Benvinguts al circ del fracàs moral, de la incultura emocional i del patètic intel·lecte afectiu. El circ de les dives i dels astres narcisistes en guerra despietada. Benvingudes, també, al xou més sobreactuat i de baixes passions, on podreu observar els millors i més obscurs sentiments humans en una actuació magistral. Comença el circ del ressentiment en majúscules i en tota la seva esplendor, així com dels seus compatriotes germans: l’odi, l’amargor, l’enveja i, sobretot, l’egoisme. La nostra gran estrella, la lloba colombiana, ens presenta el seu darrer número que l’ha catapultat al top 1 mundial de reproduccions a través de la seva “oda a l’odi”. Un veritable èxit de la misèria humana on tothom qui vulgui podrà enriquir-se amb tots els valors humans que formen part d’aquest espectacle dantesc.
“Cero rencor, bebé” és l’eix vertebrador de la trilogia musical on “trabaja un poquito el cerebro también” és una de les seves millors estrofes d’aquesta cançó inqualificable. Bé, sí que és qualificable: és un fracàs de la intel·ligència humana com ho és el rancor. El més gran i perillós sentiment humà, la passió més fosca i impulsiva però sobretot, persistent, que lidia entre la bondat i la maldat. Representa el fracàs de l’amor, de la comprensió i de la generositat emocional, de l’adaptació i regulació dels afectes i de la gestió del dolor afectiu. “Del amor al odio hay un paso” i és ben bé cert i ben trist com concloïa un estudi del 2008 de la Universitat College de Londres on afirmava que l’amor i l’odi estan ubicats en una única zona cerebral i en les mateixes neurones, la qual cosa porta a la seva fàcil variació d’un sentiment a l’altre amb les mateixes intensitats quan hi ha un canvi de circumstàncies afectives externes.
La deessa tenyida i acomplexada, de baixa autoestima però amb aires de grandesa, com tants i tantes ànimes famoses perdudes, ha begut del pitjor que pot oferir l’amor humà: l’abandonament i la substitució. Aquest verí, si no es té cultura emocional, intoxica el cervell i el deixa en funcionament vegetatiu a mercè dels impulsos i instints bàsics de supervivència homínida. En el procés de dol, les diferents etapes es barallen entre si i sempre és millor creure’s l’enfadament que viure en la depressió. La ira és menys dolorosa que la tristesa, sempre. I mirar cap a fora és millor que mirar cap a dins. La pèrdua de control de la famosa estrella pertorbada recorda a altres compatriotes seves que dalt de l’escenari s’ensorraven enverinades per les drogues compassives i s’autodestruïen per sempre més. Esperem que no en sigui un altre cas i pugui anar a teràpia a endreçar la ment. Per altra banda, i pel que diu i pensa molta gent aquests dies, justificar les accions de la petita gran dona esgrimint que el que li ha fet el nen gran és molt lleig i intolerable, i que fa ve de tornar-s’hi, submergeix de ple aquests pensadors i pensadores a les normes de la justícia instintiva més animal i irracional però també del patriarcat més masclista i ranci que estem lluitant aferrissadament per destruir. Anar a la guerra amb aquesta filosofia és no tenir cap eina ni lluita contra la nostra més gran i fosca condició: el cervell primitiu.
“Esto es pa que te mortifique, mastique y tragues, tragues y mastique”. V de venjança contra la humiliació rebuda. “Te felicito” noia. Quina venjança més cutre de P3, de primer de vida, que no se li suposa i, molt menys, se li hauria de permetre, a una persona tan influent a milions de ments juvenils persuasibles. Pot esdevenir culpable d’augmentar la violència verbal i física de parella, però, sobretot, de perpetuar uns conceptes plens de foscor que generaran una procreació del patiment arreu del planeta. La venjança està servida i aquesta és el resultat de la incapacitat de poder fer una pròpia teràpia del dolor. Un dolor que es trasllada especialment als seus fills en l’acte més cruel i irresponsable que poden fer uns pares en la gestió del seu desamor. Les dues figures narcisistes són tan egòlatres que no estimen com es mereix i especialment necessita un fill: l’amor incondicional i protector que generi un apego (aferrament) segur amb els progenitors que és la principal vàlua de l’estructura emocional de la personalitat dels infants. Perquè estimar és moltes coses i, especialment, molta consciència, formació i actitud. Ells estan educant en els mateixos valors en els quals es barallen i això provoca un aprenentatge psicològic afectiu disfuncional amb alt risc de pertorbació emocional imminent o futura als dos homenets. Que Déu els salvi de la reina! Que algú posi el seny enganxat amb cel·lo entre cella i cella a la monarca del waka waka, si us plau. Perquè la venjança porta al menyspreu, no només als seus fills sinó també a la nova parella de l’exfutbolista i a molts de nosaltres, dels qui volem assabentar-nos dels seus últims números. La culpa, la burla, la utilització i fortament, la denigració que sotmet la cantant a la nouvinguda al cor del príncep ros, d’ulls blaus i impertinent, és tan fastigós que ens deixa perplexos.
Però res és nou i tots ho sabem perquè ho hem viscut en les pròpies carns o en les del voltant: l’ànima humana pidola misericòrdia, pietat i caritat davant de la por del no ser estimats i de sentir-nos sols en aquest món. Des dels narcisistes fins als humils, a tots ens regeix aquesta necessitat dictatorial escrita a la nostra essència biològica que és l’aferrament als altres, a l’amor representat, equivocadament, per la ultramegatopehipersuperimportància que, culturalment, es dona a la relació íntima amb una altra persona, a la relació de parella, per sobre de relacions d’amistat o família que haurien d’estar al mateix nivell i que no hi ha manera que ens entri al cap ni perforant-lo amb un trepant. Així ens va. Tanta expectativa genera col·lapse, frustració i cansament. A través dels famosos veiem com les ruptures de parella per substitucions d’altres són una sagnia incessable que creix exponencialment cada dia que passa i que prové de la societat líquida, que s’esmuny ràpid, que corre ràpid com l’aigua a buscar una sortida, com el pallasso arrogant que circula ara amb un twingo i que s’enamora d’una noieta que deixarà per una altra quan se’n cansi aviat; aquesta societat basada en la satisfacció immediata, del carpe diem mal entès, de la mala cultura de la gestió emocional, del no esforç en la comprensió i empatia en l’altre i de la paciència efímera però, també, de la recerca de sensacions extremes com l’enamorament que és l’addicció social de moda actual com a solucionador de la vida dura que tenim i de la rutina. Ras i curt: el consumisme material i el consumisme emocional són l’opi dels nostres temps i ja sabem llavors que la monotonia mata l’amor, “yo ya lo sabía, no fué culpa tuya pero tampoco mía”. La indigència intel·lectual d’aquesta afirmació de la deessa morena, una més, fa que sentim una vergonya que ens porta a pensar que potser aquest circ és un muntatge, un pla ben estudiat econòmic i de màrqueting entre les dues parts, alguns artistes d’aquests estranys d’avui dia amb gorra i ulleres i també de marques de cotxes i rellotges que han pagat una pasta gansa per sortir a les cançons dels dos voltors.
Sort que des de fa uns anys “las mujeres ya no lloran, las mujeres facturan”. Aquest lema lapidari reflecteix el canvi feminista hagut i tan necessari i urgent on la dona, segons la diva, actua amb gran empoderament i s’hi torna per reial decret moral. Aquest feminisme mal entès, tan cansat i esgotador, tan radical i obsessiu que vivim avui dia és tan embafador com perillós per la societat, ja que s’ha d’equilibrar i mesurar per funcionar dones i homes amb els mateixos drets i deures sense temors, rancors i no passant les pors a l’altra banda com a venjança per tots els segles de maltractament. La majoria d’homes ens esforcem molt i no som culpables dels desastres que van provocar els nostres avantpassats masculins. Estem absolutament d’acord que cal continuar progressant però sense passar-se de la ratlla.
Cal que totes i tots prenguem més consciència del perill que la part primitiva de l’ésser humà encara governa el món en l’amor i en la resta de coses: els interessos econòmics que destrueixen el planeta sense miraments, matant de fam i set milions de persones i espècies, les guerres per veure qui la té més grossa, el control de reserves naturals i els seus ecocidis i genocidis per mantenir el poder i la riquesa als de sempre, mostren el que s’ha dit en aquest circ d’avui: l’egoisme té molta força i el rancor molt de poder. Hem de fer la pedagogia de la salut mental contra el ressentiment. No podem permetre que ens disparin amb un bazuca al mig del cor, que aquest ens caigui al terra i que caminem destruïts i traumatitzats sense rumb per la vida. No és fàcil gestionar la decepció i un amor no correspost quan s’estima. Molt menys un abandó i encara més terrible, una substitució. És difícil d’assimilar i llavors, d’acceptar. De fet és de les coses més difícils que hi ha, dels dolors més grans en la psicologia humana. Però tenim el gran repte d’entendre’ns, millorar-nos i patir menys allargant la mà a l’altre i perdonant. El perdó és la generositat de l’amor a la vida i als altres i com prediquen totes les religions, és la garantia d’una ment sana, feliç i madura. És la maduresa i intel·ligència elevades a l’infinit que ens apropen a la felicitat. Als nostres dos protagonistes d’avui, només demanar-vos, si us plau, que pareu i penseu en tots nosaltres però sobretot en vosaltres, i especialment que reflexioneu perquè la vostra filosofia barata no la comprem, en aquesta moto no hi pugem i no us queda bé aquest xou.
