Una crònica de Andrea Hidalgo | Mireia Pérez
Fa fred, probablement és el primer pensament a sonar el despertador un diumenge de febrer a les 7:30h. Dutxa, desdejuni i roba esportiva, però no per a córrer, sinó per a poder integrar-me millor entre la multitud. Hi ha trànsit, encara que res més del rutinari a causa de les obres de la c-17. Encara que aquest matí, tothom va cap a Granollers.
El tret de sortida és al carrer Esteve Terrades, i enguany, el circuit ha estat modificat per a fer-lo encara més ràpid. Aquesta era tota la informació que tenia, per la qual cosa Pablo, aficionat que assistia amb la seva família per a veure la cursa, m’informava de tots els detalls que necessitava saber. Gràcies a ell, vaig poder saber que l’arribada es faria al Carrer Francesc Macià, davant del Pavelló d’esports. També, com si es tractés d’un fullet “Line up”, va informar-me dels horaris: A dos quarts de deu es donaria sortida a les distàncies de 5k i el Quart de la Mitja, mentre que una hora més tard es donaria el torn d’elit de mitjana Marató. Posteriorment, amb sortides progressives, començarien a córrer els participants més populars.
Donaran dos quarts d’onze del matí del diumenge i els carrers ja estan abarrotats de gent, disposada a victorejar i animar a propis i estranys. Sona el tret de sortida i l’energia et contagia. De sobte s’escolta, “Ànims Carlos, tu pots!”. Hi va ser María, dona de Carlos, la il·lusió il·luminava el seu rostre. La gent crida infinitat de noms que podien llegir en el dorsal dels corredors. Les pancartes inunden l’espai com si d’un concert de John Lennon es tractés. Els primers quilòmetres surten sense incidents, però es nota la pujada.
Les hores passen, i el dia és radiant. El final de la carrera s’acosta, i els corredors a la seva línia de meta. La gentada anima sense parar, aquí especialment. En la zona d’arribada, al costat del pavelló olímpic hi ha un pendent pronunciat en la qual els corredors no poden frenar i donen el seu últim cop d’alè cap a la victòria. Per als participants hi ha una zona d’avituallament al complet amb aigua, begudes isotòniques i un sense fi d’aliments i obsequis per a pal·liar la fatiga.
Comencen a atorgar els premis. La victòria és per al Mike Boit, amb un temps brillant, una hora i quaranta minuts. El kenià es queda en solitari, la llebre abandona. En la categoria femenina, per segon any consecutiu participant, Purity Temutay. Boit, aconsegueix avantatjar al segon classificat, Antenayeh Dagnachew, amb una diferència de vint-i-un segon. També hi ha victòria per als espanyols, Llorenç Esteve, de Sabadell, assoleix el primer lloc d’ells, junt Mireia Guarner en dones, que arriba la setena a la meta.
La carrera ha valgut la pena. L’organització col·laborarà deu euros per cadascun dels inscrits per a ajudar a nens com, Martí, de Granollers i de tres anys que sofreix síndrome CTNNB1. Martí avui, ha viscut, al costat dels seus pares, un dia molt especial.
