Té 90 anys, però encara mata els pollastres per Nadal. Coneguda com ‘la Maria dels ous’, ha dedicat tota la vida a la terra, al bestiar i a la família. Una memòria plena d’històries i Collsuspina, per sempre casa seva.
Acaba de fer 90 anys i no para. Com ho fa per mantenir aquesta energia?
Ja no en tinc tanta. Amb els 90 he fet un baixón, però vaig tirant. Són molts anys, he passat de tot: bo i dolent.
A què dedica el seu temps?
A mi mateixa! Al matí, el primer que faig és esmorzar, després m’entretinc per fora amb les flors. Dinem tots junts i en acabat, a fer migdiada. Una tarda a la setmana vaig a gimnàstica i les altres surto a caminar.
Tothom a Collsuspina la coneix com la Maria dels ous. Quan va començar a vendre’n?
Fa molts anys, més de seixanta. Abans tenia moltes més gallines, per tant, molts més ous, per això em deien així. Ara ja quasi no en tinc, perquè no puc cuidar gran cosa, i la gent del poble no ve gaire. M’agradava moltíssim, així no estava tan sola.
Encara mata vostè mateixa el bestiar?
Sí. Per Nadal matem els pollastres amb els meus fills. Abans n’havíem arribat a tenir uns 300 cada any i els portàvem a l’escorxador. Ara ja en són molt pocs, com a molt una quinzena, i ho fem aquí casa.
No li fa impressió?
Gens, t’hi acostumes. L’Anna, la meva neta, m’ajudava a matar els conills quan era petita. Li agradava molt: “Iaia, me’l deixes matar a mi?”. N’aprens de veure-ho fer tota la vida.
Ve de família de pagès. On va néixer?
A El Camp. Hi teníem eugues i cavalls, que feien la feina del tractor, perquè abans no n’hi havia. També teníem vaques, que les havia de munyir cada dia, al matí i al vespre. Porcs, gallines, conills… De tot.
Com era aquella vida?
Hi havia molta feina, jo ajudava els homes. El que més m’agradava era estar amb el bestiar. Cada dia ens llevàvem a les 5 o les 6 del matí, perquè havíem de portar l’aigua de la bassa, que sempre era plena, amb galledes. No en teníem de corrent i amb tant bestiar se’n necessitava molta.
I després?
Em vaig casar i vaig venir a viure aquí, a la Casanova de Padrós. Teníem porcs, ovelles, xais, conills i gallines. Sempre érem nou o deu a casa, perquè també hi vivia el pastor, el mosso… Molt personal.
Sempre havia sabut que acabaria vivint de la terra?
No. Deia que amb un pagès no m’hi casaria mai, perquè volia fer com les meves germanes, que es van casar i van anar a viure a Barcelona. I mira, amb un pagès em vaig quedar.
Un dels seus fills segueix l’ofici, que al final és tota una manera de viure…
Sí. A casa meva sempre hi ha hagut com a mínim un pagès, i el meu pare ja ho deia, que és important que n’hi hagi. Quan vaig néixer, a casa ja tenien dues filles, i quan el meu pare va saber que era la tercera nena, em volia tirar pel balcó! Llavors ja van arribar nens i va quedar content perquè, normalment, eren els nois els que feien les feines de pagès.
Ha vist créixer el Moianès des de fa gairebé un segle. Com ha canviat?
Abans m’agradava molt, perquè hi tenia moltes amigues. Ara gairebé ja no en tinc cap, han marxat totes. Ha canviat tot: abans no hi havia transport. Per anar a la farmàcia agafàvem la bicicleta i vinga pedalar fins a Moià.
De tota la vida de Collsuspina, hi ha alguna anècdota que recordi amb simpatia?
Moltíssimes. A l’escola en fèiem moltes, i de grosses; després ens castigaven. Hi havia els nens del poble i els de pagès, i quan sortíem de classe ens barallàvem els dos bàndols. Però els de pagès érem molts, perquè a la casa que n’hi havia menys era la meva, cinc; a Bellver eren dotze… Ens ajuntàvem una colla que sempre guanyàvem als de poble. Llavors arribàvem a casa i, si se n’assabentaven, segons què havíem fet, castigats una altra vegada.
