EL 9 NOU · 5 de maig de 2014
La ‘ciutat llunyana’ que canta Txarango s’ha fet propera i real a Sant Joan de les Abadesses. El festival Clownia va acabar dissabte a la matinada després de dos dies en què els grups del mestissatge festiu i social havien mostrat el seu poder de convocatòria reunint més de 3.500 persones. El moment culminant va ser el concert de Txarango, impulsors de Clownia, que dissabte a la nit presentaven en directe el seu segon disc, Som riu.
Clownia ha superat totes les expectatives. Al final del concert de Txarango, dissabte a la nit, un emocionat Alguer Miquel donava les gràcies als habitants d’aquesta ciutat efímera aixecada molt a prop de casa seva per haver fet realitat “la millor versió del que nosaltres ens havíem imaginat”.
El grup ripollès acabava de presentar amb un èxit indiscutible el seu segon disc, però fins i tot aquest fet quedava amagat per l’èxit del conjunt. Les 3.500 persones que s’havien fet còmplices de la proposta de Txarango de conviure dos dies –no es podien comprar entrades d’una sola jornada– havien reproduït l’aire de bon rotllo que respiren les seves cançons.
El repte logístic que representava per a Sant Joan doblar la seva població tam· bé s’havia resolt amb èxit, i fins i tot el temps, malgrat el fred de les nits, s’havia aliat amb Clownia després de les pluges dels dies precedents. Musicalment, Clownia demostrava la potència dels grups que es mouen al voltant de la imprecisa denominació del mestissatge: influència dels ritmes llatins, la rumba i el reggae, amb presència notable de les seccions de vent, i lletres que barregen la festa amb la consciència social.
“La música és una arma carregada de futur”, deia una pancarta penjada al recinte del concert, canviant el conegut poema de Gabriel Celaya. Txarango frega la perfecció d’aquesta fórmula en el seu nou treball, Som riu, continuació i evolució de Benvinguts al llarg viatge.
Una vintena de cançons d’aquest repertori van ser corejades al llarg d’una hora i mitja pel públic –com si es tractés d’un gran karaoke– en el moment àlgid del Clownia. Liderat per Alguer Miquel i Marcel Làzara, el grup va transmetre una energia desbordant, un riu de ràpid corrent que va néixer amb el primer senzill i videoclip del nou disc, Músic de carrer.
Una declaració de principis que va donar pas al ja clàssic Vola, el tema que dóna títol al disc, o la comba· tiva d’Esperança. Les aigües del riu es tornaven tranquil· les en Alegre i encantada o Compta amb mi i tornaven a agafar embranzida amb la cúmbia de Corazón viajero o el ritme ska de La vuelta al mundo per desembocar a l’himne Quan tot s’enlaira amb Nandu Orriols (Nyandú) cantant amb Txarango i Amagada primavera amb Strombers.
La recta final dels bisos va incloure temes com Compta amb mi, Saltimbanqui i Volveremos, abans d’arribar al ritual de la fotografia final amb el públic al fons.
Aquesta vegada, més col·lectiva que mai perquè Txarango hi va incloure tots els protagonistes de l’èxit de Clownia, des de l’oficina de management Èxits fins a l’Ajuntament de Sant Joan. Clownia havia començat divendres amb patxanga carinyosa per fer enlairar l’escenari de la plaça Major. Era al migdia, però al públic no li va costar ni deu minuts seguir el ritme dels cente· llencs i el seu primer disc Animalànima.
Títol premonitori del que estava començant. El mestifunk de Bonobos deixava pas, al mateix escenari, a la brillant posada en escena dels 9Son, amb uns ritmes llatins magníficament fusionats i servits amb gràcia caribenya.
A la tarda s’obria el recinte principal, a l’Estació, amb espectacles de circ i el concert de Cesk Freixas. Una versió d’El vent, de Raimon, marcava la tònica general de la seva actuació, de senzillesa escènica i mis· satge altament reivindicatiu: compromís social i nacional. Els primers crits d’independència van esclatar. Eufòria, prèvia a la gran nit que protagonitzarien Els Catarres, moment culminant del divendres amb l’encadena· ment de hits del grup i el quasi-comiat de la gira Postals.
La mateixa nit permetia conèixer els sards Train to Roots i l’ampli registre de versions de Búhos, abans que La Troba Kung-Fú pugés a l’escenari, un reconeixement a la figura de Joan Garriga, un dels autèntics pares del moviment que ara continua en la generació Txarango. Dissabte al migdia, el cant a cappella de Deudeveu posava la plaça Major a rebentar de públic (la relació amb Txarango ve de la versió que van fer de Quan tot s’enlaira).
La tarda a la Carpa va transcórrer amb teatre (Remenant els boscos de nit) i les versions tenyides de folk i humor de Germà Negre. La nit, a més del triomf de Txarango, va portar l’agradable sorpresa dels enèrgics Itaca Band –descobriment per a molts– i, amb Orxata, la confirmació que ens caldria estar més atents a tot allò que ve del País Valencià.
{{ comment.text }}