La jove aragonesa de 24 anys que ha publicat el seu primer poemari, Desnuda, se sent agraïda de la passió que li ha transmès el seu pare, des que era petita. Centrada en la seva carrera com a periodista, però sense oblidar el seu somni.
ANDREA HIDALGO | MIREIA PÉREZ
Des de quan escrius?
Vaig començar a escriure de molt petita, amb 7 o 8 anys. Primer algun relat i contes breus. A mesura que vaig anar creixent em vaig interessar per la poesia i vaig començar a escriure aquest gènere.
Per què vas decidir escriure?
L’amor per la lectura i l’escriptura me’l va inculcar el meu pare. Jo el veia anar a la biblioteca de manera contínua. Com sempre he volgut semblar-me a ell, vaig començar a acompanyar-li. Sense adonar-me, em vaig convertir en una acèrrima lectora. Em llegia un llibre darrere l’altre, cada vegada més extensos i complexos, perquè el meu pare se sentís orgullós de mi. Després, ell em va ensenyar el més bàsic de la poesia. Recordo estar asseguts tots dos en l’escriptori de la meva habitació aprenent a comptar els versos. De fet, el meu nom artístic, La Gata Literària, el va crear ell en aquests temps.
Què et transmet escriure?
Pau, calma i ordre. M’ajuda no sols a esplaiar-me, sinó a plasmar el que sento, a organitzar-ho, a entendre-ho, i així, poder gestionar-ho. A vegades no sé com em sento o com estic fins que ho escric. Em permet conèixer-me i millorar-me. És alleujament, és refugi.
Per què vas decidir escriure poemes?
Perquè des que el meu pare em va ensenyar poesia, em va enlluernar. Jugar amb les paraules, amb les diferents estructures, provar noves formes i estils, la melodia, la cadència… Em fascina el molt que es pot transmetre en tan poc.
Tens pensat fer un altre tipus d’escriptura, com una història…?
Per descomptat! De fet, sempre he pensat a escriure abans una novel·la que un poemari, però mira! Ha sorgit així. A mi les narracions extenses i sesudas m’encanten. Però, com és evident, requereix de molt de temps, planificació, constància… En aquests moments no la tinc, així que encara haurà d’esperar.
Què vas sentir quan el teu llibre, Desnuda, va sortir i va tenir bona recepció per part del públic?
Encara continuo assimilant-ho! Vaig sentir una satisfacció enorme, orgull i, per descomptat, agraïment, tant a l’editorial com als lectors per confiar en mi. Vaig sentir que havia valgut la pena tot el treball i esforç. A més, saber que a altres persones els ha ajudat o aportat d’alguna manera el teu llibre és realment reconfortant.
Com va ser el tràmit d’escriure Desnuda?
Si més no, laboriós! No és només enviar-ho a l’editorial i tenir-ho als mesos a les teves mans. El procés és ardu: revisió, disseny de la portada, promoció en xarxes socials (la qual cosa és constant també després de publicar), comunicació contínua amb l’editorial… I, una vegada editat i publicat, són mesos i mesos de difusió, de vendes, d’assistència a esdeveniments, a signatures, a presentacions… Els tres o quatre primers mesos van ser realment intensos. Després el ritme baixa, però, així i tot, mai pots deixar-lo de costat perquè, si no, el teu llibre s’oblida.
Has participat en fires, signatures… Com es viu?
És una experiència inoblidable! Ho he vist sempre tan llunyà, tan utòpic… I aquí vaig estar, a La Casa del Llibre, signant i venent! Va ser molt divertit i enriquidor, sobretot intercanviar reflexions i opinions amb la gent. Vaig gaudir com un nen petit amb sabates noves.
Ara estàs centrada en la teva carrera com a periodista de Telecinco, però, tens pensat escriure un altre llibre?
Sí, sens dubte. Tinc bastantes idees, tant de poesia com de narrativa. Algun esbós, també. Però, primer, necessito estabilitzar-me una mica en l’àmbit laboral del periodisme. Després, tot arribarà. Realment, jo escric tots els dies d’alguna manera o una altra: en notes del mòbil en el metre, en la llibreta que sempre porto amb mi, en qualsevol descans… Fins i tot en tovallons de bars! Quan pugui organitzar-ho tot, segur que alguna cosa surt. Tinc una necessitat enorme que la resumeixo en aquesta cita: “Periodisme per a comptar això d’aquí fora; Literatura per a comptar això d’aquí dins”.
