Hauríem de mirar els finals amb una mica menys de drama i una mica més de curiositat. No com un “s’ha acabat”, sinó com un “fins aquí”. Que no és ben bé el mateix

Hi ha una cosa que fem fatal: acceptar que les coses s’acaben. Ens encanta començar. Unes vacances noves. Una feina nova. Un projecte que ens fa aquella il·lusió de criatura el primer dia d’escola. Una relació. Una idea. Un dilluns de setembre amb una agenda nova i la sensació –sempre una mica innocent– que aquest any sí que sí. Els inicis tenen bona premsa. Els finals, en canvi, no tant. Però el problema no és que les coses s’acabin, el problema és que ens han fet creure que, perquè alguna cosa sigui bona, ha de durar per sempre. I no. Hi ha vacances fantàstiques que duren una setmana. Feines que ens han ensenyat moltíssim i que, al cap d’un temps, ja no són el nostre lloc. Projectes que neixen, creixen, fan exactament el que havien de fer i un dia arriben al seu punt final. Relacions que han estat meravelloses encara que no hagin estat eternes. I això no les converteix en un fracàs. Que una cosa s’acabi no vol dir que no hagi valgut la pena. De fet, moltes vegades és precisament al revés. Hi ha coses que es fan malbé perquè ens entestem a allargar-les més del compte. Perquè ens costa deixar anar. Perquè confonem acabar amb perdre. Perquè tenim aquesta mania tan humana de pensar que, si tanquem una porta, potser ens hem equivocat d’edifici sencer. Però la vida, per sort o per desgràcia, no funciona així. La vida va per etapes. I nosaltres també. No som els mateixos als vint, als trenta, als quaranta o als seixanta. No volem les mateixes coses. No ens emocionen igual. No tenim la mateixa energia, ni les mateixes prioritats, ni la mateixa paciència per aguantar segons quines coses. I menys mal. Hauríem de mirar els finals amb una mica menys de drama i una mica més de curiositat. No com un “s’ha acabat”, sinó com un “fins aquí”. Que no és ben bé el mateix. “Fins aquí” reconeix tot el que hi ha hagut abans. El temps. Les persones. Les converses. Les idees. Les lletres. Els dies bons i els no tan bons. Tot allò que ha passat mentre una cosa era viva. Alguns finals fan mal, és clar. No ens enganyem. N’hi ha que no tenen res de bonic ni de poètic. Però no tots els finals són una tragèdia. Alguns són simplement el moment en què una cosa ha arribat on havia d’arribar. I potser saber acabar també és una manera de saber viure. Saber quan ja està. Saber donar les gràcies. Saber mirar enrere sense necessitat de tornar-hi. Saber que una cosa pot haver estat important sense haver de ser eterna. I, sobretot, saber deixar anar, saber anar endavant, saber ser diferent. Perquè, encara que de vegades no ho sembli, després d’un final sempre queda alguna cosa. Una pausa. Un silenci. Un espai buit. I els espais buits tenen una cosa meravellosa: tard o d’hora, algú –o alguna cosa– els acaba omplint. Perquè sí. Tot comença. Tot acaba. I, entremig, si tenim sort, passen coses que val la pena recordar.

Hauríem de mirar els finals amb una mica menys de drama i una mica més de curiositat. No com un “s’ha acabat”, sinó com un “fins aquí”. Que no és ben bé el mateix

Passen coses que val la pena recordar