Benjamin i el llibre infantil
Soc a Vic, al despatx, llegint Desembalo mi biblioteca, un llibre petit, bonic, ben editat; i el meu cap, és clar, se’n va a Berlín. Desembre de 1931, Walter Benjamin està desencapsant la seva biblioteca. Els llibres porten dos anys encaixats; la seva vida és un pelegrinatge i sap del pes dels llibres en les mudances. El sento quan diu que ens fixem en el desordre de les caixes desclavades, en la pols de fusta escampada pel terra, en els papers estripats i en els primers volums exhumats, que per fi veuen la llum i poden respirar després de dos anys viscuts en una foscor asfixiant. És ell qui ens parla, un col·leccionista autèntic. Era el 1916, tenia 24 anys, quan va sentir per primera vegada el desig de posseir una biblioteca; aquell any havia iniciat una història d’amor que no seria pas senzilla, estimava els llibres!
Sempre m’ha captivat la vida d’aquest escriptor jueu. Walter Benjamin fou un filòsof, historiador, crític d’art, i també traductor; del període comprès entre les dues guerres mundials. He llegit més llibres sobre ell que no pas d’ell mateix. He de confessar que no ha estat el seu pensament filosòfic el que m’ha seduït. Ben mirat, l’interès pel personatge l’han motivat dos fets concrets: la seva mort a Portbou i la passió tan i tan gran que Walter tenia pels llibres; era, com jo, un col·leccionista.
Sabem, se n’han escrit llibres i filmat pel·lícules i documentals, que va morir després de creuar a peu i clandestinament, fugint dels nazis, la muntanya de Banyuls a Portbou. Patia del cor i l’esforç i el neguit li provocaren un infart de miocardi; s’administrà ell mateix una dosi de morfina per calmar el dolor. Però el no saber desperta fantasia i engendra mites. Ens ho explica Caritat Orriols a Walter Benjamin i Portbou: “Mort natural?, suïcidi?, assassinat?” Més important que la causa de la mort –ens diu la Caritat– és com s’havia de sentir aquella nit, ben sol, a l’habitació número 4 del segon pis d’aquella fonda, amb l’amenaça de ser retornat a França.
Deixem la mort, el neguit i la solitud; el que voldria explicar-vos és una història d’amor, la de Benjamin amb els seus llibres. Parlar-vos de la seva relació personal amb els vells volums carregats d’història; de la seva habilitat per aconseguir llibres, quan no es disposa de recursos econòmics; de la seva col·lecció de “llibres de bojos”, que li facilitava l’accés a mons imaginatius; de la seva col·lecció de “novel·les de criades”, que parlaven de cavallers i de fantasmes, i que més que per llegir eren per devorar, per anar directament a l’estómac; de com, amb aquests llibres, que mai no van omplir els prestatges d’una biblioteca, assajava el que anomenava “la química nutritiva de les novel·les”. Sí, ja ho sé, voldria… i no podré, explicar-vos tantes coses en un article de mitja pàgina. Em centraré, això sí, en la seva gran col·lecció, la del “llibre infantil”; que, per cert, va ser motiu de querella amb la seva exdona, que va ser la que se la va quedar.
El llibre infantil, el de les princeses i els ocells que canten, fascinà Benjamin, li feia reviure la seva vida de nen. “No són les coses les que van des de les pàgines fins als ulls del nen que les fulleja, sinó que és ell, el nen, el qui es fica dins la il·lustració.” I no en tenia prou amb els llibres, col·leccionava joguines primitives; les anava a buscar a Moscou, que “en qüestió de joguets”, deia, “eren els alemanys i els russos els qui tenien més enginy”. Deu ser gràcies a ell que a la meva biblioteca hi tinc el raconet de llibres per a nens, on la muntanya o la natura, això sí, hi han de ser presents; n’hi ha molts i els nets prou bé que ho saben, i és on primer s’aturen; i jo content, que els nens han de llegir! Hi ha una Heidi, primera edició del 1954, amb làmines de Mercè Llimona, com la que podeu veure a la foto; De los Apeninos a los Andes, d’editorial Bruguera; El llibre de la selva; els contes infantils d’Araceli Segarra, que relaten Els viatges de la Tina, a l’Everest, a l’Antàrtida, a l’Aconcagua…
“El llibre infantil no es llegeix de principi a fi, sinó que s’habita.” I és que a mi em passa el mateix amb tot tipus de llibres, i ja sé que no soc cap nen. Per això avui he viatjat amb Benjamin, a un Berlín dels anys trenta. Entrar a les pàgines és viure dues vegades, o tres, o quatre: el que ens han explicat, el que hem viscut, el que hem llegit; que de les tres fonts hem de beure per viure més.