187 vots a favor, 147 en contra i 4 abstencions. El 30 de juny de 2005 el Congrés dels Diputats va aprovar la llei del matrimoni igualitari, que permetia que les parelles homosexuals poguessin, entre altres, casar-se legalment, adoptar i tenir els mateixos drets laborals o de pensió que les parelles heterosexuals. Va entrar en vigor el 3 de juliol.
La votació evidenciava dos posicionaments al carrer: mentre que el col·lectiu LGTBIQ+ i els sectors més progressistes celebraven la mesura, els grups conservadors i l’Església catòlica protestaven. De fet, el Partit Popular (PP) va recórrer la llei al Tribunal Constitucional, que el 2012 va determinar que no vulnerava la Constitució.
Amb la llei, l’Estat espanyol va esdevenir el quart país del món que legalitzava el matrimoni igualitari. Després de 20 anys, segons dades del Ministeri d’Igualtat, més de 75.000 parelles del mateix sexe s’han pogut casar a Espanya. A Catalunya, segons dades de l’Idescat fins al 2023, la xifra se situa en més de 10.000.
“Quan es va aprovar no hi havia una majoria social a favor”, reviu Gerard Coll-Planas, sociòleg expert en gènere i interseccionalitat, que remarca que “va ser un exemple de llei que va anar per davant i va fomentar el canvi social”. “De cop va aparèixer més gent de l’esfera pública, més familiars que sortien de l’armari o que es casaven”, exemplifica el professor i investigador de la UVic.
Tal com subratlla, la llei del matrimoni igualitari va “obrir la porta a qüestions que no es donaven per fetes en aquell moment”: “Els estudis demostren que molta més gent es va sentir segura per sortir de l’armari a la feina”. Per tant, va suposar l’assoliment d’una igualtat de drets i “aquesta igualtat ha tingut uns efectes molt empoderadors al marge de les decisions individuals en relació amb voler matrimoni o no”. “A la pràctica, més que la qüestió del matrimoni, allò rellevant és el final de la discriminació legal”, afegeix.
L’investigador considera que “el matrimoni igualitari ha passat a formar part de l’imaginari comú”. “Quan es va aprovar hi havia la meitat de la població a favor i l’altra, en contra. Al cap de poc, va anar augmentant el nivell d’acceptació”, justifica. De fet, el PP, que s’havia mostrat obertament en contra, va governar poc després i no ho va derogar. Opina, doncs, “que el matrimoni està preservat”. Ara bé, “hi ha altres mesures i polítiques que afecten a la igualtat i a la no-violència del col·lectiu que sí que estan en perill, i molt especialment la qüestió trans”.
Des del comitè Orgull Osona, consideren que és un “dret bàsic”, com també ho és la llei trans aprovada fa un parell d’anys. “Són avenços, però també hi ha molta gent del col·lectiu que queda fora com les persones intersexuals, no binàries, migrades o les infàncies trans”, destaquen.
“Ens podem casar, però queda molta feina per fer”, afegeix Marc Parareda, de Talcomsom, que subratlla que “no hi ha cap dret plenament consolidat”. De fet, segons dades de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans, Bisexuals, Intersexuals i més, el 74% de les persones LGTBI creu que el seu dret al matrimoni perillaria si arribés un govern ultraconservador. Davant d’un possible canvi de govern, ho temen una de cada quatre persones del col·lectiu.
“TENÍEM POR DE CASAR-NOS PER COM REACCIONARIA EL POBLE”
Imma Tió i Olga Loscos van contraure matrimoni el 2015
7 de febrer de 2015. Aquesta va ser la data en què Imma Tió i Olga Loscos van casar-se. Va ser el primer matrimoni homosexual que hi va haver a Sant Julià de Vilatorta, on feia anys que vivien. Tal com confessa Loscos a EL 9 NOU, “teníem por de com reaccionaria el poble”. “A una ciutat pràcticament ningú es coneix, però a un poble tothom sap d’on és cadascú”, diu Tió, mentre afegeix que llavors es preguntaven si contraure matrimoni faria que la gent els girés la cara o els obriria més portes. “No era un secret de domini públic?”, els demanem des d’EL 9 NOU. “Per a alguns encara érem amigues molt amigues”, respon Loscos. Van decidir fer el pas empeses per la jutgessa de pau de llavors. Totes dues ja havien superat els 50 anys i els rondava pel cap: “I si passa alguna cosa?”. “La convivència és la mateixa que una parella hetero: ens llevem al matí, dinem, sopem… vivim el dia a dia, i després no tindríem els mateixos drets de tenir, per exemple, una pensió de viudetat?”, apunta Loscos. Per això, van decidir deixar-ho tot ben lligat i evitar així els possibles mals entesos. Abans de fer el pas, van comunicar-ho a les famílies, a qui no sabíem com dir-los-ho. La resposta va ser molt més positiva del que esperaven. De fet, tal com relata Tió, volien fer un casament “en petit comitè i ràpid”, però part de la família va dir-los que els farien una festa igualment. Al final, doncs, van celebrar-ho amb una seixantena de persones a un restaurant del mateix poble i van fer un pica-pica a la plaça de l’Ajuntament perquè tothom hi pogués assistir. Més enllà de totes aquelles pors, “hi va haver molta bona rebuda”. Tot i això, sí que reconeixen que actualment s’està tornant “una mica enrere”. “Hi ha moltes dretes i extremes dretes”, apunta Loscos, mentre que Tió remarca que “per quatre d’aquests som 100 dels altres”. “Cadascú que faci la seva vida i deixin en pau la resta”, conclou. Així ho fan elles. Col·laboren amb tot allò que volen i poden al poble, des de la caminada popular fins al sopar de festa major o amb el Casal dels Avis. Més enllà de la seva orientació, se senten molt ben rebudes a Sant Julià, malgrat confessar que “costa d’entrar-hi si no n’ets de tota la vida”.
“NO TENIM INTENCIÓ DE FER-HO, PERÒ SEMPRE DEFENSAREM EL DRET”
Pep Tió i Xavier Palomino descarten casar-se ara per ara
El mateix any que la seva tieta Imma es casava, Pep Tió coneixia Xavier Palomino. Al cap de dos anys, van iniciar una relació que ja en fa vuit que dura. Els demanem si han plantejat casar-se. “Molta gent ho està esperant”, confessa i riu Palomino. Tió afegeix que l’entorn els ho demana pels anys de relació: “Quan dues persones porten un temps, s’acostuma a demanar si es volen casar o tenir fills”. “No ho fan perquè siguem dos homes, sinó perquè és una relació estable.” “Ho hem parlat i ho anem revisant” i la resposta a la pregunta és que no tenen intenció de contraure matrimoni. “A mi no m’agrada ser el protagonista de grans esdeveniments”, reconeix Tió, mentre relata que abans ho faria per qüestions legals. Tot i això, tampoc creu “en les convencions”. Palomino, en canvi, ho faria per la festa: “A mi m’agrada un bon sarau i celebrar l’amor que ens tenim amb tota la gent que estimo”. Sigui com sigui, ho celebren d’altres maneres i decidir si casar-se o no, no ha generat mai cap conflicte a la parella. El canvi generacional entre nebots i tietes, amb qui viuen ben a prop, és evident. A diferència d’elles, la por no és un factor que han tingut en compte a l’hora de plantejar-se contraure matrimoni o no. “En cap cas”, subratlla Palomino, mentre que Tió afegeix que “no és un fre el fet de què pensarà el poble o els coneguts”. Tampoc s’ho han proposat per reivindicar els drets del col·lectiu. Tal com ressalta Tió, “reivindicar-ho no és un incentiu, però sempre defensarem el dret a poder-ho exercir”. “És un fet a celebrar, defensar i mantenir.” I és que tot i un ser d’un entorn rural, com Osona, i l’altre, d’un més urbà, tots dos han viscut “experiències similars d’homofòbia interioritzada” i dels límits autoimposats per la seva orientació. Precisament, tot i no considerar-se activistes, Palomino, que és actor, ha fet un espectacle contra la cultura de l’homofòbia. “Partim d’una experiència, que és la meva, i la universalitzem”, detalla. De casos d’homofòbia, n’hi continua havent. Fa uns dies, els arribava el cas d’un noi que no volia sortir de casa per no sentir-se bé amb ell mateix per ser gai, tot i tenir el suport familiar. Tot plegat, després de patir assetjament escolar.
