Claudia Martín / Naiara Nicolás / Aina Sivila
L’Anna va néixer a Barcelona al 1992 i ha estat graduada en Psicologia durant la promoció del 2012 – 2016 a la Universitat Autònoma de Barcelona.
P: Creus que la salut mental és un tema tabú?
R: Si, encara que és cert que anem millorant amb el temps i, a poc a poc, es va donant més visibilitat tant al possible trastorn o problemàtica com a les solucions i prevencions. Però sí, és un tema tabú.
P: La salut mental ha passat de ser tabú a protagonista o encara queda molt camí per recórrer?
R: Queda moltíssim camí per recórrer però tant a nivell de base com a nivell de cultura general o educació. Al final tothom presumeix de comprendre a les persones que estan diagnosticades d’algun transtorn o, que no estan diagnosticades però és evident que estan passant per una situació complicada. Realment, però, no tothom et comprèn ni tothom t’ajuda. Encara que sembli fort, avui dia hi ha persones que no s’acosten a les que tenen ansietat perquè “són unes dramàtiques”. Des del meu punt de vista, aquests comentaris influeixen en què la salut mental continuï sent tabú perquè dóna la sensació que ningú vol a una persona al seu costat amb un problema de salut mental.
P: Creus que alguns trastorns relacionats amb la salut mental estan normalitzats i per això se’ls resta importància?
R: Totalment. L’estrès o l’ansietat són com els més “típics” al final. En primer lloc, els normalitzem perquè quan algú es posa nerviós ja es considera que té ansietat i no és així. Un trastorn d’ansietat es diagnostica amb moltes més coses que un simple estat de nerviosisme. Actualment, tothom s’autodiagnostica aquests trastorns per desconeixement.
P: I pel contrari, creus que se li dóna molta importància a un tipus concret de trastorn deixant en segon pla altres menys comuns?
R: Més que donar-li molta importància, es magnifica. Al final, aquest nerviosisme que tu tens el converteixes en ansietat, llavors, el magnifiques però, a la vegada, li treus la importància que té. Tot s’acaba convertint en un bucle. Les persones li donen molta importància al que estan patint que, no dic que no sigui rellevant, però no té perquè ser un trastorn real.
P: Consideres que la salut mental és la gran oblidada de la sanitat pública?
R: Per descomptat, i serà així durant molts anys més. Al final com que no és una cosa física ni es veu, es deixa de costat. Molta gent no és conscient que és la base per a moltes altres coses. Si tens una bona salut mental, és molt probable que no desenvolupis altres malalties que poden acabar sent físiques. La ment és el motor. El problema està en el fet que la salut mental no es promou ni en els col·legis ni a nivell social i, si es fa, és molt per sobre. A més, en les persones adultes és més difícil que es faci un canvi de mentalitat però als nens i, més amb totes les facilitats que hi ha avui dia, cal donar-los eines per a la prevenció de qualsevol tipus de trastorn mental.
Com a psicòloga, Creus que s’inverteix prou en recerca i es tenen els suficients recursos per a treballar sobre la salut mental de les persones?
Des del meu punt de vista no s’inverteix res en recerca de cap mena però molt menys per a la salut mental perquè al final és l’etern oblidat. Ha d’haver-hi un canvi molt gran en tots els sentits i a tots els nivells. Cal començar a veure-ho tot d’una altra forma i interioritzar que la salut mental és important per a tothom.
El més greu és que es tracta la salut mental com un servei quan és un dret. Presumim que hi ha una sanitat pública i per a accedir a sessions amb un psicòleg has d’estar en una situació crítica o apuntar-te en llistats externs. No es pot limitar el nombre de sessions a una persona que no sap quant temps li comportarà solucionar el seu problema. La salut mental hauria de ser individualitzada.
Per tant, consideres que totes les persones tenen el dret d’accedir a un psicòleg?
Les sessions psicològiques no haurien de proporcionar-se només a la gent que té un problema. Tothom hauria de poder accedir a sessions gratuïtes encara que sigui només per a poder parlar, expressar-se i veure punts de vista diferents o, també, perquè t’ajudin i donin estratègies i eines pel dia a dia. És una llàstima perquè la salut física va molt lligada a la salut mental i si treballessim més la salut mental, altres problemàtiques no arribarien a aparèixer. Per tant, si no treballes la base, la piràmide es desmunta.
La salut mental deixarà de ser un estigma en el futur?
És una pregunta molt complexa perquè, realment, és una opinió. Sota el meu punt de vista, em repeteixo, queda molt camí per recórrer. Al final estem en una societat on, per exemple, per desgràcia molta gent pensa que una persona homosexual té una malaltia, quan la seva orientació sexual no determina res en aquest sentit. Però si vivim en una societat que pensa que una persona homosexual és un “trastornat”, com esperem que deixi de ser un estigma o un tema tabú? Tant de bo algun dia en lloc de ser un estigma sigui un paradigma i es pugui tractar com es mereix.
