No hauríem de plantejar el debat com una guerra entre propietaris i llogaters. No hem d’escollir entre propietat i habitatge. Ni entre llibertat i justícia social.

Hi ha coses que, en els darrers temps, semblen haver deixat de ser principis per convertir-se en etiquetes polítiques. Parlar de propietat privada i de les seves garanties sembla que, en determinats ambients, t’identifiqui ideològicament. Com si defensar la propietat privada fos defensar una determinada opció política. Com a jurista, avui ja jubilat, em costa acceptar aquesta simplificació. La propietat privada no és de dretes. Tampoc és d’esquerres. És una institució essencial de les societats democràtiques i del nostre estat de dret. Això no significa que la propietat sigui un dret absolut. No ho és. El legislador pot establir-ne limitacions per protegir altres drets i interessos generals. Però aquestes limitacions han de ser legals, justificades i proporcionades. I, sobretot, no poden quedar sotmeses a l’arbitrarietat del poder públic. Aquí entra en joc una expressió que considero essencial: seguretat jurídica. En un estat de dret, el ciutadà ha de poder confiar que les regles del joc seran respectades. Qui compra un habitatge, qui l’hereta, qui hi inverteix els seus estalvis o qui el posa en lloguer no pot quedar fora de la protecció de l’ordenament jurídic pel simple fet de ser propietari. I això no és una defensa dels propietaris contra els llogaters. És una defensa dels drets de tots. També crec fermament que l’accés a un habitatge digne ha de ser una prioritat. I que els poders públics tenen l’obligació d’impulsar les polítiques necessàries per fer-ho possible. Però aquí és on, al meu entendre, no hauríem de confondre els papers. Fer efectiu el dret a l’habitatge és, en primer terme, una responsabilitat dels poders públics. No podem pretendre resoldre un problema social de primera magnitud traslladant la responsabilitat de les polítiques d’habitatge a una part dels ciutadans que són propietaris d’habitatges. L’Estat té instruments molt diversos: habitatge públic, polítiques de sòl, fiscalitat, ajuts, rehabilitació i moltes altres mesures. El propietari pot estar subjecte a regulacions i limitacions. Evidentment. Però una cosa és regular la propietat en funció de la seva funció social i una altra és convertir el propietari particular en el responsable últim de garantir un dret social que correspon garantir als poders públics. No hauríem de plantejar el debat com una guerra entre propietaris i llogaters. No hem d’escollir entre propietat i habitatge. Ni entre llibertat i justícia social. Una democràcia madura hauria de ser capaç de garantir totes dues coses. Perquè la funció social de la propietat no pot significar la desaparició de la propietat. I garantir el dret a l’habitatge no pot significar traslladar als particulars una responsabilitat que correspon fonamentalment a l’Estat. Els drets no es defensen contra els altres drets. Es defensen tots alhora, dins del marc de la Constitució i de l’Estat de dret. I defensar això no és ser de dretes, ni d’esquerres. És defensar la democràcia.

No hauríem de plantejar el debat com una guerra entre propietaris i llogaters. No hem d’escollir entre propietat i habitatge. Ni entre llibertat i justícia social.

Ni la propietat privada és de dretes, ni el dret a l’habitatge és d’esquerres