Segons les noves regles del mercat lliure, els nous contractes entre ramaders i indústria s’han de fer per escrit, fixant la durada mínima d’un any, el volum i els preus sotmesos a referències. L’objectiu era renovar aquest abril 18.000 contractes a Espanya, però no s’ha assolit. La indústria –els que compren la llet per distribuir-la– han aprofitat la incertesa i els preus en origen pactats en aquests contractes han caigut. Com explica Agustí Prat, president de la Fefric i que mena la ramaderia de La Cavalleria, “el preu que ens paguen de la llet és ara el mateix que l’any 1985. Entre 0,30 i 0,33 cèntims el litre”. Jordi Erra, ramader amb 200 vaques a Can Soca de Calldetenes, és més dur amb tot plegat. Creu que amb el canvi el que ha passat “és que ara són les indústries les que tenen les quotes lleteres”. I és que les quotes lleteres, a escala estatal, es van establir l’any 1984. Llavors semblava que havien de millorar la situació dels petits ramaders, però “ens van enganyar”, a parer de Lluís Rovira, responsable de l’explotació d’El Murucuc de Gurb, on després de tenir porcs han aposat per les vaques esperant el moment que desapareguessin les quotes.
Coincideix amb Erra que molts ramaders i ells mateixos van invertir comprant quota lletera perquè “ara tingui valor zero”, en paraules de Rovira, o “se la quedi un altre”, en les d’Erra. Amb la nova situació “només sabem que podem fer la llet que vulguem però faltarà que ens la comprin”, diu Prat. Tots saben que ara són les indústries les que decidiran si “ens recullen la llet i a quin preu”, però més que veure-ho com un problema, Rovira és dels que pensa que “s’ha de ser optimista. Jo fa 25 anys que estic en contra de les quotes lleteres i penso que si estem preparats no ens ha de fer por afrontar aquesta nova situació”, afegeix.
Tant ell com Prat, però, veuen que les indústries de la llet són les que no “s’han preparat prou bé per exportar, mentre que sí que ho han fet les franceses, holandeses o alemanyes”, diu Rovira. Prat ho rebla: “En aquest país si tothom es posa a fer més llet no es podrà vendre perquè falta estructura industrial per poder vendre llet a mercats exteriors com la Xina o l’Índia”. De fet, la Unió Europea ha fet aquest canvi confiant-ho tot a l’evolució de la demanda mundial i molt especialment del continent asiàtic. Les estadístiques ho confirmen. Fins i tot amb quotes lleteres les exportacions europees de productes lleters dels darrers anys han crescut molt en valor a Europa: 5.419 milions d’euros el 2009, 10.554 milions el 2014. Prat diu que “al nord d’Europa sí que estan preparats per exportar. Aquí, en tot cas, s’ha de crear aquesta estructura”.
Pel que fa a cap on aniran els preus, Prat veu “pujades i baixades que crec que al principi seran molt pronunciades i després amb el temps es posarà a to”. Mentrestant, però, alguns “deixaran de produir, ja no dic si petits o grans, però hi haurà granges que desapareixeran”. No es pot comptabilitzar, però Prat creu que “al voltant d’un 20% de granges poden acabar plegant els propers anys. També perquè algunes no tindran continuïtat”. De fet, Erra afegeix que ja està calculat que cap a l’any 2020, quan s’acabarà el procés per part de la Comissió Europea, “per edat, desapareixeran ramaders”.
En aquests moments, a Espanya es produeix el 66% de la llet que cal o que es consumeix. Però segons Prat, i amb la nova situació, la producció creixerà fins a un 80% (no les granges). Ara bé, i això Rovira també ho remarca, “la majoria d’indústries que tenim a Espanya són de capital francès: Lactalis, Danone… multinacionals que no sabem si voldran créixer aquí o no i per tant poden tancar fàbriques”. Per Erra, el problema també pot ser que les empreses “poden acabar comprant a explotacions més grans”. Què és gran o petit Rovira ho relativitza “perquè amb empenta i motivació es pot ser competitiu, que és el que compta, i no la quantitat”.
Una altra cosa que preocupa alguns ramaders són els impediments per créixer. Cal més capacitat de farratge, la limitació del terreny per la gestió dels purins. Prat diu que “fent les coses bé no hi hauria d’haver problema per créixer” i a la seva granja hi ha continuïtat en el seu fill. A El Murucuc ja han fet el canvi posant més vaques –és una explotació de més de 700– i també té continuïtat amb el fill i el nebot. Per Erra, en canvi, aquesta nova situació el portarà a acabar la seva vida laboral concentrant-se més en els concursos de vaques als quals participa i probablement es vendrà part dels animals. El seu cas és diferent d’altres ramaders que són propietaris i que han fet molta inversió perquè ell és masover a Can Soca.
{{ comment.text }}