“No sé com anirà, però hi posarem tota l’alegria.” Maria Jofré estava a punt de saltar a la pista. Feia 30 anys que no s’enfundava el vestit de l’Esbart Dansaire Castell de Tona. Va ser el 1994, per celebrar els 50 anys de l’entitat. Enguany l’Esbart commemorava el 80è aniversari. I ella en té 96. Juntament amb Rosa Garriga –que s’ho mirava des del públic, a primera fila– són les úniques supervivents d’entre les 12 parelles que van protagonitzar l’estrena de l’Esbart, en el marc de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell de 1944. “Vaig ballar-hi durant nou anys, sense perdre’m cap assaig ni cap ballada”, remarcava cofoia aquest dilluns, durant el tradicional recital de ballets, que es va traslladar al pavelló en previsió de pluja. “Recordo aquells anys amb més alegria que nostàlgia”, apuntava Jofré, que aquesta vegada va sortir a ballar de bracet amb un seu net, Roger Salom.
Amb la mateixa il·lusió marcava els passos d’un ball pla d’Olot Núria Grau, dos anys més jove que Jofré: en té 94. Per ganes també hauria volgut formar part d’aquella primera generació de balladors, però es va haver d’esperar un any. “Jo llavors tenia 14 anys, i no ens hi deixaven entrar fins als 15.” Hi va ballar fins als 22 anys i allà hi va conèixer el seu futur marit, Joan Estevadeordal. “Es van formar moltes parelles dins l’Esbart”, somreia. En aquells anys protagonitzaven tres grans ballades: a l’Aplec i per les festes majors d’hivern i d’estiu, “que es feia a l’envelat i no s’hi cabia, a dins”. D’aquella etapa només en guarda bons records: “Hi havia disfrutat molt”. Com a exdansaire, Grau també havia participat en les ballades commemoratives dels 25 i els 50 anys de l’entitat.
Una entitat que arriba al 80è aniversari amb “molta il·lusió i bona salut”, apuntava un atrafegat Ramon Ges, director de l’Esbart, moments abans de començar el recital. Actualment compten amb més de 130 balladors, amb quatre grups infantils, un de juvenil, el cos de dansa, el de veterans i els que només surten per l’Aplec –dilluns eren 34–. “Sempre costa una mica que s’apunti canalla nova perquè actualment fan moltes activitats extraescolars”, admetia Ges. Amb tot, “continuem sent un dels esbarts que aplega més gent del país”, apuntava el president, Lluís Baulenas. “És una sort; la gent té ganes de ballar”, deixava anar.
L’Esbart Dansaire Castell de Tona va néixer a reflux de l’Aplec de la Rosa a Lurdes i al Castell. Mossèn Anton Planas, tot just acabat l’aplec de 1943 –el de la represa després del parèntesi de la Guerra Civil–, va tenir la idea d’aprofitar aquells grups de “roseraires, majorales i traginers” per constituir un esbart de dansaires, rememora Carles Puigferrat en el llibre dels 75 anys de l’Aplec. El mossèn va traslladar aquella inquietud a Josep Cruells i Felip Vall, dues de les ànimes de l’Aplec, que van acceptar el repte, inicialment amb el suport d’Acció Catòlica. Com a mestre de ball van anar a buscar el barceloní Josep Ventura, president de l’Esbart Català de Dansaires, que el 30 de gener de 1944 ja liderava el primer assaig. Es van estrenar a l’Aplec d’aquell mateix any, el dilluns 29 de maig, acompanyats d’un primer grup de flabiolaires. Hi van ballar 12 parelles, al so de la Cobla Lluïsos, de Taradell, que hi va estrenar l’emblemàtic Ball de les Roses, encetant una tradició que ha perdurat fins avui. La coreografia és del mateix Josep Ventura a partir d’un poema de Josep Cruells i amb arranjaments de Joaquim Serra. La icònica coreografia, que tradueix un diàleg entre un traginer i una roseraire, va tornar a posar l’emotiu punt final al recital de dilluns. En el seu moment, el naixement de l’Esbart va enriquir el mateix Aplec i li va donar un caràcter que el fa únic. Avui, l’Aplec ha esdevingut “la festa del poble” i a l’Esbart “la majoria de famílies del poble hi han tingut algun membre”, destacava l’alcalde, Lluís Ges.
Un altre dels actes destacats de la matinal de dilluns va ser la convocatòria del 40è Concurs de Rams i Centres Florals. Se n’hi van presentar gairebé una quarantena. Una de les grans guanyadores va ser Nati Sánchez, que es va imposar en dues de les categories. L’Aplec va culminar a la tarda amb la tradicional audició de sardanes, amb les mateixes cobles Sant Jordi i Ciutat de Girona i novament al pavelló enlloc de l’emblemàtic pla de dalt el castell. Al final, però, les previsions de pluja no es van acabar complint.
{{ comment.text }}