El partit que va canviar-ho tot

1. De la decepció a l’alegria

El 31 d’octubre de l’any 2024 la Unió Esportiva Vic va disputar el partit de futbol més important de la seva història. En la primera ronda de la Copa del Rei es va enfrontar al Club Atlètic de Madrid (fundat l’any 1903) a l’Estadi Hipòlit Planàs, el camp que va dissenyar l’exjugador professional i arquitecte Cinto Vizcaíno, inaugurat entre el 18 i el 25 de març de l’any 1986.

Gairebé 7.000 persones van veure en directe aquest esdeveniment, la meitat de les quals ho van fer des d’una grada supletòria construïda ad hoc per acollir el que de seguida es va definir com “l’espectacle esportiu més multitudinari de la història de la ciutat en un recinte tancat”.

El Vic havia acabat la temporada 2023/24 en el tercer lloc a la classificació de la Lliga Elit, la màxima categoria del futbol territorial, fet que li garantia disputar el play-off d’ascens a la Tercera Divisió i, en cas de no aconseguir-ho, participar en la fase prèvia de la Copa del Rei.

El Vic va quedar empatat amb l’Horta a 47 punts, però amb l’average particular a favor dels ausetans, que s’havien imposat per un contundent 0 a 3 al Feliu i Codina en la segona jornada de lliga, mentre que al municipal de Vic van empatar a un. El conjunt de Ramon Carrascal va obtenir aquesta classificació després de ser l’equip menys golejat de la categoria, amb 24 gols en contra en 30 jornades, i només cinc derrotes en tota la temporada. La UE Vic va quedar eliminada del play-off amb una doble derrota per 1 a 0 davant l’Atlètic Lleida (el tercer equip que va pujar), i va posar fi a la segona participació a la Lliga Elit. Però gràcies a aquella decepció, el Vic va ser el representant català a l’eliminatòria prèvia de la Copa del Rei. Al bombo del sorteig celebrat a la sala d’actes Luis Aragonés de Las Rozas (Madrid) el 16 de setembre, també hi havia el Club Deportivo Baztan Kirol Elkartea (Navarra), l’Ontinyena Club de Futbol (País Valencià) i l’Sporting Maó, vigent campió de la Copa Illes Balears després de superar el CF La Unión a la tanda de penals.

La delegació de la UE Vic, encapçalada pels directius Lluís de Planell i Enric Arcalà, va viure en directe l’obertura de les boles que havia de determinar les dues eliminatòries a partit únic. A les 13.33 hores es va saber que el Vic jugaria a casa contra l’Sporting Maó el 8 o 9 d’octubre. Dels vint equips representants del futbol territorial, els deu guanyadors accedirien a la primera ronda de la Copa i tindrien assegurat jugar a casa contra un equip de Primera Divisió.

El cos tècnic de la UE Vic no tenia referències de l’equip balear, tot i que els més veterans de l’entitat recordaven l’històric Sporting Maonès, que va romandre a la Segona Divisió B durant sis temporades (de la 1987/88 fins a la 1992/93), però que va desaparèixer el gener de l’any 2012 en no poder fer front als deutes contrets durant els anys a la categoria de bronze.

El 28 de setembre Ramon Carrascal va decidir enviar a Maó el seu entrenador de porters, Jordi Portet, per gravar el partit de lliga que l’equip menorquí havia de jugar al camp de futbol municipal de Bintaufa (Maó)

contra l’equip del CEE Sant Lluís, i d’aquesta manera, identificar els punts forts i les debilitats del rival a la fase preliminar.

L’anàlisi de les imatges va permetre al cos tècnic vigatà preparar el partit amb detall, si bé hi havia el dubte de si el conjunt balear faria algunes incorporacions amb jugadors de categoria superior per afrontar la ronda prèvia de la Copa a l’Estadi Hipòlit Planàs. El tècnic vigatà no descartava la possibilitat que l’Sporting fitxés futbolistes contrastats a cop de talonari per superar l’enfrontament amb el Vic i, en cas d’èxit, oferir-los algun incentiu relacionat amb l’eliminatòria posterior, o bé -en cas de derrota- donar-los la baixa immediatament. Tanmateix, hi havia la convicció que si el rival del Vic a la prèvia no canviava respecte al que havien vist al partit de la lliga domèstica, els blanc-i-vermells tenien moltes opcions de passar la ronda. L’Sporting de Maó no disputava un partit de Copa del Rei des de la temporada 2009/10. Va ser l’antic Sporting Maonès, que va caure eliminat enfront l’Alacant a la tanda de penals en la primera ronda.

El Vic sabia el que s’hi jugava. El míster, Ramon Carrascal, va decidir enviar un emissari a Maó per gravar un partit de l’Sporting de Maó i identificar els punts forts i les debilitats del rival en una eliminatòria decisiva

Per la seva banda, el Vic -una entitat amb més de 100 anys d’història, en haver estat fundat el 18 d’octubre de 1922- només havia participat en una ocasió en la ronda prèvia de la Copa. Va ser la temporada 1977/78, sota les ordres de Joan Escoda, en una doble eliminatòria amb l’Oriola, un club d’Alacant que va superar els vigatans per 2 a 1 a domicili i per 0 a 1 a l’emblemàtic camp de futbol del carrer Gallissà.

El partit es va disputar el dimecres 9 d’octubre de 2024 a 2/4 de 9 del vespre a l’Estadi Hipòlit Planàs. Més de 2.500 persones van omplir les grades com feia anys que no es veia, superant totes les expectatives d’assistència que havien fet des de la mateixa entitat vigatana. El Vic va dominar d’inici a final sense deixar opcions a l’equip balear. Abans dels cinc minuts de joc els vigatans es van avançar en una acció d’estratègia dissenyada per Òscar Almendros, la mà dreta de Ramon Carrascal. Martí Riera va definir una jugada que havia començat al córner dret de l’atac del Vic i, uns minuts més tard, Gil Bertrana

va enviar la pilota al fons de la xarxa menorquina després d’una rematada amb el cap per situar el 2 a 0 al lluminós.

Els jugadors de l’Sporting, impressionats per l’ambient que es vivia a les grades i esgotats pel domini absolut del joc per part del Vic, van sortir a la segona part amb l’objectiu d’evitar una golejada. Tanmateix, al minut 66 Marcel Bellido va aprofitar una assistència de Dídac Serra per clavar l’estocada al rival i marcar el 3 a 0. Ja en el tram final del partit, el jove davanter Arnau Prat va arrodonir la nit amb el quart gol vigatà, amb la qual cosa va confirmar que els locals estarien en el sorteig de l’endemà, corresponent a la primera ronda de la 121a edició de la Copa del Rei, amb la garantia de jugar-la a casa, contra un equip de Primera Divisió.

Feia dies que els jugadors del primer equip especulaven sobre quin impacte podria tenir el fet que un equip de Primera visités l’estadi vigatà, i sobre quina podria ser l’assistència de públic en funció de

l’adversari que, en cas de superar l’Sporting de Maó, s’enfrontés al Vic. Directius i futbolistes discrepaven de la capacitat d’omplir l’Hipòlit Planàs en cas que el rival en el sorteig de la primera ronda fos Leganés, Las Palmas, Alabès, Valladolid, Getafe o Rayo Vallecano. Els jugadors no tenien cap dubte que en tots aquests casos el camp s’hauria omplert de gom a gom.

Reial Madrid i FC Barcelona, campió i subcampió de la lliga respectivament la temporada anterior, i Athletic Club de Bilbao i RCD Mallorca, finalistes de la darrera edició de la Copa del Rei, van gaudir del privilegi de classificar-se directament pels setzens de final del torneig del KO -van quedar exempts de disputar les dues primeres rondes-, a més de ser els quatre representants a la Supercopa d’Espanya.

2. Salta la banca: toca l’Atlètic de Madrid

El dijous 10 d’octubre, poc després de la una del migdia, el porter de la Reial Societat Álex Remiro va obrir la bola que guardava el nom de l’Atlètic de Madrid i que l’emparellava amb la Unió Esportiva Vic. A la Sala Centenari de l’Estadi Hipòlit Planàs, un grup de jugadors, tècnics i directius del Vic es van reunir per seguir en directe el desenvolupament del sorteig. En el moment d’anunciar-se el nom del Vic, ja havien sortit els equips més atractius de Primera Divisió com Betis, Espanyol, Sevilla, Vila-real, Girona, València o Reial Societat, però Marià Sanuy, directiu del Vic, va dir en veu alta “l’Atlètic de Madrid”, instants abans que el jugador del primer equip Pius Quer demanés: “Dona-me-la Remiro”. Tot plegat, en els segons previs que el porter donostiarra pronunciés el nom de l’equip que tothom desitjava. David Busquets, Agustín Mora, Arnau Prat, Marc Domènech, Ot Bofill, Nil Prades, Èdgar Banús, Pius Quer i Marc Colomer van embogir quan van sentir el nom de l’equip que entrena Diego Pablo Simeone, campió de la Copa del Rei en 10 ocasions al llarg de la seva història.

Gràcies al canvi de format de la Copa instaurat la temporada 2019/20, tindrien l’oportunitat de disputar el partit més important de les seves vides i, probablement, de la història del club.

“Aquell matí, el one club man del Vic i professor de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport feia classe com si res al Seminari mentre els alumnes només estaven pendents del mòbil per seguir el sorteig”. Així explicava Ramon Besa com va viure Ramon Carrascal el sorteig de la Copa del Rei en el capítol que el periodista de Perafita va dedicar al tècnic vigatà al llibre Relats Solidaris de l’Esport 2025.

La bústia del telèfon de l’entrenador es va col·lapsar de missatges poc abans d’acabar les classes, com cada dia, a les dues del migdia, fins al punt que Carrascal va trigar setmanes a poder respondre totes les persones que el van felicitar per la notícia d’un partit que, uns mesos abans, hauria semblat impossible.

“Les darreres setmanes del juny passat i les primeres de juliol de 2024 la UE Vic va estar a un pas de desaparèixer. Va estar més a punt del que podia semblar”, havia explicat Lluís de Planell, cronista per excel·lència i històric directiu de la UE Vic, en l’edició del 4 de novembre d’El 9 Nou.

Els incompliments dels compromisos per part de l’equip de govern municipal van abocar el conjunt vigatà a viure una situació límit, “que només una feina gegantina va rebre una compensació esportiva descomunal i tot gràcies a un equip tècnic, futbolístic i logístic que va demostrar, a la primera oportunitat que van tenir, que no es mereixia haver passat pel tràngol de la desaparició, només unes poques setmanes abans de demostrar que també ells saben representar la ciutat amb dignitat”.

L’endemà mateix de saber-se que “la grossa havia caigut a Vic”, una expressió que recorda que la ciutat ha estat afortunada en diverses ocasions amb el primer premi de la loteria de Nadal, la Junta Directiva

del club va posar en marxa un grup de treball per organitzar, en només 21 dies, un esdeveniment que ja s’intuïa com un repte majúscul per a una entitat modesta com la UE Vic. Una de les idees que de seguida va aflorar va ser l’ampliació de l’aforament de l’Estadi. Amb aquesta intenció el club va contactar amb Santi Pou, exjugador del Vic i actualment un membre destacat del cos tècnic del Girona FC, per demanar-li consell respecte a la possibilitat d’instal·lar una grada supletòria a l’estil de les que hi ha de forma permanent a Montilivi.

3. L’aposta per un gran esdeveniment

Les gestions de Pou van conduir els organitzadors del partit de Copa fins a l’empresa suïssa Nüssli, amb seu a Santa Perpètua de Mogoda, que el mateix dia que van rebre la trucada del Vic ja es van desplaçar fins a l’Estadi Hipòlit Planàs per dissenyar l’estructura que permetria ampliar l’aforament. La proposta va ser aixecar dues grades de 16,50 x 48,00 metres, a 12 metres d’alçada, amb una capacitat total per a 3.952 persones. El principal repte era garantir una bona visibilitat del rectangle de joc des de totes les localitats de la nova graderia.

Mentre la comissió organitzadora planejava l’ampliació de la grada, alguna pàgina web ja va començar a oferir la venda fraudulenta d’entrades per a l’esperat partit. El club va haver de difondre un comunicat advertint el públic que només es podria optar a la compra de localitats per mitjà del portal que s’anunciés des de l’entitat vigatana. Albert Molas va ser el directiu que va assumir la compromesa responsabilitat

de la venda d’entrades online, i va prendre la decisió de gestionar el ticketing a través de l’empresa Compralaentrada, un cop contrastada la solvència d’aquest portal en altres esdeveniments esportius professionals.

Ramon Carrascal va suggerir a la junta vigatana que es posés en contacte amb la directiva de la UE Rubí, equip de la mateixa categoria que el Vic i que la temporada anterior s’havia enfrontat a l’Athletic Club Bilbao en la primera ronda de la Copa del Rei. Josep Alcalà, president de l’entitat vallesana, va donar un consell molt valuós al seu homòleg: “Contracteu un cap de premsa que conegui els periodistes esportius d’àmbit estatal”. David Pallarols, responsable de comunicació de la UE Vic, va contactar amb Arnau Segura, un experimentat periodista osonenc que va assumir, amb una extraordinària eficàcia, la funció de gestionar la multitud de peticions per acreditar-se en un partit que, cada dia que passava, adquiria una dimensió mai vista a l’Hipòlit Planàs.

Més de cent mitjans de comunicació van demanar poder cobrir el duel en directe entre els dos equips blanc-i-vermells, un punt en comú que va cridar l’atenció dels periodistes, especialment de la premsa madrilenya. Es van rebre peticions de llocs tan exòtics com Rússia o Colòmbia. A poc a poc, l’engranatge per organitzar l’esdeveniment va anar encaixant les peces d’un puzle molt enrevessat. Jordi Bover va ser l’encarregat de gestionar el control d’accessos a l’Estadi, una tasca que s’endevinava molt complexa tenint en compte que l’afluència mitjana a l’Hipòlit Planàs en els darrers anys era d’unes 400 persones per partit, mentre que la previsió de públic en la primera ronda de la Copa del Rei multiplicava per més de quinze vegades l’aforament habitual. La venda d’entrades no va començar fins que els organitzadors van poder tancar dos aspectes clau per a la celebració del partit: d’una banda, la negociació amb l’Ajuntament de Vic pel finançament de la grada supletòria i, de l’altra, la confirmació de la data i l’horari del partit.

L’administració local es va comprometre a assumir el 40% del cost d’ampliació de l’Estadi (80.000€). Paral·lelament, la RFEF va confirmar que el partit es disputaria el dijous 31 d’octubre a les set de la tarda, coincidint d’aquesta manera amb la tradicional castanyada. S’havia especulat en els dies previs que el partit es disputaria el dimecres dia 30 a les 21.00 h, i que la retransmissió televisiva seria per La 1 de TVE, si bé aquest horari coincidia amb un programa d’entreteniment de màxima audiència com La Resistencia, presentat per l’humorista David Broncano.

Des del departament de Relacions Públiques de l’equip matalasser s’afirmava que Broncano era seguidor de l’Atlètic de Madrid i que, aquest fet, podria facilitar que el partit es disputés dimecres, en directe, per Televisió Espanyola, en prime time. Tanmateix, uns dies més tard es va confirmar que el partit seria dijous i s’emetria per Teledeporte. Quan es va oficialitzar la data i l’horari, es va activar la comercialització de les localitats.

Els dos primers dies de venda d’entrades, el 21 i 22 d’octubre, el club va prioritzar els socis de la UE Vic i les famílies de l’escola de futbol base de la Fundació. L’aforament de l’Hipòlit Planàs, que històricament s’havia situat en els 4.500 espectadors, va quedar reduït a 3.072 localitats després d’actualitzar el protocol d’evacuació de l’Estadi. D’aquestes, calia reservar-ne un 5% de l’aforament per a l’afició visitant, que havia d’estar visiblement separada dels seguidors locals. El club madrileny només va acabar retirant 50 entrades per als seus supporters.

En el derbi madrileny de Lliga que havien disputat l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid al Metropolitano a finals de setembre, per primera vegada en la història del futbol espanyol es va suspendre temporalment un partit oficial pel llançament d’objectes al terreny de joc des de la grada on hi havia els aficionats més radicals dels matalassers, enfurismats amb el porter blanc Thibaut Courtois, amb passat blanc-i-vermell.

Aquest fet va ser molt rellevant per als organitzadors del partit de Copa a Vic ja que la presència de membres del Frente Atlético suposava activar un dispositiu de seguretat molt més complex. Tanmateix, el club madrileny va decidir expulsar de manera permanent nou membres del grup ultra i suspendre la venda d’entrades als socis del fons sud del Metropolitano en els següents cinc partits a domicili, inclosos el Benito Villamarín a la Lliga, l’Hipòlit Planàs a la Copa i el Parc dels Prínceps de París a la Champions.

4. Màxima implicació

Des de la comissió organitzadora s’intuïa que la demanda seria espectacular. I així es va confirmar el dia que les oficines del Vic van obrir les portes per als seus socis i esportistes. Tota la graderia inferior de l’Estadi es va esgotar en 48 hores. Veient la febre que es va desencadenar a la ciutat per veure el partit en directe, tots els dubtes de si s’acabaria penjant el cartell de sold out amb les entrades de la grada supletòria es van esvair.

Va contribuir de manera molt notable a l’èxit en la venda d’entrades el fet que el preu se situés en uns termes assequibles, tot i la transcendència del partit. Equips de categoria regional que en anteriors temporades havien disputat la primera ronda de la Copa del Rei amb clubs de nivell professional van valorar les entrades a la zona general per damunt dels 50 euros. El Vic, en canvi, va optar per una tarifació molt més popular, especialment amb la seva gent, de manera que els infants podien accedir a una localitat per 15 euros i els seus acompanyants, per 35 euros.

Només amb els aficionats del Vic es va omplir la grada de formigó de l’Estadi, un fet que els organitzadors van considerar molt important perquè hi havia el temor d’una invasió de camp al final del partit: ho era perquè tothom estava convençut que, si qui ocupava les localitats més properes a la gespa eren famílies del futbol base, tindrien una actitud cívica i a l’alçada del ressò que tenia l’esdeveniment.

Amb tot, la imatge que va donar la volta a l’univers futbolístic estatal va ser veure l’entrenador del primer equip del Vic, Ramon Carrascal, darrere d’un ordinador venent les entrades del partit que el seu equip havia de disputar uns dies més tard. Ningú no dubtava ja aleshores que seria el partit amb més impacte econòmic, social i mediàtic de la història del club. Amb aquest gest, absolutament espontani, el míster va demostrar com una persona pot impregnar d’un lideratge basat en la humilitat a una institució centenària com la Unió Esportiva Vic i, per extensió, a tota una ciutat.

El 23 d’octubre es va acordar amb l’Ajuntament que es faria una venda presencial exclusiva per als vigatans que volguessin assistir el partit en directe. A l’exterior de l’Estadi de seguida s’hi va congregar una multitud de persones, algunes de les quals feia més de quatre hores que esperaven l’obertura de les portes, i les mil entrades a disposició de les persones empadronades a Vic gairebé es van esgotar en una tarda. Quan el dia 24 d’octubre va començar la venda online d’entrades pel partit de Copa, ja hi havia més de la meitat de l’aforament reservat. En dues hores es van exhaurir totes les entrades disponibles, tenint en compte que cada persona que aconseguia accedir al portal de venda d’entrades en podia adquirir, com a màxim, quatre. Els gestors de la passarel·la de venda digital van confirmar als organitzadors que, en el moment que es van esgotar totes les localitats, hi havia prop de dues mil persones en llista d’espera i, per tant, aquell partit hauria superat fàcilment els 12.000 espectadors.

Si hi havia un aspecte crític en la posada en escena del projecte, a banda de la bona gestió de les entrades, era el fet d’assegurar el subministrament elèctric necessari per cobrir totes les necessitats d’un esdeveniment inèdit. Pep Anfruns va carregar a les seves espatlles el pes d’aquesta gran responsabilitat, molt ben acompanyat per tècnics municipals, com Santi Garolera i Pep De Luis, que van fer una tasca ingent per satisfer les exigències d’il·luminació dels responsables de la retransmissió esportiva. L’equip organitzador va respondre amb una gran professionalitat i vocació de servei, i el partit es va poder jugar gràcies a un grup humà que el públic desconeix però imprescindibles en qualsevol espectacle. Mentre alguns mitjans de comunicació especulaven amb el dinar de directives que sovint precedeixen aquest tipus de partits, els clubs anaven preparant els detalls del viatge de l’equip madrileny a la capital osonenca. Des de l’entitat vigatana es va suggerir a l’expedició madrilenya, que havia decidit viatjar el mateix dia del partit, que volés directament a l’aeroport de Girona

en lloc del de Barcelona, i que s’allotgés durant la seva permanència a Catalunya a l’Hotel El Montanyà.

Finalment Enrique Cerezo, president de l’Atlètic, no va assistir al partit i això va alleugerir l’activitat institucional prèvia al matx. La delegació matalassera va estar encapçalada pel vicepresident Antonio Alonso, el director esportiu Andrea Berta, i el mític exjugador blanc-i-vermell Tomás Reñones, team manager dels madrilenys.

El dispositiu de seguretat va estar coordinat per Lluís Coromines, una persona amb una extraordinària capacitat per gestionar projectes de gran impacte des de la discreció. L’inspector Josep Pericas, cap dels Mossos d’Esquadra a Osona, va dissenyar un dispositiu d’accés a l’Estadi amb una doble anella de control de seguretat, que blindava el recinte esportiu d’una manera molt efectiva, però gens intimidatòria, en consideració a la gran quantitat d’infants que tenien previst assistir al partit.

Els dies previs al partit, Eduard Ramírez, pare del futbolista juvenil de la Fundació Nil Ramírez, es va adreçar als membres de la Junta per proposar que el grup de música Mai Halis, format per cinc joves alumnes del Conservatori de Música de Vic, fes una actuació en directe per animar la grada i aportar un valor cultural a l’esdeveniment de l’any. Així, durant el descans del partit, la banda va interpretar les versions de tres clàssics com La Marina sta morena, Sweet Caroline i Viva la vida, i van donar a conèixer el talent musical del quintet vigatà, amb un dels seus membres al futbol base del Vic, el saxofonista Carles Agraz.

El matí del 31 d’octubre els organitzadors es van despertar amb la sorpresa de veure parades de venda de bufandes commemoratives del partit en el recorregut que va del Pavelló Olímpic a l’Estadi Hipòlit Planàs. Eren punts de venda no autoritzats que oferien productes sense cap llicència. Uns dies abans, en un temps rècord, el Vic havia posat a la venda mil bufandes amb la data i el nom dels dos conjunts.

Els abrigalls es van esgotar, de manera que avui tothom que en tingui un el podrà conservar com una peça d’un innegable valor de col·leccionisme.

Aquest fet no va distreure l’organització dels aspectes logístics que calia tenir a punt a l’arribada de la marea vigatana. La meteorologia va ser benèvola i es va alinear amb una festa històrica per la ciutat. Santi Saborit, exjugador del Vic i membre de la Junta Directiva del club, vetllava pels quatre punts de venda d’entrepans amb carn a la brasa. Anna Villaitodo i Eduard Rovira van gestionar les guixetes de venda de tiquets de consumició a les barres de bar que coordinava Tete Callís. Pablo Alava va convocar en un tres i no res quaranta col·laboradors per servir als potencials espectadors assedegats. Aquells dies Sagi Barnolas no parava de donar d’alta el degoteig de peticions per fer-se socis de la UE Vic, i Anicet Coll portava dia rere dia més empreses que volien posar el seu anunci al mosaic blanc-i-vermell en què s’ha convertit l’Hipòlit Planàs.

A l’interior de l’Estadi, Jordi Tanyà preparava amb cura els vestidors per garantir el màxim confort dels protagonistes, i Josep Conesa posava en solfa tot allò necessari per a les activitats extraesportives que havien de passar sobre el terreny de joc. Enric Serra, que ja havia publicat el programa de mà com cada partit a casa del Vic,

tenia tota la maquinària al seu abast per immortalitzar el partit més important de la vida, no només dels jugadors, sinó dels directius i els treballadors de la Unió Esportiva Vic.

El mateix dia del partit amb l’Atlètic, el conseller d’Esports de la Generalitat de Catalunya, Berni Álvarez, va trucar personalment al president del Vic, Ignasi Puig, per excusar l’assistència a la llotja de l’Estadi Hipòlit Planàs. El dia abans, el president Salvador Illa havia suspès tots els actes públics del Govern en el moment de confirmar-se les primeres cinquanta víctimes del temporal dana al País Valencià. La tragèdia humana que es començava a visualitzar va estar a punt de fer cancel·lar tots els partits de Copa del Rei previstos aquella setmana. La renúncia del conseller va facilitar la tasca de Txell Vall, experta en protocol i responsable de la gestió d’una Llotja amb només 32 seients i moltes peticions per atendre.

Una gran lona de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya presidia

el cercle central del terreny de joc en els prolegòmens del partit. La UVic és una de les institucions que major personalitat i projecció li han conferit a la ciutat i, per tant, en l’escenari més universal hi encaixava a la perfecció. El Dr. Josep Arimany ha testimoniat en diverses ocasions la seva simpatia pel club de futbol de la ciutat, especialment influït per la passió que li va transmetre el seu pare, i de seguida va posar en contacte la UE Vic i la Universitat per activar una nova sinergia entre ambdues institucions. La cirereta la va posar una empresa tecnològica vigatana amb una gran implantació internacional, que va proporcionar a l’espectacle un videomarcador LED d’alta qualitat per situar l’esdeveniment en una dimensió homologable a la d’una competició del màxim nivell. Va ser Jordi Margenet, pare d’un jugador de la base de la Fundació, qui va fer possible un recurs que no hauria estat a l’abast dels organitzadors i que, gràcies a la seva intervenció i a la generositat de la multinacional, va contribuir a projectar una imatge molt potent de l’escenari del partit.

5. Un equip multimilonari

L’Atlètic de Madrid arribava a Vic immers en una crisi de joc i de resultats, una situació que alguns mitjans de comunicació havien qualificat d’un equip “en caiguda lliure”. A l’onzena jornada de Lliga l’equip matalasser era quart a la classificació amb 20 punts, a deu de distància del FC Barcelona, i acabava de perdre al camp del Betis amb un autogol del defensa Giménez, un estadi en el qual no havia perdut des de l’any 2006.

La forta inversió en fitxatges que havia fet aquella temporada el conjunt de Simeone -amb les incorporacions del pitxitxi de la temporada anterior Alexander Sorloth (32M€), Robin Le Normand (34,5M€), Conor Gallagher (42M€) i el flamant campió del món Julián Álvarez (75M€)- no s’estava traduint en bons resultats ni a LaLiga ni a la Champions, competició en la qual havien rebut dues fortes patacades al camp del Benfica (4-0) i al Metropolitano contra el Lille (1-3).

De la seva banda, el Vic afrontava el seu duel amb l’Atlètic invicte, líder intractable de la

Lliga Elit amb cinc victòries i un empat (12 gols a favor i 4 en contra). El dissabte 26 d’octubre l’equip ausetà havia hagut de remuntar un partit a casa que a la mitja part perdia per 1 a 2 favorable al Palamós; l’equip local acabaria guanyant gràcies als gols a la segona part de Gil Bertrana i Max Morell.

La Federació Espanyola va autoritzar a la junta del Vic la proposta d’organitzar un servei d’honor que feia dies que es planificava des de la comissió tècnica. La voluntat dels vigatans era retre un doble homenatge amb un gran simbolisme: a l’atleta Elena Congost, injustament desproveïda el dia 8 de setembre de la medalla de bronze a la marató dels Jocs Paralímpics de París, i al futbolista vigatà Arnau Tenas, medalla d’or de futbol als Jocs Olímpics de la capital francesa aquell mateix estiu de l’any 2024. Els compromisos professionals van impedir que Tenas, que es va iniciar al futbol base de la UE Vic juntament amb el seu germà Marc (curiosament sota les ordres de Ramon

Carrascal), pogués veure en directe el partit de Copa.

No va ser possible reunir els dos medallistes olímpics osonencs en un acte multitudinari com aquell, però el servei d’honor d’Elena Congost va servir per restituir la seva glòria esportiva, per reivindicar les disciplines que tenen menys visibilitat en els mitjans de comunicació i per reafirmar el compromís de la Unió Esportiva Vic vers la igualtat d’oportunitats en el món de l’esport.

La imatge que tothom esperava era la de la salutació inicial entre el tècnic vigatà i Diego Pablo Simeone. Carrascal tenia dubtes de com adreçar-se a un entrenador de primer nivell com l’argentí i, en el moment de la trobada, li va dir: “¿Cómo estás mister?”. Carrascal va quedar desarmat quan el Cholo li va respondre: “Muy bien, contento de estar aquí. ¿Cómo estás Ramon?”. Simeone també devia quedar desorientat quan el tècnic català li va respondre: “Al final del partido me gustaría entregarte un obsequio que tengo para ti”.

El dia 1 de juny de 2025 l’artista Toni Ortiz va immortalitzar la icònica abraçada dels dos entrenadors en un mural situat a la façana principal de la tribuna de l’Hipòlit Planàs, acompanyat d’una transcripció de les paraules que Simeone va dedicar al Vic en la roda de premsa posterior al partit: “Sincerament, felicitats al rival. Així s’ha de jugar: això és il·lusió, això és entusiasme, això és compromís”, tres atributs que ben bé podrien ser una descripció de la manera de ser de Ramon Carrascal.

L’Atlètic havia estudiat amb detall el Vic i havia analitzat amb molt de rigor els darrers partits disputats per l’equip ausetà. Ho va certificar un dossier de vint pàgines que un dels conserges de l’Estadi va trobar en un cubell d’escombraries situat al vestidor visitant, amb una descripció exhaustiva de tots els futbolistes vigatans i les diferents variants en el sistema de joc de la Unió Esportiva Vic.

Pel seu costat, el cos tècnic del Vic havia plantejat el partit de Copa seguint la mateixa rutina de preparació dels partits de la competició domèstica, la Lliga Elit. Per conèixer en detall el rival, l’entrenament va incorporar l’equip d’analistes, format per Adrià Calveras i Miquel Arumí, i l’entrenador del Juvenil de la Fundació, Kevin Fernández, soci de l’Atlètic de Madrid i seguidor habitual al Metropolitano. El jove entrenador va explicar les característiques dels jugadors menys habituals a l’onze de Simeone, i d’alguns futbolistes del filial que estaven en dinàmica del primer equip.

D’acord amb la normativa de la RFEF, sobre la gespa del municipal de Vic hi havia d’haver, com a mínim, set jugadors de la plantilla de Primera Divisió durant tot el partit. Això feia preveure la participació d’un combinat de futbolistes contrastats amb d’altres menys coneguts pel públic en general.

I amb aquesta previsió, a l’espera de confirmar-se la llista de convocats per Diego Pablo Simeone, van preparar el matx els tècnics de la Unió Esportiva Vic. L’Atlètic va saltar a la gespa amb una formació titular que Simeone podria haver utilitzat en qualsevol partit de lliga: el porter internacional argentí Juan Musso, Nahuel Molina (campió del món amb Argentina el 2022 i de la Copa Amèrica els anys 2021 i 2024), Axel Witsel (exjugador del Benfica i el Borussia Dortmund, internacional amb la selecció de Bèlgica), Ilias Kostis (internacional Sub-21 amb Grècia), Conor Gallagher (exjugador del Chelsea i internacional amb Anglaterra), Javi Serrano (internacional en totes les categories de la selecció espanyola des de la Sub-16), Giuliano Simeone (fill del tècnic, seleccionat amb l’Argentina als Jocs Olímpics de París l’any 2024), Ángel Correa (habitual a la selecció d’Argentina des de l’any 2015, campió del món el 2022 a Qatar), Rodrigo Riquelme (va debutar amb la selecció espanyola el novembre de 2023), Reinildo (exjugador del Lille, internacional amb Moçambic

des de l’any 2013) i el gegant Sorloth, internacional amb la selecció de Noruega, exjugador del Crystal Palace (Premier League), RB Leipzig (Bundesliga) i dels equips de LaLiga com la Reial Societat i el Vila-real.

Per fer-hi front, el Vic -un equip que aleshores jugava sis categories per sota dels matalassers– va presentar la següent alineació: Mora a la porteria, Ot Bofill, Nil Pradas, Gil Bertrana i David Busquets a la defensa, Roger Cunill, Martí Riera i Pius Quer al migcamp, i Dídac Serra, Ignasi Quer i Arnau Prat a la davantera. Ramon Carrascal va convocar tota la plantilla, fins i tot Ignasi Armengou, un dels jugadors habituals a l’onze del Vic a qui el tècnic va voler donar l’oportunitat de disputar els darrers deu minuts tot i estar lesionat. Marcel Bellido, Marc Colomer, Max Morell, Alfons Senyé Sete, Joan Castanyer, Èdgar Banús, Sergi Taulats, Izan Pérez, Marc Domènech i Seidou Diaby van completar la llista de convocats de la UE Vic.

Més de 2.000 estelades que van repartir les entitats independentistes a l’entrada de l’Estadi onejaven a la grada en el moment que els 22 jugadors van irrompre a la gespa al so de l’himne de la UE Vic. Els futbolistes d’ambdós equips van saltar a l’escenari agafats de la mà dels més petits de l’escola esportiva del Vic, que anaven amb el xandall de l’entitat perquè la publicitat a l’equipació de partit, de la marca Toyota Casacuberta, era incompatible amb un dels principals patrocinadors de l’Atlètic de Madrid.

Mentre els futbolistes esperaven arrenglerats l’autorització per saltar al camp, una de les jugadores alevines del Vic, Núria Bover, es va adreçar al central Axel Witsel i li va dir: “Me gusta mucho tu pelo”. L’internacional belga, lluny de mostrar una actitud displicent davant d’aquesta reacció tan espontània, li va respondre: “¿Quieres tocarlo?”. La vigatana va fer realitat el seu desig, i amb aquest detall es va fer més evident

el tracte respectuós, amable i comprensiu que en tot moment va tenir un club situat a l’elit del futbol mundial vers una entitat que aspira a ser un referent del futbol modest.

6. David contra Goliat

Totes les cròniques que es van publicar per explicar el partit tenen com a denominador comú la gran imatge que va mostrar el conjunt de Ramon Carrascal, que va exhibir un joc atrevit fruit d’un treball tàctic molt intel·ligent, que va escurçar durant molts minuts les categories de diferència que hi havia entre ambdós conjunts. “Una UE Vic de Primera” (Sport) o “Una UE Vic de Champions” (Marca) van ser alguns dels titulars que va utilitzar la premsa especialitzada per descriure la meritòria actuació del combinat vigatà. No és casualitat que la retransmissió en directe del partit de Copa per Teledeporte obtingués un remarcable share del 3,2% i una audiència de 278.000 persones.

Quan el davanter Julián Álvarez va transformar el penal que l’àrbitre va assenyalar contra el Vic al minut 81 i que suposava el 0 a 1, el vicepresident de l’Atlètic va dir al president del Vic: “Si lo llega a parar, te lo compro”.

El porter local Agustín Mora va completar una actuació memorable la nit del 31 d’octubre per desesperació dels matalassers, que van haver de recórrer als jugadors franquícia que tenien a la banqueta per resoldre l’eliminatòria. Només Oblak i Rodrigo De Paul van romandre asseguts al costat de Simeone, que va haver de fer entrar en joc pesos pesants com Koke i Lemar (minut 46), Julián Álvarez (minut 58) i Antoine Griezmann al minut 67. L’Atlètic va acabar el partit sense cap jugador de l’equip filial damunt del terreny de joc. 

Precisament l’entrada del capità a l’inici del segon temps va cridar l’atenció del jugador vigatà Martí Riera. “A la primera part, els jugadors de l’Atlètic amb prou feines parlaven entre ells. En el moment que Koke va saltar a la gespa, va començar a donar ordres a tots els seus companys d’equip”.

El jugador madrileny havia vist com a la primera part el conjunt vigatà va generar algunes ocasions de perill, especialment per la banda dreta del seu atac, per on es movia Dídac Serra. Expliquen que al final del partit, el lateral extremeny Javi Galán li va etzibar: “¿Tú qué haces jugando aquí?”.

El partit va estar marcat, sens dubte, per un penal no assenyalat a la primera part a favor de l’Atlètic de Madrid per unes mans de Pradas dins l’àrea, i per una pena màxima que l’àrbitre balear Guillermo Cuadra Fernández va xiular a favor de l’equip de Simeone quan, vist per televisió, quedava molt clar que Giuliano havia simulat una traveta de Gil Bertrana. A més, en aquella jugada Sete va veure la segona targeta groga i va deixar l’equip local amb deu jugadors, amb la qual cosa es va fer pràcticament impossible la remuntada del gol visitant.

Diversos testimonis expliquen que durant el descans del partit, amb el resultat d’empat a zero, alguns representants de la delegació madrilenya van trucar a la porta de l’àrbitre i li van mostrar les imatges del penal no assenyalat a la primera part. Els partits d’aquesta ronda de la Copa no disposen del VAR, de manera que no hi havia marge per esmenar l’error comès pel col·legiat. Els més malpensats creuen que aquell fet va condicionar el desenllaç del partit, especialment pel fet que del minut 70 al 80 el Vic va disposar de dues bones ocasions per avançar-se en el marcador.

Sobre la gespa, Jorge Resurrección Koke va demanar explícitament la camiseta de Martí Riera, de manera que reconeixia l’actuació del “6” de la UE Vic durant el partit que s’acabava de disputar. El túnel de vestidors es va convertir en un autèntic mercat de Calaf en el qual qualsevol peça relacionada amb l’equipació de l’Atlètic va ser cobejada per la plantilla vigatana.

L’endemà del partit es podia adquirir al portal Wallapop camisetes que els jugadors de l’Atlètic de Madrid havien portat la nit anterior. La de Griezmann, per exemple, es cotitzava a un preu de sortida de 250 euros.

Mentrestant, Ramon Carrascal i Diego Pablo Simeone van parlar uns minuts damunt del terreny de joc, allunyats del focus mediàtic i de l’atenció del públic, en una conversa íntima entre col·legues de les banquetes del món del futbol. Carrascal va fer-li un vaticini a l’entrenador visitant: “Vic os traerá suerte”. I, efectivament, així va ser. L’Atlètic de Simeone, que havia desembarcat a Vic molt qüestionat, va encadenar una impressionant ratxa de 15 victòries consecutives en totes les competicions, acumulant vuit victòries a LaLiga, quatre a la Copa del Rei i tres a la Champions League, establint un nou rècord històric pel club.

Abans d’acomiadar-se, el tècnic vigatà i l’entrenador argentí es van apropar a la tribuna i, des de la gespa estant, Simeone va saludar els pares del míster, Ramon i Conxita, mentre simulava que es fregava el front amb un mocador amarat de suor, mostrant com de difícil li havia posat les coses el seu fill amb un plantejament tàctic estudiat al mil·límetre. 

7. El regal de Carrascal al Cholo

Discretament, l’entrenador local va obsequiar el Cholo amb un article del qual se n’han fet moltes especulacions però que ningú ha pogut saber realment de quin regal es tractava. Sigui com sigui, aquell objecte es va convertir en un amulet per a un entrenador supersticiós de mena que, després de dirigir l’equip en xandall el dia que visitava el municipal de Vic, va decidir posar-se la mateixa indumentària en tots els partits d’aquella edició de la Copa. L’Atlètic de Madrid va quedar eliminat el mes d’abril de 2025 a les semifinals davant el FC Barcelona, consagrat com el rei de copes amb 32 títols, inclòs el d’aquella temporada. En els 83 dies que va durar la imbatibilitat dels matalassers, des de la victòria a l’Hipòlit Planàs fins a la derrota al camp del Leganés el 18 de gener de 2025 a la jornada número 20 de LaLiga, setmana rere setmana l’exfutbolista Gustavo López, assistent de Simeone, va enviar diversos missatges a Ramon Carrascal amb un eloqüent “una más”, en referència a les victòries aconseguides de manera consecutiva per l’Atlètic.

Ramon Carrascal és una de les personalitats del món de l’esport osonenc amb més autoritat moral, tant per la seva trajectòria esportiva, com per la seva experiència professional vinculada al món de la pedagogia i la formació. L’actual entrenador del conjunt vigatà és el futbolista que ha vestit en més ocasions la camiseta del primer equip en la història de la Unió Esportiva Vic (403 partits), i tots els companys amb els quals ha compartit vestidor li reconeixen la condició de líder natural que fonamenta la capacitat en la integritat personal.

Els dies posteriors al partit, des de les oficines de la UE Vic s’estava molt pendent de rebre correus electrònics poguessin mostrar alguna disconformitat amb qualsevol àmbit de la gestió del partit. No en va arribar ni un. El que hauria estat normal i, probablement, justificat, com el fet de rebre alguna queixa, no es va produir.

I, aquest fet, més enllà de confirmar una bona organització, va corroborar el civisme amb el qual el públic va viure un dels esdeveniments que perdurarà en la memòria col·lectiva de moltes generacions. “La victòria va ser inequívoca per l’educació, la maduresa i la grandesa de la institució i d’una ciutat poliesportivament molt reconeguda a Catalunya”, va escriure Ramon Besa, doctor honoris causa per la Universitat de Vic, en l’edició del dia 4 de novembre d’El 9 Nou. Simeone va convidar personalment Ramon Carrascal a visitar-lo a Madrid el mes de desembre de 2024. Just abans d’abandonar l’Estadi Hipòlit Planàs, el tècnic matalasser va demanar al seu ajudant, Gustavo López, que prengués nota del telèfon de Carrascal per poder mantenir el contacte amb l’entrenador del Vic. I la trobada es va produir durant el pont de la Puríssima a la Ciudad Deportiva de Majadahonda, a la qual el tècnic vigatà va acudir acompanyat de la seva parella, Anna Serra, diversos membres del seu cos tècnic, i dos directius del club amb les respectives famílies.

Al final de l’entrenament, just després de la roda de premsa del Cholo, Gustavo López va demanar a Carrascal que l’acompanyés al vestidor del cos tècnic de l’Atlètic de Madrid. Allà, Simeone li va demanar al míster català que expliqués al seu staff com havia plantejat el partit de Copa a l’Hipòlit Planàs. L’entrenador argentí va demanar-li també quin creia que era el punt més feble de l’equip madrileny. Carrascal va explicar sobre una pissarra com havia preparat l’enfrontament i quin era, sota el seu punt de vista, un dels punts febles dels matalassers. Després de 35 minuts de reunió, l’entrenador de la UE Vic va marxar del despatx de Simeone entre abraçades i aplaudiments. Aquesta conversa, que podria ser habitual entre tècnics de futbol amateur, s’estava produint entre l’entrenador més ben pagat de la màxima categoria del futbol professional de l’Estat i el candidat a esdevenir el millor entrenador de la història del Vic.

El cap de setmana de l’1 i 2 de març de 2025, aprofitant que s’aturava la Lliga Elit amb motiu del Carnestoltes, la plantilla del primer equip va visitar el Metropolitano de Madrid per veure en directe el partit de l’Atlètic contra l’Athletic Club Bilbao. Els homes de Simeone van superar els bascos amb un gol de Julián Álvarez al minut 66. El dilluns 3 de març, quan l’expedició vigatana ja havia arribat a casa, Marià Sanuy va enviar un missatge al grup de WhatsApp de la Junta Directiva en què deia: “L’experiència a Madrid ha anat molt bé. Servirà per pujar a Tercera”.

8. El premi a un gran any: l’ascens

La profecia es va complir: el Vic aconseguiria l’ascens matemàtic a la Tercera Divisió en la penúltima jornada de la Lliga Elit a l’Estadi Municipal de Figueres el 17 de maig de 2025. El davanter Ignasi Quer va aconseguir igualar, amb un extraordinari gol de falta al minut 66 i una altra diana de penal al 84’, un partit que els vigatans perdien 2 a 0 al minut 55. Aquest punt, combinat amb els resultats de la resta d’equips amb opcions de pujar de categoria, era suficient per tal que la UE Vic es proclamés campió virtual de la màxima categoria territorial.

Aquell va ser l’últim partit del capità David Busquets, que després de deu temporades al primer equip (231 partits amb l’elàstica blanc-i-vermella), va decidir penjar les botes. “Sempre he defensat que preferia retirar-me jo, i no que fos el futbol”, va confessar el jugador arbucienc en una entrevista publicada a El 9 Nou l’11 d’agost de 2025. 

L’emoció que es va viure el 31 d’octubre de l’any 2024 a l’Estadi Hipòlit Planàs es podria equiparar amb la il·lusió amb la qual la ciutat va rebre la inauguració del nou camp de futbol municipal, l’any 1986, amb la visita dels equips professionals del RCD Espanyol i del FC Barcelona. Si les persones que van viure aquella lluïda festa d’estrena fa quatre dècades encara recorden la presència damunt la gespa dels Lauridsen, Zúñiga, Pineda i Gallart per la banda dels pericos, i dels Pichi Alonso, Pedraza, Marcos i Schuster pel costat culer, la generació Z recordarà l’inesborrable dia en què van veure jugar l’Atlètic de Madrid del Cholo Simeone a l’estadi de la seva ciutat.

En la retina del públic quedarà per sempre l’actuació del conjunt de Ramon Carrascal, que va tractar de tu a tu un equip de futbol situat en el màxim nivell competitiu amb una actuació que va fusionar tots els valors que es poden esperar d’un esport d’equip.

El partit per ell mateix va ser una lliçó de vida per a totes les persones que des de l’Estadi, o a través de la televisió, van veure com el Vic s’agegantava davant d’un rival colossal per, des de l’esforç, l’ambició, l’esperit de treball i la il·lusió, escriure una de les pàgines d’or de la història esportiva de la ciutat. El partit de Copa del Rei va ser la millor experiència pedagògica que Ramon Carrascal podia oferir als aficionats al futbol. Qualsevol repte, per impossible que sembli, es pot abastar. No hi ha una derrota més dolça en el món de l’esport com la que va viure la Unió Esportiva Vic la nit de la castanyada de l’any 2025. Aquella nit de tardor vigatana, el futbol es va redimir de tots els defectes que té l’esport rei. La mercantilització no va poder eclipsar la genuïna proposta d’un grup de nois que van decidir jugar a ser David contra Goliat. I van estar molt a punt de fer realitat el mite bíblic. Aquell dia es van conjurar per fer bona l’expressió “la pelota no se mancha”, com afirmava Maradona quan necessitava protegir-se de tot el soroll que envolta el futbol.

L’entitat vigatana, que en la seva centenària història ha viscut períodes de gran vigorositat i d’altres de profunda depressió, va demostrar-se a ella mateixa que podia canviar-ho tot per mèrits propis, i va recuperar per sempre l’autoestima i l’orgull de representar una ciutat que ha excel·lit en molts àmbits de la vida quotidiana de la seva gent.

El Vic es va guanyar el respecte i l’admiració dels aficionats al futbol, fins i tot d’aquells que històricament han estat els seus rivals més acèrrims. Ho va fer des de la humilitat, la discreció i la perseverança en una idea de club. Res no tornarà a ser com abans de l’enfrontament de Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid, perquè aquell esdeveniment va transformar la manera de concebre l’esport, l’entitat i la ciutat per a aquells que van viure en primera persona l’organització del partit de les seves vides.