Estic igual. Igual que fa uns dies i algunes poques setmanes. Em trobo molt angoixat i amb una sensació estranya com de no veure res clar i positiu. No entenc res, no entenc per què estic així. Estic amb molta por, molt espantat i tinc pensaments al cap que em semblarien absurds a mi mateix fa unes setmanes enrere. No sé com afrontar el dia a dia i sobretot la vida. No em veig amb cor i no sé per què em passa això. Continuo podent treballar però la veritat és que no puc seguir amb la feina perquè no em puc concentrar. L’angoixa i les pors estan tot el dia a dins el meu cap i no les puc controlar per molt que m’hi esforci.
És un estat obsessiu que no havia tingut mai però sí que ho havia viscut de la vora d’un bon amic meu. Ara l’entenc. I entenc que si no et trobes així, no pots comprendre res de res del patiment de l’altre. Són uns sentiments d’una altra dimensió. Jo soc una persona alegre, amable, enèrgica, sociable i amb una gran família i grans amistats de tota la vida. Tinc una carrera de molt de mèrit. Tinc una feina amb un càrrec molt bo, soc jove i estic enamorat. Estic a la flor de la vida, a la meitat, que diuen. Però ara ja no m’entusiasma res, no tinc ganes de quedar amb la parella, ni de sortir amb els amics. Són molt macos ja que em truquen sovint però sense atabalar-me. No vull veure a ningú, no en tinc ganes, tinc una tristesa i una buidor que són tan profundes com absurdes.
Els sentiments negatius em dominen i creen pensaments pessimistes, o com diu el meu psicòleg, tots dos van de bracet i no és primer un que l’altre ja que segons ell, fa unes setmanes que he entrat en una depressió endògena d’aquestes que apareixen de sobte sense motiu o amb algunes petites excuses com potser una mica de cansament acumulat o d’estrès. En Roger em diu que també és una loteria com tantes malalties que la gent compren i respecta profundament, no com, malauradament, les depressions. I jo dubto que tingui depressió i alhora que m’ho diu ell i un dels dos psiquiatres que vaig, m’hi nego perquè m’espanta molt. He vist a molta gent amb aquesta malaltia i crec que és de les pitjors malalties que pots tenir a la vida. Però jo penso que puc controlar i revertir la situació i sortir d’aquesta tristor tan insuportable, d’aquesta apatia asfixiant i d’aquesta soledat i buidor existencial que em recorda una emoció d’una pel·lícula d’un humà que es quedava sol a la Terra després d’una invasió extraterrestre. Cada dia el pare i la mare em pregunten com em trobo i hi ha dies que ja no els vull respondre. Tinc la mirada enfonsada en l’horitzó de la retina i no tinc esma per parlar, ni energia per respirar, gairebé. La depressió se m’està emportant avall i jo lluito per pujar o si més no mantenir-me.
Tinc molta por. El psicòleg m’explica totes les fases d’una depressió i en la que estic i això m’alleugereix una mica, i altres dies m’ensorra perquè no pot ser que aquesta merda se l’hagi agafat amb mi i que cada cop que lluito fort m’estira més avall. L’actitud no compta. El psiquiatre de la Seguretat Social m’explica que “he debutat” en un episodi ansiós-depressiu i és una expressió de la qual parlem molt i molt amb en Roger ja que m’he atemorit molt perquè sento que la malaltia està agafant el control de la meva ment i de la meva persona. Jo ja no soc jo, la meva malaltia soc jo, em diu el psicòleg tot explicant-me un seguit d’idees, tècniques i atacs a nivell cognitiu i emocional cap a la depressió. Veig els amics, els pares, parella, el meu germà i cunyada i el meu nebot molt preocupats i jo no els vull fer estar tan tristos. No els puc carregar a sobre, amb la meva tristesa. És culpa meva no sortir de la depressió, no és culpa de ningú més. Amb en Roger, a qui vaig conèixer professionalment fa uns onze anys arran d’un estrès laboral, sempre hi he mantingut una relació d’amistat i ara que l’he tornat a necessitar m’ajuda tot el que pot i em dona idees molt clares del funcionament de la malaltia i de com aquesta segresta la voluntat i l’ànima de la persona. Ell em diu que la depressió és una toxina emocional i cognitiva que vol destruir fins al final la persona generant una tortura inhumana i per això em comenta que la culpa que s’escola dins de cada neurona del cervell és el primer paràsit amb el qual ataca la malaltia per intentar acabar d’apoderar-se del cervell.
Faig una sessió setmanal amb el psicòleg però també acudeixo a un segon psiquiatre per valorar les medicacions més eficaces per poder millorar i sortir d’aquest infern. Prenc medicació però no em fa res, tampoc en vull prendre, no vull ser un malalt mental, un tarat que la gent del meu voltant i els meus subordinats a la feina em mirin amb uns altres ulls entre cares de pena i de decepció. Jo no vull ser un d’aquests malalts. A mi mai m’hauria passat pel cap que em passés això. No vull ser dèbil. Soc, era, una persona molt forta, molt alegre, amb moltes aficions, enamorada del meu país, un romàntic de les meves muntanyes, de les rutes que compartia amb els meus amics i gent tant del centre excursionista com amb la meva parella i també, via aplicació de rutes del mòbil, amb el meu psicòleg. Era com una competició a veure qui coneixia i descobria els llocs més bonics i inhòspits del nostre país. I mira’m ara. Sento que cada dia estic igual i a l’estar tan igual de malament jo no vull estar així, no ho puc suportar, és insuportable. No para, ni de nit ni de dia, no et deixa treva. La tristesa és tan i tan bèstia que no em surten les llàgrimes, no ploro, només alguns cops. L’insomni, les nits tenebroses plenes de pors que apareixen al cap com una pluja de meteorits i que no les vull com tampoc vull aquesta ansietat que sembla que m’explotarà el cor i el cap.
D’on prové tot això? Per què no em passa? Ningú em pot ajudar? Perdo l’esperança dia a dia, ja fa un mes que estic així. Faig un sessió amb en Roger via videoconferència i no en tinc ganes i decideixo acabar la sessió just al cap de deu minuts d’haver començat; ho sento però estic massa malament com per fer sessions. Segurament no en faré cap més. No vull anar a un altre psicòleg, ningú em pot ajudar perquè els pensaments són la malaltia i jo soc la malaltia, i per tant, no soc jo i no puc seguir així. Deixo d’anar al psiquiatre públic i li dic que ja estic bé. Em dona l’alta. No vull que m’atabalin més. Agafo la baixa, no puc anar a treballar, de fet ja feia algunes setmanes que no podia fer gairebé res. Els de la feina són molt macos i em diuen que em cuidi i que agafi el temps que necessiti, que ja saben de què van aquestes coses de les ansietats. La veritat és que ara m’importa tot una merda, menys fer patir els meus. No dic la veritat a en Roger i al psiquiatre que he deixat, no vull preocupar-los tant perquè sé que en Roger és capaç de venir cada dia a casa meva, per convèncer-me de no defallir. Vaig contestant els seus whatsapps tan bonics i esperançadors que m’escriu cada pocs dies. Al psiquiatre privat sí que li dic la veritat i és que ja no hi veig sortida, no puc aguantar més, el dolor és massa salvatge, massa profund, inaguantable per a la majoria d’éssers humans.
La depressió és un dimoni macabre, pervers a qui li agrada jugar amb la teva vida com si fos un joc de fet i amagar on sempre t’acaba trobant. Al psiquiatre li dic que tinc pensaments de provocar-me la mort, que no em veig capaç de seguir aguantant aquesta bèstia. Ell em proposa l’ingrés però jo el rebutjo perquè jo no soc cap boig que hagi d’estar a la planta d’un hospital de gent que estan amb deliris i al·lucinacions. Soc una persona normal que estic malalta però aquesta no és la solució, jo no vull anar a una clínica mental. Mai podria aguantar la vergonya que passaria per haver-hi estat i sé que ja ningú més em miraria amb els mateixos ulls, ni la meva família, ni tota la gent del meu voltant. Per això li dic que no i provem d’augmentar la dosi d’un antidepressiu i d’afegir-n’hi un altre. La veritat és que no tinc cap esperança que m’ajudi. Crec que res ni ningú em pot ajudar. Espero l’efecte de la nova dosi, però sembla que en lloc d’anar a millor se’m posa pitjor. He buscat informació per internet sobre com morir sense gaire patiment i, sobretot, perquè qui em trobi mort no hagi de tenir una imatge dantesca del meu final. Vaig pensant en les últimes setmanes, sense dir res a ningú, tot i que veig els pares diferents, amb una mirada d’un patiment més profund i impotent en ells i això m’afecta massa. No els puc fer això. Decideixo només contestar whatsapps dels amics, parella i d’en Roger i no vull veure ni parlar amb ningú.
No puc més. Aquesta malaltia és irresistible, si més no per a mi, suposo que n’hi ha de molts graus i durades però a mi en tan sols tres mesos m’ha derrotat, no la puc viure més, no paga la pena, ningú es mereix patir així i no hi veig altra sortida perquè no funcionen ni els medicaments ni la teràpia. Estic sol cara a cara amb ella, amb la maldat pura, amb la tortura més cruel, amb el patiment perpetu i infinit. Em sap greu, em sap molt de greu, moltíssim. El dolor que causaré és terrible, ho sé, però no puc seguir pertorbant-los així, estan emmalaltint tots per culpa meva, la depressió també mata els qui no la pateixen. Sento per la ràdio que els Manel pleguen i recordo la felicitat que m’han aportat sempre les cançons d’uns nois joves que semblava que haguessin viscut dues vides, per la seva saviesa, profunditat i coneixement del major gaudi però també del major patiment que pot tenir un ésser humà. Els últims dies em sento com si flotés, com si em mirés des de sobre o des d’un costat. Ja no estic massa dins meu. Els pares surten un moment a comprar. Ploro fort, se’m trenca el plor que m’ofega i em provoca espasmes a l’estómac, tremolo; tinc molta por. No vull morir, no ho vull, però no puc més. Em bec el potet que m’havia preparat i a poc a poc sento que deixo d’escriure les lletres de la meva vida.
“Al carrer la carrossa esperava. El cotxer es distreia observant uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals. Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrencar els cavalls enduent-se el nostre heroi romàntic.” (Els Manel: cançó Mort d’un heroi romàntic).
Per a totes les persones que han mort per suïcidi i per a tots els seus éssers estimats. Que els vostres cors continuïn plens d’amor i buits de culpa.
