Lorena Bajo és metgessa geriatra de l’Hospital Universitari de la Santa Creu de Vic. Amb motiu de la celebracií del Dia Mundial de l’Alzheimer, dissabte passat, EL 9 NOU hi va parlar per conèixer una mica més la malaltia, els seus símptomes i la manera com s’avança en la investigació.
Quin és el factor que més freqüentment causa Alzheimer?
En la majoria de casos la malaltia ve condicionada per l’edat com a factor de risc. De fet, l’edat mitjana dels pacients que en pateixen és de 82 anys. En aquest sentit, es calcula que a partir dels 65 anys un 2,5% de la població pot tenir una malaltia d’Alzheimer, i aquest percentatge es va doblant cada sis anys fins a arribar a pràcticament un 30% en majors de 85 anys.
Hi ha predisposició genètica?
Realment, els condicionants genètics hi afecten molt poc. Hi ha dos tipus de malaltia d’Alzheimer: la determinada genèticament i l’esporàdica. La primera representa un percentatge molt baix dels casos. De fet, de tots els anys que fa que treballo amb pacients que pateixen Alzheimer, només ho he vist una vegada. Això no vol dir que no hi pugui haver una agregació familiar en què hi hagi més casos de demència, però igualment no podem dir que estigui determinat genèticament. L’edat hi juga un paper més rellevant.
A l’hora de detectar la malaltia, s’ha observat algun canvi en el nombre de casos?
Per una banda, sí que és veritat que com que la malaltia es vincula molt a l’edat, a nivell de prevalença es manté, perquè cada cop vivim més anys. De totes maneres, actualment, cada vegada hi ha un millor control dels factors de risc, com poden ser els problemes cardiovasculars d’hipertensió o diabetis. D’alguna manera, coneixem més el comportament de la malaltia i aprenem a diagnosticar-la millor. Això no vol dir que les línies d’incidència estiguin incrementant, sinó que ara es té més control en els diagnòstics que fa uns anys.
En què consisteix aquesta millora diagnòstica?
L’avenç més recent és que, des d’aquest any, es pot saber si la demència del pacient és causada per Alzheimer mitjançant analítiques de sang, el que es coneixen com a marcadors plasmàtics. Fins fa uns anys, la determinació biològica només es podia veure en el líquid cefaloraquidi, que envolta la medul·la espinal, i que requeria una punció invasiva. Ara es pot veure en sang. Esperem comptar amb aquests marcadors plasmàtics en breu a la comarca.
A qui es faran aquestes analítiques?
Només s’oferiran a les persones diagnosticades de demència i que es necessiti saber si és per la malaltia de l’Alzheimer o per una altra causa. Per tant, no vol dir que es facin analítiques a tothom.
Hi ha alguna manera de predir la malaltia abans que es manifesti?
De predir-la no, però de prevenir-la sí. De forma global, les demències no tenen cura i, per tant, el millor tractament per aquests casos continua sent la prevenció de la malaltia.
Quins prevencions es poden implementar en el dia a dia?
Alguns dels mètodes que es consideren són el control dels factors de risc cardiovasculars, com també deixar de fumar i consumir alcohol, o evitar el sedentarisme. D’altra banda, també s’ha relacionat amb la contaminació ambiental i el nivell educatiu, però aquests dos temes queden menys a l’abast del que es pot tractar a nivell individual.
L’Alzheimer se sol associar sempre a una pèrdua de la memòria, però quins altres símptomes poden fer pensar que el pacient l’està patint?
És ben cert que la forma típica de malaltia d’Alzheimer és la pèrdua de la memòria recent, com ara quan una persona no recorda què ha esmorzat o s’oblida d’alguna cosa que se li acaba de dir. Tanmateix, també hi han formes més atípiques que poden començar amb altres símptomes, com són la dificultat per trobar les paraules, un canvi en el caràcter o els dèficits visuespaials, que depenen de la gestió que fa el cervell de les imatges que veu, i que sovint poden quedar distorsionades.
Aleshores, en quin cas cal posar l’alerta?
Quan el dèficit de memòria o la dificultat per trobar les paraules suposa un canvi en l’activitat del dia a dia de la persona. Amb l’edat pot aparèixer una certa dificultat a recordar alguna cosa o a expressar-la –el fenomen conegut com a punta de la llengua– i per tant no cal crear tampoc alarma social de seguida. Si els descuits, per exemple, no interfereixen en el funcionament habitual del dia a dia, en principi no ens ha de fer pensar que estem davant d’un procés de demència.
I ha canviat la fase en què el pacient i l’entorn posen aquesta alerta? És a dir, se n’adonen més aviat que alguna cosa no va bé?
Sí, per sort. En un context amb molta més informació, actualment la gent acut al metge en fases més inicials de la demència, el que es coneix com la fase GDS 4, quan apareixen just els primers símptomes. En aquesta fase, la malaltia causa poca repercussió en el dia a dia del pacient i, per tant, continua sent bastant autònom. Com més abans es comenci el tractament, més efectiu serà per a la persona, i, per aquest motiu, donem molta importància al diagnòstic precoç.
Un cop se sap que el pacient pateix la malaltia, com es fa el pronòstic de l’evolució?
És molt complicat. Jo sempre dic que hi ha tantes evolucions com persones. En el fons, depèn de molts factors, com ara si el pacient pateix també altres problemes de salut que puguin accelerar l’evolució de la demència. Sí que és veritat que el desenvolupament d’aquesta malaltia és un camí de baixada. Per tant, sí o sí la persona que la pateix anirà perdent, però el ritme ja es veurà. Dit això, hi ha evolucions molt ràpides, però també tenim casos de persones que conviuen amb l’Alzheimer fins a 20 anys. I això també dependrà de la gestió que es fa de la malaltia.
De totes maneres, per ara no hi ha cap medicació per curar la malaltia?
No, i, de fet, tampoc hi ha cap medicació que canviï el curs patològic de les lesions que estan en el cervell. S’estava investigant per intentar incidir en aquest segon cas, però per ara aquesta expectativa ha quedat frenada. El que continuem tenint, des de ja fa 20 anys, són fàrmacs amb una eficàcia modesta que intenten alentir l’aparició dels símptomes de la malaltia. De totes maneres, amb malalties com l’Alzheimer, posem l’èmfasi en el tractament no farmacològic, que es fixa en la psicoeducació.
En què consisteix?
El primer que cal fer és explicar al pacient i a la família què està passant. Sovint és un diagnòstic gruixut, però que provoca una sensació d’alliberament a la persona i als familiars, ja que els permet posar un nom als símptomes. A partir d’aquí, també se’ls exposen les característiques de la malaltia, els canvis que poden aplicar per facilitar el dia a dia i el tractament dels estímuls cognitius del pacient. Al capdavall, és una malaltia que traspassa l’hospital i, per tant, és important cuidar la persona.
I als familiars?
Als familiars, que sovint són els cuidadors, també. És evident que la malaltia la té el pacient, però igualment la família també la pateix.
Com se’ls ajuda?
El primer que cal fer és ajustar les expectatives que es té d’ells, és a dir, no pressuposar que saben què vol dir aquesta malaltia, tant a nivell racional com emocional. Com més eines els dones per manejar situacions que al principi se’ls escapen de les mans, més bona percepció de tota la situació acaben tenint i, per tant, més estret es fa el vincle entre ells i el pacient.
{{ comment.text }}