Caldrà reinventar una prosperitat que no tingui a veure amb el creixement, sinó amb el benestar

Estem en un moment de grans incerteses, d’un alt nivell de descoratjament pels grans fracassos i per l’evidència de la debilitat del concepte de progrés sobre el qual ha estat instal·lat el pensament contemporani després de la Il·lustració. Hi ha molt neguit sobre la possibilitat de retrobar un nou camí cap al benestar comú i la recuperació d’unes certes seguretats. Som en un temps de més dubtes que de certeses, amb moltes preguntes sense resposta, o només amb temptejos del que podria ser possible. De manera irònica es podria parafrasejar Mao Zedong quan afirmava: “Tot sota el cel està en complet caos, la situació és excel·lent.”

Per intentar posar un cert ordre en la confusió, un ordenament mínimament necessari per poder actuar en pro d’una certa regeneració, haurem de convenir en primer lloc que estem davant el resultat, davant el fracàs, de l’economia imperant en el darrer mig segle; el fracàs d’una determinada manera d’entendre i practicar l’economia. Les crisis econòmiques i l’enfonsament de les veritats sobre les quals s’havia establert les fases de creixement es poden considerar el fracàs moral de la ciència econòmica. El que hauria d’haver estat un element instrumental per a la condició humana, proveir la satisfacció de les necessitats, es va convertir en una finalitat en si mateixa. El benestar ja no havia d’expressar el grau de satisfacció del major nombre de persones possible, sinó la quantitat de béns materials disponibles. Aquesta noció d’un creixement econòmic sense cap més objectiu que l’acumulació, va portar a l’acceptació acrítica de la globalització i de la innovació financera. En l’àmbit individual, es van deixar de reprovar la cobdícia i els comportaments poc ètics, amb el benentès, però, que tota pràctica que conduís a la riquesa havia de tenir prioritat sobre qualsevol altra actitud humana.

La fantasia de prosperitat i enriquiment personal il·limitat va esdevenir un mite per adorar, i van minvar la preeminència i qualsevol interès per la dimensió política i col·lectiva. Es va obviar l’observació primordial de Keynes, que l’economia ha de ser, fonamentalment, una ciència moral, una activitat que es preocupi de la satisfacció material del major nombre de persones, perquè aquestes es puguin dedicar a les dimensions humanes realment importants. Fins i tot el pare del liberalisme econòmic, Adam Smith, va escriure que “cap societat no pot prosperar i ser feliç si la majoria dels que la formen són pobres i desafortunats”. Cal assumir també que som el resultat d’un cert fracàs de la política, de fet, d’un fracàs per partida doble de la política, afectada tant per la pèrdua de la seva centralitat i el seu intens viatge cap a la ingravidesa, així com pel deteriorament de les seves expressions institucionals, de les seves organitzacions partidàries i dels seus líders, en una societat on la ciutadania ha vist desdibuixar aquesta condició fonamentalment “política”, per esdevenir consumidors compulsius, desenganyats i indiferents.

La dimensió de la desigualtat actual té connotacions econòmiques estructurals i profundes de model de creixement, però també polítiques, mediambientals, civilitzadores, culturals i morals. En l’actual fase anàrquica del capitalisme, s’han trencat tots els equilibris socials i geopolítics imprescindibles per a una estabilitat mínima i necessària. S’han extraviat pel camí valors fonamentals per assegurar la convivència i la cohesió. Hi ha futur, lògicament, i no hauríem de caure en temptacions abandonistes ni apocalíptiques. Però estem en una cruïlla de camins important, davant un necessari canvi de paradigma que afecta moltes de les nostres dimensions com a societat, l’economia i la política, la nostra relació amb el territori, les nostres prioritats i valors fonamentals. És una època de desordre, de convivència entre el vell que ha de morir i el nou que no acaba de néixer. Temps de falsos apòstols, de referències escasses i de lideratges febles. I en temps de confusió, el principal perill, la nostra principal debilitat, com ja assenyalava Antonio Gramsci en els seus escrits de joventut, és la indiferència.

Segurament resultarà imprescindible repolititzar l’economia i posar-la al servei de tots, com caldrà recentralitzar la política com a àmbit compartit de presa de decisions que afrontin un inherent conflicte d’interessos, recuperant les ideologies explicatives i reconstruint projectes de societat, donant a la democràcia la vitalitat d’uns ciutadans sense els quals aquest sistema esdevé una simple caricatura. Superar la temptació de la indiferència, del conformisme, requereix recuperar els àmbits de pensament crític que s’han anat perdent o difuminant. Caldrà reinventar una prosperitat que no tingui a veure amb el creixement, sinó amb el benestar, reconstruint instruments de redistribució de la riquesa i del treball disponibles.