De Joseps n’hi ha molts. De Casanous, pocs. Però de Capellanet, només un. Josep Casanou, el Capellanet, és únic. Amb 71 anys acabats de fer, és apreciat a Roda, on se’l coneix pel sobrenom heretat de la seva estada al Seminari de Vic, on va ingressar després d’haver fet d’escolà a la parròquia del poble i on va estar-se entre els 10 i els 15 anys. A l’adolescència ja va adonar-se que segurament el sacerdoci, i el celibat, no eren les seves vocacions. Ara, amb la maduresa dels anys, es mira la vida des de l’atalaia de qui ha viscut molt i, potser per això, no es fa retrets: “Vaig néixer pobre i moriré pobre, però no envejo res a ningú: intento ser feliç”.
Fill de Josep Casanou i Antònia Parareda, la infància no va ser fàcil. El seu pare va morir d’un accident laboral amb 27 anys, quan ell en tenia 4 i el seu germà Quico, 2. La mare, que ja havia viscut la defunció de dos bessons nascuts entre els seus fills Josep i Quico, va quedar vídua amb 26 anys i, per tirar endavant, havia de fer torn i mig a La Blava. Les estretors econòmiques de la
“Vaig néixer pobre i moriré pobre, però no envejo res a ningú: soc feliç”
família, que residia al carrer del Pont, 39, es van superar amb l’esforç de la mare i la col·laboració dels avis, dels veïns i dels amics.
En aquest context, i en l’època d’Enric Bonada com a rector, va debutar com a escolà. I de la parròquia va saltar al Seminari. No en guarda mal record. El Seminari l’ha acompanyat sempre, perquè des d’aleshores se’l coneix com el Capellanet. “Sí, a Roda sóc el Capellanet. No em molesta que m’ho diguin; va ser una etapa i segur que no em va fer cap mal”, explica.
-Resa?
“A vegades sí, a casa sol…”, confessa sense ganes d’aprofundir-hi. No té família de primer grau –el seu germà Quico va morir l’any 2005–, però conserva cunyada i nebodes. “La família saps que sempre hi és”, diu amb agraïment i admet que se sent estimat. Però ell és fet a la seva. Per això està bé sol. Resulta una paradoxa que algú que sempre està acompanyat –el saluda fins i tot la seva ombra– visqui sol.
Ha viscut sol, però mai ha estat sol. A les feines sempre ha fet amics. Des que després del Seminari va començar a treballar d’aprenent a Can Grau, fàbrica de filats regenerats coneguda com a Salamí. El director n’era Joan Godayol, que va aconsellar a la seva mare que tindria més oportunitats com a mecànic que com a oficinista. Amb Joan Vinyoles d’encarregat de manyàs, la feina li va anar rodada. La primera setmanada: 75 pessetes. Recorda que les va lliurar a la seva mare. I la mare a la iaia. En aquella casa, elles administraven.
La mili marca un punt d’inflexió a la seva vida. La va fer, primer, a Sant Climent Sescebes, on la casualitat va voler que tingués com a sergent de milícies un altre rodenc, Miquel Obiols, i, després, a Lleida. Per un esperit lliure com ell, la mili, com que va significar marxar de Roda, en realitat va esdevenir un espai de llibertat. Una llibertat que va conquerir quan va començar a
Ha vist mig món. A Mèxic li deien ‘el ingeniero José’ i tot d’una enllaça frases en filipí
viatjar com a muntador del tèxtil. La primera sortida la va fer amb Pere Arbat a Itàlia, on treballava per Can Serra, empresa fabricant de maquinària tèxtil de Manlleu que després va ser absorbida per l’americana Platt Saco Lowell. Va passar temporades a Portugal, on va viure la revolució dels clavells, a Síria, al Líban, a l’Iran o a Filipines, on va residir dos anys. Encara ara s’atreveix amb alguna frase en filipí. On va passar més temps, però, va ser a Mèxic, on va desembarcar a finals dels setanta i va viure-hi un lustre.
Anys després va tornar a Roda, on va tenir projecció pública com a president del Club Patí, entitat a la qual va conduir fins a la Primera Divisió Estatal. També havia participat a la junta de Josep Puigdollers en l’època més daurada del Roda de futbol. D’aleshores, només n’hi queden records perquè la seva vida, segurament perquè ell ho ha escollit així, ha estat una muntanya russa. “Hi ha qui em diu que havia d’haver estalviat… És clar que em dec haver equivocat, però enrere no s’hi pot anar. Si hagués actuat diferent no seria jo”, reflexiona. Ho diu recordant que a finals dels anys noranta, quan la situació del tèxtil a Catalunya ja era crítica, va tornar a Mèxic, on el centellenc Pere Solà, establert al país asteca, li va donar un cop de mà per incorporar-se a la Poblana, empresa on va treballar durant anys. Amics que l’havien visitat a Puebla recorden que, tot i ser una ciutat de més de 5 milions d’habitants, el ingeniero José, com li deien, era conegut i apreciat. Com a Roda, on torna a residir i on tothom el coneix.
-El coneixen per bé?
-“Crec que sí, mai he fet cap mal a ningú i si he pogut participar en activitats del poble ho he fet de gust”. En poden donar fe al barri del Serrat, on viu. Va ser un dels precursors amb el veïnat de la festa de les tres fonts on van fer un àpat amb més de 270 comensals. Ho recorda amb un punt d’orgull, tot i que és un d’aquells esperits crítics que ho qüestiona tot, motiu pel qual mai ha volgut estar en política tot i que va arribar a figurar en una llista de CiU encapçalada per Francesc Ribas. Quan parla de política es tensa. El disgusta el moment que viu el país. Diu que li agrada
“Em dec haver equivocat, però si hagués actuat diferent no hauria estat jo”
el flamenc i les sardanes, es defineix com a català “de les quatre barres” i, tot i que va votar l’1-O, creu que l’única sortida de l’atzucac és el diàleg per estendre ponts, horitzó que jutja difícil mentre hi hagi persones “empresonades injustament”. Parla dels “errors que s’han fet allà i aquí”, del Barça, de la Champions del Madrid… I passa l’estona mentre acaba d’escurar les postres del menú del dia a Cal Rabadà, bar a peu de carretera d’un poble on tothom sap qui és el Capellanet.
-“Per això, si em coneix tothom per què he de sortir a EL 9 NOU? No m’agrada”.
Ha fet tard. Ja està publicat.
(Publicat a EL 9 NOU, l’1 de juny de 2018)
{{ comment.text }}