Albert Planes: “A les universitats encara no es parla de medicina de família. No existeix”

Albert Planes (Barcelona, 1956) ha exercit de metge al CAP de Sant Julià de Vilatorta durant més de tres dècades, una feina que ha compaginat puntualment amb tasques de gestió i a entitats com la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària. Ara, amb 66 anys, fa reducció de jornada, però de moment ajorna la jubilació. Per què va estudiar Medicina? Quan era petit volia ser pallasso, però no ho hauria fet gaire bé. Des de força jove em vaig començar a interessar per la medicina. Entenia que era una manera d’ajudar els altres. Quan va començar a exercir a Sant Julià? A finals de juny del 1988. El metge de capçalera, a diferència d’un especialista, veu passar per consulta diverses generacions d’una mateixa família. Com descriuria el vincle que s’acaba teixint? És un vincle de confiança, aquesta és una de les grans qualitats del metge de capçalera. Nosaltres en diem atenció longitudinal, al llarg de la vida. Els altres especialistes veuen les persones per coses concretes: el cor, la pell, un ingrés hospitalari... És una atenció més centrada en un problema i de curta durada. Hi ha un estudi noruec que demostra que l’atenció longitudinal és molt eficaç i millora la salut de la gent. El benefici de tenir un mateix metge de capçalera durant anys supera altres fàrmacs que puguem conèixer. Què és el millor i el pitjor de la seva feina? El millor, conèixer i relacionar-se amb moltes persones, molts somriures a consulta, que et permetin l’entrada a cases de pacients i famílies i s’acomiadin de tu amb un gràcies i adeu. El pitjor són els moments d’angoixa i patiment per un pacient que no veus clar o no acabes d’endevinar què té. De quan va començar a ara, com ha canviat la professió? Ha canviat moltíssim, no en l’essència, és a dir, atendre les persones al llarg de la seva vida i veient-les com un tot, però sí en aspectes com el treball en equip. Quan vaig començar en altres pobles de Catalunya, treballava sol. En arribar aquí es creaven els equips d’Atenció Primària. Això ens ha donat potencialitat d’aprendre els uns dels altres, ajudar-nos, col·laborar, fer coses conjuntes... La nostra feina s’ha enriquit. L’altra cosa que ha canviat molt és l’accés a la tecnologia. Abans no podia fer una radiografia de pulmons i a dia d’avui puc demanar un escàner, una ressonància o altres proves que m’ajuden molt en el diagnòstic. Podem encarar millor els problemes de salut i, si cal, adreçar els pacients a altres especialistes. Han variat els motius pels quals es consulta? Sí, amb el treball en equip i l’accés a les noves tecnologies s’han anat fent més complexos. Ara atenem persones que poden tenir problemes de salut relativament greus, en el sentit que hi ha diverses causes o factors psicològics i socials associats. La nostra consulta és engrescadora. Si hagués treballat en una altra especialitat potser l’hauria trobat avorrida. Un endocrinòleg, per exemple, ja sap que el pacient que atendrà tindrà diabetis, una obesitat important, un problema de tiroides o altres coses. Jo no sé què m’espera darrere la porta. La persona potser la conec de fa temps, però no sé per què ve aquell dia, si per un simple refredat o per un mal de panxa que pot desencadenar una apendicitis o una cosa més greu. Combinem constantment qüestions lleus, greus o que tenen una base més psicològica i social. És un privilegi ser metge de família en una àrea rural? Un privilegi, una sort. Estic gaudint molt de la meva feina. Exercir en una àrea rural encara més, perquè m’ha permès orientar l’atenció i la consulta com jo he desitjat, amb major proximitat i més coneixement de la població. Vostè és molt crític amb les retallades de les últimes dècades. Pensa que des de l’administració es destinen pocs recursos a l’Atenció Primària? Què caldria millorar? Quan vaig començar a exercir a Sant Julià era el moment que es feia la reforma d’Atenció Primària, va haver-hi un període d’impuls econòmic i de pressupost que ens va fer avançar molt en qualitat. Des d’aquell primer moment, però, els recursos han anat a menys. Els últims anys el percentatge de pressupost per a l’Atenció Primària s’ha mogut al voltant del 18% de tots els recursos del departament. L’Organització Mundial de la Salut recomana que sigui més o menys un 25%. Estem set punts per sota. Això s’ha viscut amb preocupació i amb molta pena, perquè ha generat una mena de desencant entre els professionals, molt de patiment i molta sensació d’abandonament. I què hem fet malament perquè no es formin prou metges? Quin consell donaria als joves que s’estiguin plantejant aquesta professió? En aquests moments a la universitat encara no es parla de medicina de família, no existeix. No hi ha metges de família que siguin professors, o molt pocs. En altres països europeus a les facultats sí que en tenen catedràtics. És difícil que algú triï una especialitat que no coneix. Un dels consells que donaria als joves que comencen ara és que ho facin amb passió, que s’interessin al màxim per la seva professió, i que se centrin a atendre el pacient i acollir-lo tenint en compte tots els seus aspectes. "El pitjor? L'angoixa de no veure-ho clar o no acabar d'endevinar què té un pacient" La salut és un bé molt preuat, però ens n’adonem quan ens falta més que quan la tenim, oi? Sí, però suposo que ens passa amb altres coses de la vida. Quan em trobo malament és quan m’adono del bé que estava abans. On radica la diferència és que la salut és bàsica: sense tenir-ne tampoc podem fer altres coses. Quina raó l’ha portat a deixar de passar consulta a Sant Julià? Em tocava jubilar-me, perquè vaig fer 65 anys ara fa un any. Tot i això, al seu moment vaig decidir seguir treballant. Tenia una resident, una persona formant-se en la meva especialitat, i no volia deixar-ho a mig fer. Amb la pandèmia tampoc era un bon moment. Ara estic allargant la jubilació total: he demanat una reducció de jornada i només passo consulta un parell de dies, cobrint altres companys, i he assumit tasques d’assessoria. Estic treballant, concretament, en el tema de l’eutanàsia. Què li diria al seu jo del passat quan va començar a treballar de metge? Que fes el mateix. El felicitaria per la feina que ha triat. La vaig encertar molt quan vaig estudiar Medicina i quan vaig escollir l’especialitat de metge de família, primer a Santa Eugènia, que és un equip meravellós, i després a Sant Julià. És una de les coses de les quals em sento més orgullós a la vida.

Albert Planes: “A les universitats encara no es parla de medicina de família. No existeix”

Càstig excessiu pel Voltregà

L’advocacia alerta del risc de col·lapse i vulneracions de drets si la regularització no té prou recursos i garanties

“La pedregada ha estat la situació més difícil que hem hagut de gestionar”

Restablerta l’R3 entre la Garriga i Ripoll

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

Una carta diària durant 25 anys

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

Orriols, a Illa: “Gràcies pels pressupostos i per haver desarticulat el PSC a Ripoll; ha sigut una jugada mestra”

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

La carrera de Medicina de la UVic-UCC valdrà un 40% menys als alumnes que l'acabin