Andreu Miralles i Roger Saladrigues. Vic
La formació i l’educació són dos dels pilars fonamentals de les societats modernes actuals. Ja des dels inicis de l’edat antiga, el simple fet d’ensenyar, aprendre i practicar fa que els humans ens comportem com a grup sociable amb la capacitat de raonar i pensar.
Actualment, i un cop acabada l’educació obligatòria als 16 anys, les opcions per seguir amb els seus estudis, són moltes. Universitat i cicles formatius ofereixen la possibilitat d’aprendre a fer allò que t’agrada per poder dedicar-t’hi professionalment, treballar, guanyar un sou i poder arribar a la vellesa amb garanties benestants.
Mentre un conviu amb la rutina, primer com estudiant i després a l’edat adulta com a treballador, se sent membre de la societat, com a part activa del sistema productiu i tecnològic en el qual vivim i on el més important és el consum.
Ara bé, i després de la Jubilació què? Per molta gent gran, que s’acabi la seva vida laboral vol dir que pràcticament també finalitzi la seva vida social, que deixin de ser productius i fins i tot se sentin arraconats.
Santi Ponce és professor de la Universitat de Vic i autor del llibre commemoratiu pels 20 anys de l’Aula d’Extensió Universitària Gent Gran d’Osona, L’aula. 20 anys d’història. Des de la seva experiència, explica que quan arriba una edat i s’acaba el període laboral hi ha gent gran que s’aïlla de la resta del món i perd la seva funció. “Molts avis comencen mirant la televisió i acaben mirant la paret”, detalla resignat.
Amb tot, per tothom, no és del tot així. Gràcies a les aules d’Extensió Universitària les persones majors de 65 anys, poder seguir formant-se i aprenent amb l’objectiu de satisfer el seu esperit crític. Amb conferències, viatges organitzats gairebé per tot Europa, i moltes d’altres activitats culturals, aquestes aules s’han convertit en molt més que un simple espai d’aprenentatge. “Per ells això és un ritual, és molt més que anar a escoltar un conferenciant, és una forma de manifestar-se socialment, de mantenir els contactes i relacions”, comenta Ponce.
A més a més, des de fa uns anys, la Universitat de Vic inclou també de forma regular unes 10 assignatures, sobretot de la branca humanística i històrica, on els membres de l’aula poden matricular-se a meitat de preu.
El capital del coneixement
Així doncs, les Aules de la Gent Gran tenen un valor important en aquesta cadena formativa al llarg de la vida. Formar-se té molt a veure amb desenvolupament com a individus. I aquest desenvolupament dura tota la vida, no s’acaba en una edat determinada si es manté el desig de conèixer i de créixer.
El capital d’experiència de vida que posseeixen els membres de les Aules ha d’ajudar a fer que, en aquesta societat canviant, tecnològica i on sovint, malgrat que l’individu es pot sentir sol tot i estar envoltat de gent, es generin noves relacions, nous projectes de vida, nous compromisos socials. Les Aules són una finestra oberta al món, a la cultura i a la vida social, i sovint signifiquen el despertar de nous interessos intel·lectuals i humà.
Per a Ponce, la participació dels estudiants de més de 65 anys en una classe on la majoria són joves, és una apel·lació directa a la seva consciència: “El simple desig de saber, de voler i de tenir inquietud després de tota una vida treballant és envejable”. “M’agradaria que aquest esperit s’encomanés als alumnes convencionals”, conclou esperançat. “El diàleg intergeneracional ajuda a comprendre millor, i això fa avançar en el coneixement i en la formació de ciutadans, que és el que volem a la Universitat de Vic”, detalla.
La veu de l’experiència a casa nostra
Osona és una comarca rica en iniciatives culturals i socials. En cada un dels municipis osonencs hi ha moltes associacions i entitats amb propostes de tot tipus. L’Aula, amb gairebé un quart de segle d’història, ja compta amb prop de 1.200 persones associades i amb un creixement constant, any rere any. Jordi Montaña, rector de la UVic-UCC, en el llibre L’aula. 20 anys d’història, explica: “Les Aules de la Gent Gran tenen una missió molt important: posar a l’abast de totes les persones que en formen part, tant si són universitàries com si no en són, tant si disposen d’una cultura molt vasta com si no, les temàtiques més diverses i que poden ser d’interès més general per tal d’informar i acostar tothom al coneixement”.
L’Antoni Morató (68 anys i ex-comptable), veí de Taradell, i l’Antònia Serra (70 i del món de la medicina), i veïna de Vic, són dos dels jubilats membres de l’associació. Ara bé, amb una particularitat: Des d’aquest curs també són companys de classe i de vida universitària. El primer quadrimestre van cursar l’assignatura d’Història Contemporània de primer de Periodisme i ara, des d’inicis de febrer, Sistema Polític i Constitucional Espanyol, de quart. Totes dues, impartides pel professor Santi Ponce, que valora així l’experiència: “L’intercanvi generacional és necessari i positiu perquè darrerament la societat està deixant de banda el bagatge, els coneixements i opinió de la gent gran”. “Aquests avis, què saben aquests…”, conclou resignat en referència al què podien pensar alguns estudiants més joves.
Dos companys amb molta experiència vital
El Sense Boira ha reunit ambdós estudiants, l’Antònia i l’Antoni, perquè intercanviïn opinions i valorin sobre com és això de tornar-se a sentir estudiants gairebé 50 anys després.
L’Antònia i l’Antoni després d’una classe a la UVIC | Roger Saladrigues i Andreu Miralles
Els dos coincideixen en el fet que tot i tenir una llarga vida laboral, necessitaven nous reptes. L’Antònia comenta que mentre treballava havia d’estar en constant formació, fet que li va fer abandonar altres camps. “Vaig haver de deixar de banda aspectes com la política i la història que sempre m’han agradat”, explica. L’Antoni, per la seva banda, explica que després de jubilar-se no sabia que fer quan es llevava: “En el moment que acabes la teva vida professional després de 50 anys treballant no saps massa on ets i al matí et preguntes i ara què?”.
Si pels estudiants ja es fa difícil tornar a classe després d’unes vacances, fer-ho després de gairebé mig segle encara pot ser més xocant. Amb tot, les ganes d’aprendre i l’esperit dels dos estudiants han fet que superin tots els possibles obstacles: “Costa una mica perquè et sents una mica desubicat, però també t’ho sents quan pares de treballar. És qüestió d’agafar el punt de mira i d’estendre’l el màxim perquè veus que se t’acaba el temps i que pots aprendre moltes coses. Et pots posar en nous mons desconeguts, i el saber és fantàstic”, explica l’Antònia. “El millor és haver de tornar a fer un esforç per aprendre. Llegir llibres, mirar sèries o pel·lícules és una aptitud més passiva en canvi aquí t’has d’estrènyer, t’exigeixes més i a mi personalment m’ha aportat més qualitat”, afegeix Antoni.
Ara bé, el principal handicap que s’han trobat els dos osonencs, ha estat la tecnologia, així ho expliquen: Les noves tecnologies han creat com una mena de barrera que d’entrada costa trencar. El primer dia ens vam trobar que havíem d’informatitzar-nos i em va agafar una mica de trasbals. Però ara ja està superat, vas més lent, però vas”, comenta l’Antònia satisfeta del seu aprenentatge.
Amb tot, l’Antònia creu que és possible i necessari mantenir una bona relació amb els estudiants joves perquè quan et jubiles, et sents apartat. “No és que tu et jubilis, és que et jubilen. Tothom t’aparta a la que deixes la vida activa i et sents apartat de tot. Llavors et vols introduir però sense fer nosa de cara als altres, sobretot si són joves. Per a nosaltres encantats, però tampoc no voldries fer cap incursió que molestés a ningú. Em sento molt capaç de poder transmetre i rebre”, relata convençuda de passar-s’ho molt bé a classe. Mentre que l’Antoni, afegeix: “El fet d’estar a la mateixa classe que els joves et revitalitza una mica, en el sentit que estàs fora del mercat”.
{{ comment.text }}