Quan una empresa o administració pública té 10 habitatges o més es considera un gran tenidor, igual que un particular amb 15. Segons dades publicades pel digital d’investigació Crític després de fer una petició a l’Institut Català del Sòl (Incasòl) en virtut de la llei de transparència, a Osona hi ha 2.882 pisos i cases de lloguer a mans de propietaris d’aquesta magnitud. Al Ripollès en consten 315. Filant encara més prim, les dades certifiquen que tant en una comarca com a l’altra més de la meitat pertanyen a empreses privades, una categoria en què amb tota probabilitat destacarien entitats bancàries, grans grups immobiliaris i fons voltor de l’estil Blackstone o Cerberus. Per darrere, però a força distància, hi queden els propietaris particulars i l’administració, que inclou des d’ajuntaments fins a la Generalitat i organismes que en depenen, entre els quals el mateix Incasòl o l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.
Disgregant per municipis, s’observa una correlació clara amb el nombre d’habitants, ja que a Osona i el Ripollès encapçalen la llista de més propietats de grans tenidors Vic (1.611), Manlleu (338), Torelló (223) i Ripoll (163). La capital d’Osona és, de fet, la 24a ciutat catalana en volum de població, però la 16a si s’analitza quantes cases i pisos de lloguer pertanyen a titulars amb més de 10 habitatges. Segons la radiografia de Crític, a Manresa o Figueres es dona una situació semblant. Entre els pobles amb situacions curioses hi ha, per exemple, Vilallonga de Ter, on consta un únic particular gran tenidor que per força té propietats de forma simultània a altres indrets de Catalunya. També n’hi ha un de sol a Perafita, Olost (empresa) o Espinelves.
Malgrat que en la majoria de casos això no ha d’implicar cap conflicte amb els llogaters, sí que és cert que en els últims anys el terme gran tenidor s’ha carregat de connotacions negatives. Al darrere hi ha la incongruència de tenir tancats tants pisos i cases quan també hi ha molta gent que en necessita. Aquesta queixa la recull des de fa dies una pancarta a la rotonda de les Quatre Estacions de Vic i arriba recurrentment d’ajuntaments i entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que es troben mil i una dificultats a l’hora de negociar amb grans capitals que van adquirir patrimoni amb l’esclat de la bombolla immobiliària i, en comptes de posar-lo al mercat, s’han dedicat a especular. “Van acaparar habitatge amb l’objectiu de treure’n el màxim rendiment econòmic. No tenen cap interès que s’hi visqui malgrat la necessitat real de moltes persones”, explica Maira Costa, membre de la PAH Osona. Hi afegeix que en borsa les inversions immobiliàries són ara mateix sinònim de seguretat: “La gent necessita i busca habitatge i aquestes societats saben que poden fer el que vulguin. És pura especulació enfocada a guanyar diners, amb l’agreujant que aquí no tenim prou habitatge públic que doni alternatives i ho pugui contrarestar.”
Des que el Parlament va aprovar la Llei 24/2015, els grans tenidors estan obligats a oferir un lloguer social abans de qualsevol desnonament per impagament d’hipoteca o quotes de lloguer. Amb el decret que va tombar el Tribunal Constitucional l’any 2021, els inquilins que queden més desprotegits són aquells als quals no es vol renovar el contracte perquè hi ha l’interès d’apujar l’import, o les persones amb lloguers socials que vencen i la propietat es nega a mantenir.
MÉS PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Tal com detallen els periodistes Roger Palà i Laura Aznar al reportatge de Crític, a Catalunya hi ha 10 empreses privades que sumen 25.142 pisos de lloguer, una xifra més alta que tot el parc de lloguer públic propietat de l’Agència de l’Habitatge de la Generalitat, l’Institut Municipal d’Habitatge de Barcelona (IMHAB) i l’Incasòl. De fet, existeix una sola empresa privada que té més pisos en règim de lloguer (4.857) que el mateix IMHAB (4.470) i l’Incasòl (3.570). Aquest últim organisme es va negar a facilitar el nom dels grans tenidors a Crític al·legant que revelar-ne la identitat podria comprometre “els seus interessos econòmics o comercials legítims”.
Posteriorment, la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona va presentar un recurs contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb l’objectiu d’evitar que es faciliti aquesta informació al mitjà.
Per fer front al procés judicial, Crític ha posat en marxa una campanya de micromecenatge que va superar els 15.000 euros en 48 hores. “Estem súper agraïts”, explica Palà, “parlem d’una acció judicial preventiva encaminada al fet que no puguem publicar. Seria una manera de limitar la llei de la transparència i la gent ha entès que calia defensar el dret a la informació”.
També espera que això serveixi d’avís a navegants: “Si algun poder se sent temptat de coartar la feina dels periodistes utilitzant els tribunals, ha de saber que la societat respon i que no ens quedarem asseguts al sofà.” El digital treballa la investigació sobre els grans tenidors des de fa un any, partint de la base que el dret a l’habitatge està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans i la Constitució, però que sovint es tracta d’un tema tenyit d’opacitat. EL 9 NOU ha demanat a l’Incasòl les dades corresponents a Osona i el Ripollès, però en no obtenir resposta ha pres de referència les xifres publicades per Crític.
