Reptes educatius, reptes de futur

Possiblement aquest article es podria escriure any rere any. El problema és que amb cada curs que passa, en lloc de posar remei a una situació preocupant, aquesta va a pitjor, fet que hipoteca les generacions futures.

El curs 2026-2027 ja ha començat. Ho ha fet de forma estranya, enmig de protestes d’un sector educatiu que ha dit prou i que ha deixat clar que no aturarà la seva ofensiva fins que sigui escoltat i el govern posi mesures efectives damunt la taula per resoldre diferents problemes que només fan que agreujar els greus problemes que té l’educació a casa nostra, amb pocs recursos, ràtios sobrepassades, unes classes saturades, una crisi de valors i autoritat i un programa acadèmic que està lluny del que hauria de ser.

S’ha repetit com un mantra que som la generació que viurà pitjor que la dels seus pares, però el que encara hauria de preocupar més és que cada generació que puja té pitjor nivell que l’anterior, un crim tenint en compte que la informació mai havia estat tan accessible, i un greu perill per a un futur que es presenta incert i canviant.

És evident que manquen recursos en el sistema educatiu, que cal modificar la gestió de les necessitats especials, rebaixar les ràtios, replantejar la totalitat del sistema i fomentar l’esforç i l’excel·lència d’una escola que retorni l’autoritat, en tots els sentits, a mestres i professors.

És impensable que uns resultats tan terribles en educació no siguin portada a tots els diaris, no comportin un debat nacional i monogràfic al Parlament o no provoquin una crisi en el govern,a banda de l’aprovació de mesures urgents i duradores després d’un debat amb experts, especialistes i agents implicats.

No fer res no fa més que agreujar un problema que ja és massa greu. Encara menys es pot permetre que els qui haurien de prendre les decisions no notin la pressió pel mal que provoquen al futur, que es pot esvair si no s’actua ràpidament. Altres països, com França o Portugal, en lloc de mirar cap a un altre costat, van actuar comptant amb tots els agents, i els seus resultats estan millorant.

Perquè el canvi en el sistema educatiu és una qüestió d’estat urgent, ja que any rere any anem de mal en pitjor, just en un dels sectors on més cal posar el focus pel seu impacte en el futur del país. Encara que els seus usuaris no votin actualment, seran els qui pagaran les pensions i dirigiran el país en el futur, per la qual cosa hi ha pocs sectors en què la paraula cost en realitat es tradueix com a inversió.

Tampoc es poden modificar les lleis educatives cada quatre anys, sinó que hauria de ser necessària una majoria reforçada per canviar una normativa massa important i de futur com aquesta, garantir una continuïtat en el nou model que caldria trobar urgentment i, sobretot, revertir uns resultats que haurien de preocupar tot el conjunt de la població.

Que Catalunya no tingui els resultats de les proves PISA d’aquest 2026 no és sinó la punta d’un iceberg excessivament gran, a banda d’una ombra de sospita sobre els motius pels quals no disposem d’aquestes dades, que en el conjunt de l’Estat són horroroses, amb més de 10 punts per sota de la mitjana de la Unió Europea en la gran majoria de matèries.

Que en ple 2026 es torni a introduir la lectura obligatòria ja ho diu absolutament tot sobre el model que tenim, però que encara hi hagi professionals que ho qüestionin resulta encara més preocupant, perquè, amb xifres tan paupèrrimes en lectura, què menys que tornar-la a introduir.

A banda, quants no recordem amb molt d’afecte algunes de les lectures de la nostra etapa escolar? Algunes que després vam compartir amb familiars, amb equips i que, potser, algun dia passaran als nostres fills: títols que llegíem en una Catalunya que té una gran capacitat literària, que caldria fomentar i mantenir ja des de les escoles.

L’educació necessita més que mai un cop de timó, especialistes valents i no polítics pendents d’eleccions, un nou sistema, programa i un pla d’acció efectiu que calgui seguir i revisar. Cal aportar competències i retornar a l’aula certs valors que a la societat li manquen, perquè només així es podrà garantir un futur realment pròsper per a aquest país.

I que es revisi absolutament tot, començant per les competències i matèries; que s’ensenyi a pensar i no què pensar, que s’aposti per la filosofia i la història, a banda de les matemàtiques i les llengües, amb una base comuna sòlida i una especialització abans, però efectiva, i també s’actuï revisant el model d’inclusió de les escoles perquè pugui suposar un motor per a tots els alumnes i no un fre o un topall per a uns mestres al límit de les seves forces.

Cal buscar l’equilibri, però encara més l’excel·lència per a cadascú, perquè les necessitats diferents s’han d’abordar amb solucions individualitzades i diferents, tractades on correspongui i com correspongui.

I no perdem més temps: tinguem un debat nacional que fa massa temps que es posposa, actuem en un sistema que demana a crits un canvi perquè la generació amb més accés a la informació i el coneixement de la història no es converteixi en la que menys sàpiga com utilitzar-la o què significa, perquè l’educació és futur i amb el futur no es juga.