“A la UVic-UCC hi ha un entorn que fa que tot funcioni més ràpid”

Ha parlat amb els investigadors del Centre BETA des de la complicitat acadèmica. Se sent part, encara, del món universitari del qual prové?

Sí. He publicat fa poc un article en un grup transversal del qual formo part sobre violència masclista. Intento llegir el que puc i estudiar el que puc, però sí que me’n sento part, i tant.

És conscient que, malgrat la complicitat, no podrà donar sempre des de la política les respostes que la Universitat voldria?

El primer que demana la comunitat universitària és empatia, quines circumstàncies viuen en el dia a dia i quines necessitats tenen. Que hi hagi de consellera una professora i investigadora que se’n continua sentint és travessar la barrera de la proximitat. Jo assumeixo un encàrrec –és molt diferent que assumir un càrrec– en què crec que tenim marge per poder treballar i per fer accions útils per al país i la Universitat. Una altra cosa és quin seria el màxim desitjable. No podem deixar de posar-ho en el context en què viu el país, del dèficit fiscal o la vulneració de drets i llibertats. Però mentrestant estem compromesos amb el dia a dia de les persones, i hi ha marge per fer política, n’estic convençuda i disposada a deixar-m’hi la pell perquè sigui realitat.

S’ha recuperat la Conselleria de Recerca i Universitats que es va crear en el darrer govern Pujol, amb Andreu Mas-Colell de titular. Més enllà del rang o la visibilitat que li dona, és important que sigui una conselleria i no una secretaria, com els últims anys?

Sí, és important. De fet, un dels principals objectius que tinc és forjar una bona tasca perquè quan jo en marxi algun dia aquesta conselleria ja sigui fixa en qualsevol govern de la Generalitat. La visibilitat en el consell executiu és prou important, però a més hi ha una persona que ocupa el seu dia al cent per cent a la recerca i les universitats. No hi ha més distraccions que aquestes, té un àmbit competencial molt concret i et permet posar tot el focus de l’acció política a resoldre els temes que l’afecten. Aquest primer mes ens ha permès d’aflorar-ne molts.

“Cal traslladar a la societat la recerca que es fa a la universitat”

El propòsit és compartit per tot el govern, i es traduirà, per exemple, en els pressupostos?

L’acord de govern amb ERC preveu uns objectius clars pel que fa a polítiques pressupostàries: el 2,12% del PIB i el 0,75% del finançament públic en quatre anys. En l’última compareixença al Parlament vaig parlar d’un entorn d’un 5% del pressupost de la Generalitat. A més, tenim el Pacte Nacional pel Coneixement, amb suport dels grups parlamentaris. És evident que jo soc independentista, formo part d’un govern del 52% i crec que la millor política per a aquest país i per al model de recerca és la independència. Però mentrestant espero que hi hagi un augment pressupostari com es mereix. Ha de ser una de les prioritats del país per la recuperació econòmica i social. La pandèmia ha posat sobre la taula la necessitat de tenir un sistema de recerca fort.

Segurament tots n’hem estat més conscients durant els últims temps…

Alguns ho hem defensat abans i ens hem quedat sols. Com a diputada, en el debat de política general de 2018, demanava més diners per a la recerca i les polítiques digitals perquè creia que una i l’altra són polítiques socials. Sempre hi he cregut, jo era de les que m’empipava quan veia que en el govern de 2017 no hi havia conselleria pròpia. Espero que no sigui una moda, que quedi per sempre.

Quina impressió n’ha tret del Centre BETA, un dels eixos de la seva visita a la UVic-UCC?

El BETA no només fa recerca, sinó transferència de coneixement. I aquest és un dels àmbits que potenciarem des de la conselleria. Vol dir que les universitats fan una recerca que hem de ser capaços de traslladar a la societat, en un concepte ampli: una empresa, una entitat, un ajuntament… Tots els projectes que estan desenvolupant al BETA milloren la societat i la preparen pels reptes de la transició energètica o el canvi climàtic. He quedat impactada pel potencial humà que hi ha allà, he pogut parlar amb uns quinze o vint investigadors. Em sembla que s’han sentit connectats amb mi i jo amb ells, m’han explicat els països on havien estat –arreu del món– i com havien tornat aquí. Aquest també és un dels objectius de la conselleria: atreure talent, recuperar-lo i retenir-lo.

Ha dit que la conselleria tindrà una nova direcció general de Transferència. Malgrat que se’n parli constantment, creu que és un dèficit que tenim?

Hi ha molt més potencial per transferir els coneixements de la recerca d’aquest país a la societat. Els investigadors saben fer la seva feina, però a vegades no saben com crear una empresa, o quins agents hi ha per poder traslladar els seus resultats. Els rànquings ens diuen que hem baixat en percentatge d’innovació perquè no hi ha hagut tanta inversió pública.

Són directament proporcionals, les dues magnituds?

Als països on hi ha més PIB són els que hi ha més recerca. Si volem augmentar el primer hem de fer créixer la segona, perquè després vol dir que hi ha més innovació i més patents. No estic descobrint la sopa d’all. Per això volem crear la direcció general de Transferència. Vaig tenir oportunitat d’explicar-ho al professor Mas-Colell, i em confirmava que aquest és el camí. Al capdavant hi hem de posar algú que ho hagi fet, que hagi estat investigador, que hagi fet recerca i que amb aquesta hagi pogut constituir una empresa d’èxit. A l’hora de parlar amb els investigadors tindran el mateix llenguatge. És algú que farà un esforç de país, perquè és difícil que persones amb una situació professional i econòmica més elevada que la que pot oferir la política facin aquest pas.

Té un nom al cap…

Encara no, perquè té una empresa i ha de gestionar el procés de desprendre’s d’accions. Però crec que pot anar molt bé. Vull anar poc a poc amb l’estructura de la conselleria, encara que tothom hagi fet nomenaments més ràpids. Jo necessitava escoltar el sector, parlar amb els rectors, saber quins temes hi havia pendents per a la conselleria, conèixer-la. I més enllà de fer fitxatges, bastir una orquestra que soni bé i que faci bona música. Per això estic anant peça a peça. És la manera amb què em sento còmoda de fer política, que no vol dir que sigui ni millor ni pitjor.

Què cal perquè el talent que ha marxat del país torni, o perquè els que s’estan formant no se’n vagin?

No fa falta una política concreta, sinó un ecosistema –de finançament, recerca, universitat– que ho faci més fàcil. Crear les condicions. Aquesta setmana he anunciat al Parlament que passarem d’11 a 20 places d’investigadors ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), que són de molt prestigi i capaços de portar diferents projectes de les universitats o centres de recerca d’on pengen. A més, cada un d’ells genera set llocs d’investigadors al seu entorn. És un increment de 700.000 euros. Qui llegeixi això pot pensar “escolti, i això és important?”. Però l’àmbit universitari sap que créixer en nou ICREA ho és, i té un impacte: més projectes, més recerca. Una manera de poder atreure talent i recuperar-lo.

“Per al contracte programa nou, hem d’esperar el pressupost”

El rector Baños demanava un finançament basal, estructural, per al Centre BETA de la UVic-UCC, que fins ara no ha tingut. Li sembla possible?

És possible i m’agradaria. El primer que cal és que tinguem un entorn pressupostari al voltant del 5%. Això ens permetrà fer una política de recerca i universitària molt millor. En aquest sentit, si el Centre BETA o la UVic-UCC formen part del sistema universitari d’aquest país, han de tenir finançament. Una altra cosa és que no en puguem donar més si no tenim bon finançament previ. Però si ens creiem un país on el creixement es vertebri a través de centres de recerca industrial de la xarxa Tecnio com és aquest, des de la conselleria ha d’haver-hi una implicació. Per un altre motiu que hi va molt lligat: nosaltres entenem que les universitats cohesionen el país, no volem una recuperació del país només a través de Barcelona. I per això hem creat una altra direcció general, la d’Impacte Territorial i Perspectiva Social. Em costa una mica més explicar-la a Barcelona, però per als que som de fora s’entén perfectament.

Per què els costa?

Barcelona ha de fer el seu paper com a capital tractora. I hem d’ajudar els centres que són excel·lents a fer de focus i que continuïn essent forts. Però això ha de ser compatible amb el fet que al país hi ha més actors. I si volem que hi hagi recuperació econòmica en altres llocs hem de treballar amb universitats, càtedres, centres de recerca, empreses que fan R+D+I… hem de ser capaços de travar aquestes aliances. Com a diputada, em passava que a vegades anava a una empresa i em deien que no coneixien un centre de recerca que tenien a trenta quilòmetres. És el moment de la cooperació, no de la competència.

Es prepara un altre centre de recerca, l’Iris, en matèria de salut i àmbit de la Catalunya Central.

Me n’han parlat, conec el projecte i el pressupost, i crec que van en una línia molt correcta d’anar trobant el seu espai. I a més, aquí hi un entorn universitari, social i empresarial que fa que tot funcioni més ràpid.

Per a la UVic-UCC és fonamental el nou contracte programa, que es va dir que estava pràcticament a punt. Es podrà tancar l’acord?

S’haurà d’esperar el pressupost de 2022. Quan encara no era consellera, a través del Departament d’Empresa i Coneixement, es va fer una aportació de 2,3 milions d’euros, i la voluntat és que sigui fixa en el contracte programa. Però també soc clara a dir que fins que no tingui els acords tancats i treballats, no m’agrada especular. Ara ens posem a treballar, i reiterant el mateix: com més pressupost tinguem per al 2022, més fàcil serà assegurar bones condicions d’aquest contracte programa. La UVic-UCC forma part del sistema universitari i de recerca del país, i això s’ha de veure recompensat.

Serà el primer contracte programa des de la federació amb Manresa, i es demana que reconegui aquesta realitat.

Només portem quaranta dies a la conselleria, però ho treballarem amb tota la sensibilitat, i també amb tota la franquesa d’on podem arribar i on no. Però com a mínim, reconeixent el paper de la UVic-UCC i el paper tractor que fa en el territori. I valorant també el percentatge de doctors i d’estudiants, la formació continuada, l’augment de posicions en el rànquing… elements que auguren que acabarà tenint un paper més important. Si ens creiem el sistema universitari en la seva diversitat, hi hem de contribuir.

En el cas de la UVic-UCC, aquesta diversitat consisteix també en el sistema de governança, que no té cap altra universitat catalana. Quina opinió en té?

És un model que funciona, que a cada nou informe presenta elements de millora. La presentació que ha fet el rector, amb els punts forts i els punts febles, em dona confiança perquè els discursos victoriosos no m’agraden. Des de l’honestedat és molt més fàcil veure fins on es pot arribar. La imatge que m’emporto –que ja tenia també– és la d’un sistema ben travat.