“La qualitat no ha baixat gràcies al nostre esforç”

Ha canviat molt la medicina de família?
Quan vaig fer l’especialitat, la de Medicina de Família encara no existia i vaig haver de fer la de Medicina Interna. Quan vaig venir, l’assistència que es donava era bastant precària. Ningú fins llavors s’havia adonat que l’assistència primària fos la base de l’assistència pública. Tenia dues hores i mitja i en aquest temps havia de visitar tothom que es presentés sense cap ordre ni cap llista. Era impossible atendre els 50 o 60 pacients que venien a vegades. Després vaig aconseguir allargar el temps, però fins que no es va aplicar la reforma de l’atenció primària no es va aconseguir tenir un horari més llarg, temps per fer l’assistència a domicili, per visitar els malalts crònics, fer una mica d’educació sanitària i promoció de la salut… No ho vaig aconseguir fins que no vaig anar a Sant Miquel.

Sant Miquel va marcar una nova etapa.
Sí, hi havia l’estructura física adient i el personal bastant ajustat al que necessitàvem en aquell moment, tot i que després hem anat pitjor perquè la població ha crescut més que la plantilla. Vam poder fer els nostres protocols, el nostre sistema d’atenció…

Tot s’estronca amb les retallades.
No tant com estroncar-se perquè, tot i que havíem anat aconseguint els reptes proposats a poc a poc, no hem arribat mai al nivell de països que són el nostre referent, com Dinamarca o Finlàndia.

Quin impacte ha tingut la crisi?
S’han parat les inversions, s’han bloquejat les plantilles, s’han reduït els sous… Des del 2008 fins ara, s’ha perdut un 20% de tot. Hem treballat en pitjors condicions, amb més pressió i amb menys motivació.

I la població com ho ha patit?
Jo crec que no han disminuït gaire els estàndards de qualitat. Els números canten. Les malalties cròniques s’han anat atenent bé i la gent, si fas un enquesta de satisfacció, no està menys satisfeta que fa 10 anys. La qualitat no ha baixat gràcies al nostre esforç. Ens ho reconeix fins i tot el conseller Boi Ruiz.

La medicina de família està prou reconeguda?
No. El que està de moda és l’especialització, el detall, el que es pot publicar en un titular… La medicina de família no té aquest reconeixement mediàtic. La nostra única eina és escoltar el que explica el pacient. I quan es convoquen les places de MIR, les de Medicina de Família, que són les més nombroses, no s’acaben d’omplir i s’han de cobrir amb metges de fora.

Els sous són més baixos?
Ara estan gairebé tots iguals, però hi ha especialitats que tenen més facilitat per tenir clientela privada, i la nostra no tant perquè està ben coberta per la sanitat pública, tot i que encara hauria de millorar.

El govern ha afavorit la privatització?
S’ha acusat el govern de CiU que aquesta és una finalitat oculta de la seva política sanitària. Privatitzar un servei, un hospital, un centre de salut no s’ha fet, però el que sí que ha empitjorat són les llistes d’espera de cirurgia i d’especialitats, i això facilita una privatització perquè la gent es busca una mútua, una consulta privada… I això indirectament s’ha promogut. No vull pensar que sigui per voluntat política perquè seria molt greu.

La solució passa només per més diners?
És indispensable. Aquests dies s’ha publicat que el sistema públic de salut no pot aguantar un any més sense inversions perquè s’ha collat fins a l’extrem i, si no canvia, això petarà. Llavors potser sí que es podria dir que hi ha voluntat política de carregar-se el sistema públic. D’alta banda, des de sempre a Catalunya s’ha gastat molt menys per habitant en sanitat del que es gasta a la resta d’Espanya i incomparablement menys que a Europa.

Per exemple?
A Dinamarca, que és el país amb el qual ens volem comparar quan siguem un estat nou, es gasten uns 4.000 euros anuals per habitant. A Espanya la mitjana deu ser de 1.500, però a Catalunya no arriba a 1.200.

I si parlem del Vallès Oriental?
Més deficitaris encara. I si no s’hi posa remei anirem malament.

Què caldria fer?
Anem justos de tot. En els darrers anys s’ha perdut inversió i llits. S’ha tancat Policlínica i no s’ha tornat a fer. No s’ha compensat l’augment d’activitat de l’hospital amb personal i inversió. Ho sabem bé perquè patim els pacients que cada setmana vénen i pregunten com està el seu cas.

I a la primària?
Fa un temps no ens podíem queixar, però ara ja estem tots igual de malament. Hi ha més pacients, són més vells, són més complicats i mai s’ha deixat d’atendre els immigrants, encara que no tinguin cap paper. I el que és greu és que els metges que es contracten ara tenen uns contractes miserables i indecents perquè són a vegades de mes a mes, de tres mesos… I amb uns sous indignes.

Què en pensa del tancament d’ambulatoris a les nits?
Sempre he estat optimista i crec que es poden fer les coses millor amb els recursos que tenim. El tancament d’ambulatoris a la nit i altres mesures d’aquest perfil que són molt poc populars han representat a vegades una mica de racionalització de l’assistència. Potser no calia tenir un ambulatori obert tota la nit perquè vingués una visita. I s’ha vist que no ha representat una disminució dels estàndards de salut ni una incomoditat excepcional. A vegades s’ha aprofitat la crisi per endreçar una mica, no només la salut. Però potser se n’ha abusat. Ja no és només que els tanquin a les nits, sinó que no hi ha tant personal com hi havia.

I Policlínica?
És un escàndol. És cert que hi havia molts problemes i que els motius pels qual va tancar són discutibles però es poden defensar. Però que després de 10 anys no s’hagi fet res en aquest solar ni hi hagi cap pressupost per fer-ho…

Enderrocar-la va ser encertat?
No sóc tècnic, però jo hi havia anat molt a veure pacients i no havia vist que l’edifici estigués en ruïna. Amb una mica més de previsió s’hauria vist que les coses ja no anaven tan bé en aquell moment.

El metge de família ha de ser més humanista que científic?
Hi ha metges del cor, del cervell… nosaltres som de persones. De la persona sencera. De la seva història, la seva família, les seves pors, els seus patiments, les seves preocupacions… Tots els metges han de ser molt humans però nosaltres hem de ser especialment sensibles, tenir una formació en comunicació que ara es comença a donar una mica en la residència de Medicina de Família. Les habilitats de comunicació no s’havien ensenyat mai. S’ha de ser empàtic, i si no, no s’és un bon metge.