Núria Clotet té essència de ‘clown’ i la música sempre l’ha acompanyat. Amb 39 anys, en fa 14 que ofereix humor sanador, disruptiu, divertit i per a tots els públics. Fa poc ha estrenat pàgina web.
Com van ser els seus inicis? La seva formació és autodidacta?
Amb 16 anys vaig començar a tocar la guitarra, però en aquella època ja semblava que anaves tard. Vaig estar al Taller de Músics i fent classes de veu, però va ser molt poc temps. La part més bèstia del meu aprenentatge ha sigut a través de l’assaig-error. També he après molt amb treball de mirall, observant com actuo i em moc a l’escenari. Fent autoexperimentació.
La rateta que escombrava l’escaleta va néixer el 2008 i anys després va passar a ser La rateta ja no escombra l’escaleta. Per què aquest canvi?
Jo he sigut la mare de la rateta. Inicialment, feia contes per a adults i cançons que no sabia ben bé d’on sortien. Poc després, una sèrie de persones van voler formar part del projecte i va anar evolucionant. Tot i que la paraula feminisme m’havia tirat enrere durant molts anys perquè em sonava violenta i considero que cada persona té el seu concepte personal, vaig començar a poder dir “soc feminista”. Jugant i adonant-me que tenia pocs referents de dones en la meva situació personal, que surt de l’establerta per la norma, vam anar evolucionant a La rateta ja no escombra l’escaleta. De fet, amb l’espectacle La dona que jo vull ser parlàvem de les moltes maneres que hi ha de ser una dona: poliamorosa, que no vol tenir fills, que intenta reconstruir relacions…
14 anys de trajectòria. Què ha après?
Encara estic en procés d’aprenentatge! A no dependre del que diran, tenint en compte que estic tocant el llindar del ridícul en molts moments! [riu]. Creure en mi i prioritzar-me fins i tot davant els meus fills. Sona de “mala mare” però gràcies a això tinc una relació molt bona amb ells. També, en relació amb el públic, em concentro en les persones que m’estan escoltant i que riuen. O tenir taules per pujar a l’escenari. És a dir, saber-me situar ràpidament en el personatge i estar còmoda. Alhora he après a ser molt més responsable amb els timmings i organitzar-me millor.
La pandèmia li va plantejar una pregunta…
Sí! Què faria si fos l’últim dia de la meva vida. De fet, és una cançó que vaig crear durant la pandèmia i des d’un procés depressiu que vaig passar. Amb el Dani i l’Anna li vam donar la volta. Podia ser una cançó cortavenas o que ajudés que la gent plantegés realment el sentit de l’existència.
Jo i la meva futura jo és el seu espectacle actual i segueix la línia de parlar de situacions quotidianes basades en la seva història personal a través de cançons pròpies. Quins són els elements clau?
El concepte més important és que existeixen altres maneres de fer teatre i una d’elles és l’humor sanador. A dalt l’escenari troben una dona que parla sense filtres, se’n riu de l’amor perquè no sap com sostenir-lo… Verbalitzo, a través de la poesia, els sentiments o emocions que anem posposant. És un espectacle que està en evolució i ara la meitat és un monòleg i l’altra són cançons.
Per tant, creu fermament en l’humor com a eina per gestionar emocions.
Totalment. L’humor és com anar al dentista, al mecànic… és una necessitat. A l’haver aconseguit sanar els processos de dol que he passat, és quan apareix l’humor.
És un espectacle empoderador?
Sí! M’inspiro en la meva situació personal de mare soltera, artista, treballadora, etc., però s’hi senten identificades dones de tot tipus d’edats. Després de l’espectacle moltes se m’apropen i em donen les gràcies. Jo m’emociono perquè m’adono que és útil, que no és la meva pel·lícula. Això és un regal per a mi.
{{ comment.text }}