Aquesta torre de guaita està en obres des de fa alguns mesos i es convertirà a la primavera de 2013 en un Centre d’Interpretació de la Telegrafia Òptica a Catalunya. Les obres ja estan pràcticament acabades i aviat s’executarà una acció de millora de l’entorn natural i de l’accés a la torre.
El projecte, endegat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Montornès i l’empresa Estrats, vol posar en valor unes restes que han dominat la vessant vallesana de la Serra de Sant Mateu i que van ser un eix central per a la comunicació a mitjans del segle XIX.
Concebuda com una torre de guaita, la torre del telègraf de Montornès està situada en un turó de 222 metres d’alçada, en un entorn privilegiat. Va ser construïda cap a 1848 com a equipament militar de telegrafia òptic i va tenir una vida curta, ja que el 1862 va ser abandonada a causa de l’aparició de la nova tecnologia de la telegrafia elèctrica. Durant aquests tres lustres de funcionament, va formar part de la línia militar que comunicava Barcelona amb Vic, una de les més importants de la xarxa catalana, impulsada pel capità general Manuel Gutiérrez de la Concha i establerta durant la Segona Guerra Carlina (1846-1849).
La fortificació de Montornès, que es comunicava visualment amb la torre del Castell de Montcada i la de Can Cassaca de Granollers, era la número 47 de totes les estacions telegràfiques actives a Catalunya el 1849, la majoria de les quals s’havien construït per combatre les guerres carlistes que havien provocat la Guerra dels Matiners.
De base quadrada de 6 metres d’alçada i 5,5 de costat, tenia vuit espitlleres per banda i estava envoltada d’un fossat circular que encara avui en dia és ben visible. A cadascuna hi havia un petit destacament o guarnició fixa d’unes quatre persones que vetllaven per la seguretat i la transmissió dels missatges.
DE NOU, DE COLOR BLANC
Les diverses intervencions arqueològiques que s’hi han fet han determinat que tenia dues plantes i que la porta d’accés era al pis de dalt. Per facilitar la visibilitat, la torre estava pintada de color blanc, un color que la restauració d’aquest any li ha retornat després d’anys en runes.
La peça clau de les torres de telegrafia òptica era un mecanisme que hi havia al Serrat. A través d’un sistema de braços i politges, els operaris formaven uns signes codificats que es transmetien com a missatges visuals de torre en torre. Una reproducció d’aquest enginy ja es pot veure a dalt de tot de la construcció. Ara caldrà esperar fins a la primavera de 2013 per poder gaudir d’un nou equipament que recupera una part de la història força oblidada.
{{ comment.text }}