Naiara Nicolás / Claudia Martín / Aina Sivila
P: Com et vas endinsar al món de la comunicació política?
R: Doncs jo estava fent pràctiques a un diari que ja no existeix, que es deia el Levante Castellón, ara només existeix el Levante edició País Valencià, i allà vaig començar a treballar en la secció de política i vaig començar a veure una mica les dinàmiques internes, sobretot el que més em va sobtar, és que nosaltres publicàvem notes de premsa de determinats partits polítics sense modificar-les per ordre de l’editor, i a mi això em va crear molta curiositat. Òbviament, sabia l’afiliació política del partit, però totes aquestes dinàmiques internes de relació entre els partits polítics i els mitjans de comunicació va ser una mica el que em va fer veure que aquí hi havia alguna cosa més. Vaig començar a desenvolupar això amb un interès acadèmic, a través d’estar com a assistent de recerca en diversos projectes de comunicació política, mirant i fent anàlisi de portades de premsa i com es representaven els actors polítics, això mentre feia el màster. I això finalment, em va portar a crear un projecte de tesi amb el qual em van donar una beca per fer-ho a la Queen Margaret University d’Edimburg.
P: Per què creus que han de comunicar bé els polítics?
R: Avui en dia vivim en l’era de la sobreexposició, és una època que ja havia començat anteriorment amb l’aparició de la televisió i una amiga abans amb el fenomen de la ràdio que força al polític a sortir de darrere de la pàgina del diari que el o la protegia a veure’s exposat al públic d’una forma completament diferent, de comunicar el missatge d’una forma més planera i més directa. I bàsicament, són aquests nous formats els que els obliguen a repensar la forma en què ells fins ara han estat comunicant-se amb el seu públic i fins ara que avui arribem a l’extrem de la sobreexposició amb la quantitat de canals de xarxes socials, amb les quals bàsicament estan obligats, ja no és una cosa que pots optar a fer que tinguis un polític amb més o menys carisma, sinó que és una necessitat derivada de l’entorn mediàtic on vivim ara mateix. Ells han d’estar constantment exposats i, per tant, si el teu missatge no està treballat, no tens una idea clara de quina imatge vols transmetre al teu públic potencial, dificulta molt la teva carrera política.
P: Com ha de ser la bona comunicació política?
R: Crec que aquí sempre el públic, quan dic públic em refereixo als votants, sempre agraeix un grau de transparència. Clar, també la idea de transparència avui en dia s’ha distorsionat una mica amb l’auge dels populismes i fenòmens com Trump, que tenen aquesta forma de comunicar que pot semblar transparent perquè sembla propera al poble, perquè utilitza el llenguatge del poble, però que no necessàriament és transparent perquè no en saps realment després quines són les polítiques que portaran endavant, quines són realment les seves motivacions. Crec que això, la comunicació basada en la transparència i una mica també el respecte al votant, el votant vol ser tractat com un ciutadà intel·ligent, informat. Crec que quan jugues amb aquestes dues claus sempre tens una bona rebuda, però clar després entra l’element del carisma tens polítiques que tenen més carisma que d’altres i, llavors, comuniquen d’una forma més fàcil o no. També, òbviament, tens el filtre, el filtre per on passen alguns dels teus missatges, que són els mitjans de comunicació, que poden o no poden tenir una afinitat amb tu. Llavors, això pot dificultar una mica al com et perceben els teus o les teves votants a l’altre costat. Però, bàsicament és això, l’element de la transparència i el respecte al teu votant, sempre són elements que aporten molt a la comunicació, a més de saber amb qui estàs parlant. És una relació de respecte amb el votant.
P: Quina és la teva opinió sobre que els professionals de la comunicació són els responsables de la desafecció política?
R: Tenen un paper molt important avui dia. Com dèiem abans, hi ha una complexitat mediàtica molt forta amb molts canals, moltes vies per les quals comunicar el teu missatge, un públic molt fragmentat, i ells juguen un paper molt rellevant, ajuden als polítics i a les polítiques a comunicar el seu missatge. Però, no crec que siguin ells els únics responsables d’aquesta desafecció. La desafecció ve també en part perquè la classe política a vegades es desconnecta una mica de la realitat, sobretot ara que estem en uns moments en què les necessitats de la població estan canviant. Per exemple en el tema climàtic aquí ara és un moment clau on el polític ha de respondre a una sèrie de necessitats que té la població, i quan la població sent que no responen aquestes necessitats és quan es produeix aquesta desafecció. La desafecció no és un fenomen nou, sempre ha existit en major o menor grau, el que passa ara és que és més evident per tots els canals que tenim accés, la constant exposició que tenen ells als mitjans i a les xarxes, que ens permet veure més aquesta desafecció. Però en si, que un missatge sigui més o menys artificial, els missatges sempre han estat treballats, mai han estat purs. Per això, em costa veure’ls com a culpables únics, vull dir, crec que, en general, la classe política i la crisi de la democràcia a les societats occidentals, és el que produeix aquesta desafecció.
P: Creus que en comunicació política hi ha una convergència entre els mitjans tradicionals i mitjans socials?
R: Sí òbviament per força els mitjans tradicionals s’han hagut de pujar al carro de les xarxes socials, de la nova forma, d’aquest nou context, on els creadors de contingut i no només ells, sinó que qualsevol ciutadà pot crear contingut. Aleshores, hi ha una convergència sí, bàsicament ara jo diria que són els mitjans més digitals i els més adaptats a aquesta nova forma de comunicar que combina formats audiovisuals, textuals i àudio, i són els que tiren una mica del carro dels mitjans tradicionals, ja no són mitjans tradicionals amb els gèneres clàssics els que marquen les noves tendències sinó que realment aquí s’està produint un canvi a la balança i són els mitjans digitals a les societats occidentals, òbviament, els que marquen gran part de la tendència.
P: Sabem que has tingut experiències a l’àmbit polític d’Edimburg, com s’hi comuniquen els polítics allà? Hi ha moltes diferències?
R: A l’hora de comunicar-se és molt diferent perquè Escòcia no té un sistema mediàtic molt fort, tenen quatre diaris tradicionals que estan de capa caiguda, que els costa molt de sobreviure i en l’àmbit audiovisual només tenen dos canals que formen part de la BBC. Aleshores, és un polític que s’ha vist molt forçat a treballar les xarxes socials, a treballar altres vies de comunicació amb els seus votants, perquè els mitjans tradicionals no ens donaven aquesta plataforma, especialment al sector més independentista, ja que durant molt de temps no hi ha hagut mitjans amb aspecte independentista. Són polítics que també, i això és per la tradició anglosaxona, que tenen molta tradició de fer allò que es diu “una campanya de porta a porta”: un polític que va a la porta, pica i t’explica el seu programa. Aleshores, és una relació una mica diferent, amb els mitjans i amb el ciutadà. És clar, és un país molt petit i estan molt propers amb el voltant. També, per exemple, una gran diferència que hi ha és que tots els polítics hi tenen a les seves oficines hores d’atenció al públic, aleshores al representant parlamentari de la teva zona pots anar a plantejar-li el problema que tens, són més propers en aquest sentit. Seran millors o pitjors, però certament mantenen una comunicació més propera amb el votant i estan en contacte amb el dia a dia.
P: Des de la teva experiència més acadèmica, veus que els joves estiguin interessats en la política?
R: Jo crec que sí, el que passa és que els interessos no s’articulen a través del que nosaltres entenem com a interessos tradicionals, perquè jo crec que tots els joves tenen una preocupació pel canvi climàtic i això és política. És clar que potser sí que és cert que no tenen tant interès en les dinàmiques polítiques dels diferents partits polítics, però crec que sí que estan en els temes claus de la política, que formen part de la preocupació dels joves, i també ara que hi ha aquest de calaix contra els formats tradicionals del periodisme polític i el que consumeixen els joves. Per tant, jo crec que si mirem exclusivament els formats tradicionals, la premsa en paper i els programes de ràdio sobre política, sembla que no hi estiguin interessats, però jo estic segura que, si analitzéssim els comptes de les xarxes socials que tenen i miréssim els temes a què donen like, els temes pels quals s’interessen, veuríem que en el fons són els temes claus de la política d’avui dia. El que passa és que hi ha hagut un cert grau de desafecció amb les institucions democràtiques i una certa llunyania, però crec que els temes claus clar que preocupen a la gent jove i vull pensar que aniran pujant noves generacions amb noves preocupacions.
