“Només el fet de posar-se d’acord 10 ajuntaments ja té el seu mèrit”

Marta Purtí, actual gerent del Consell Comarcal, és una de les poques persones que ha vist néixer i créixer les dues entitats –Consorci i Consell– del no-res. Economista especialitzada en Administració Pública, de l’Estany, estava treballant entre Terrassa i Barcelona quan va decidir presentar-se a un procés de selecció que feia l’Ajuntament de Moià. Buscaven una agent de desenvolupament local. Era l’any 1994 i el territori passava per un moment econòmic molt delicat. Havien tancat moltes fàbriques i la gent a l’atur es comptava per desenes. O centenars. La tèxtil més important de Santa Maria d’Oló tancada, també fàbriques de Moià, Castellterçol, Monistrol, tallers de l’Estany. Cap a 700 persones es van trobar sense feina en poc temps per la crisi del tèxtil. I el territori comença a moure’s, per necessitat. Eren pobles de tres comarques diferents, però tenien problemes comuns. Col·laboraven en temes concrets, com la Creu Roja, les carreteres, els jutjats, alguna fira de turisme. Del Moianès, en el context físic i històric, ja se’n parlava, s’anava reivindicant periòdicament. Però com a espai de treball només es feien col·laboracions puntuals. La crisi econòmica ho capgira tot i es visualitza una oportunitat conjunta per sortir-se’n. Comença sola i amb una quantitat de feina ingent. Amb quines directrius? El 4 de novembre de 1994 començo a treballar per al Moianès. Em contracta l’Ajuntament de Moià, però amb l’encàrrec de “dinamitzar tots aquests pobles”, fent actuacions conjuntes per combatre els efectes de la crisi. M’entreguen un estudi teòric, molt bàsic, que havien fet alguns ajuntaments per saber com podien treballar junts. Res més. No hi havia cap tipus d’estructura muntada, era un territori totalment verge. Un encàrrec complicat. Quan vaig arribar no tenia ni taula, ni cadira, ni tan sols un ordinador. Només tenia com a referència dos o tres alcaldes que coneixia. Inicialment va aparèixer el pànic. Per on començar? Passo dos mesos sola i de seguida arriba Teresa Soler, a qui la Diputació de Barcelona contracta com a tècnica d’inserció laboral. I el primer que fan és una carta? Sí, vam fer un llistat de serveis que crèiem que podíem prestar al territori. Una borsa de treball, assessorament a emprenedors i empreses, alguns cursos formatius i idees sobre turisme. Ho vam escriure tot en una carta i vam fer una bustiada, casa per casa, als 10 pobles. En aquells moments no existia encara el Consorci, ho oferíem com un projecte comú dels ajuntaments. I ens tirem una mica a la piscina, perquè en alguns dels serveis no n’érem expertes, però ens vèiem capaces de tirar-los endavant. També recordo pensar ”potser no vindrà ningú, aquí!”. Però van venir. Pocs mesos després ja tenien un munt de peticions per resoldre. Va córrer el boca-orella que fèiem serveis a la carta. Acompanyàvem la gent a demanar un crèdit al banc, a formalitzar permisos per obrir una casa de turisme rural, els ajudàvem a fer un pla d’empresa, un currículum. Vam començar a entrevistar-nos amb tots els aturats possibles i amb les empreses del territori per intentar casar oferta i demanda. I també vam començar a fer cursos de formació per reciclar tota la gent del tèxtil cap a altres sectors: jardineria, comerç, especejament carni, atenció a les persones. Tots aquests serveis, no es donaven des de les comarques originàries? Es depenia de tres oficines de treball de la Generalitat diferents. Quan una empresa de Moià feia una oferta, abans li enviaven algú de Súria o de Balsareny que de Castellterçol. Per tant, crear una borsa de treball de la comarca era tant útil com lògic. La promoció econòmica és voluntària. En aquells moments, els consells comarcals no tenien línies de treball tant específiques en temes econòmics. Inicialment, anaven a cegues. Com es detecten les necessitats i les oportunitats? No teníem censos de treballadors, ni d’empreses, ni d’autònoms. No hi havia dades perquè, a nivell d’Institut d’Estadística, estàvem partits en tres comarques. I molta de la informació, per la dimensió dels municipis, no existia. Així que, per fer-nos una idea de la realitat socioeconòmica del Moianès, vam començar a fer estudis. Un cens d’empreses, un inventari de recursos turístics, un càlcul sobre l’impacte de les segones residències. Tot ens va ajudar a determinar cap on havíem de dirigir la gent. I cap on tirar? Havien tancat indústries grosses, així que la idea era intentar fomentar l’autoocupació, ajudar a crear petits negocis, intentar diversificar i evitar la dependència de grans empreses. Vam començar a definir formacions del sector comerç, serveis, salut, alimentació. I a treballar el turisme, un sector important. Necessitàvem tenir un Moianès més visitable i atractiu. Tres anys després d’iniciar tota aquesta feina, es va formalitzar el Consorci per la Promoció dels Municipis del Moianès. No va ser fàcil i des de la Generalitat es van posar molts bastons a les rodes. Però els serveis funcionaven i la millor manera de gestionar-los era a través d’una entitat mancomunada. El gran encert va ser començar a oferir-los des del primer moment, no encallar-nos a voler crear primer una estructura. El Consorci del Moianès, doncs, va ser pioner? En molts sentits. Per començar, a la hora d’oferir un munt de serveis, molt específics i enfocats a les necessitats reals. Però també en la governança. Inicialment van tirar molt del carro Moià i Oló, on més es va notar la sotragada tèxtil. Però en crear-se el Consorci ningú va tenir més pes que els altres. Un poble, un vot. Hi ha poques entitats que es governin així. Sempre s’ha treballat amb projectes conjunts, fets a mida, de forma voluntària i amb descentralització. Com s’entén ara el Consorci, dins del Consell. No hi ha hagut fusió? El Consorci funciona, té una estructura sòlida i experta, no tenia sentit desmuntar-lo. Així que s’ha integrat al Consell Comarcal. És la seva pota econòmica, no existeix cap duplicitat. Fa 30 anys que funciona. I amb bones crítiques. Crec que ha sigut un instrument clau pel territori, bàsic per treballar la transformació del model econòmic de la comarca. Ens hem sabut anticipar a les necessitats, hem intentat ser àgils i ser una administració oberta. Però res ha sigut fàcil, ni res ens ha vingut donat. Només el fet de posar-se d’acord 10 ajuntaments ja té el seu mèrit.

“Només el fet de posar-se d’acord 10 ajuntaments ja té el seu mèrit”

Vins que fan història: verema amb la parella que ha rehabilitat Sant Miquel, a Oló, i en treballa les vinyes

“El problema és que per a la societat els nostres infants no són mai víctimes, sinó estigmatitzats”

El futur dels drons es debat al Moianès

Collsuspina estrena el primer gronxador inclusiu del Moianès

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Mor l'advocada osonenca Teresa Rosell

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

Detenen 'in fraganti' un atracador a la joieria de Taradell

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

CCOO denuncia l'acomiadament de 300 treballadors temporals del grup Jorge a Osona pel brot de pesta porcina

Detingut l'home que va atracar una dona amb un ganivet al centre de Vic

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Què li ha passat a la Pilarin?