Albert Planes: “Qui demana l’eutanàsia no vol morir, sinó acabar amb un patiment insofrible”

El juny del 2021 va entrar en vigor a l’Estat espanyol la llei de l’eutanàsia. En aquest primer any de funcionament, a Catalunya unes seixanta persones s’han acollit a aquest dret per posar punt i final a una situació de malaltia irreversible, que els situava en un escenari de vida que creien que ja no els era digna. Tot i el ressò que va tenir la novetat legislativa, encara avui en dia hi ha molts dubtes sobre què permet el procediment i com és la seva aplicació. El metge de família i referent en l’àmbit de l’eutanàsia a Osona, Albert Planes, desgrana els principals detalls de la llei i fa evident la necessitat de parlar de la mort durant la vida. Qui es pot acollir a la llei de l’eutanàsia?S’hi pot acollir qualsevol persona major d’edat que tingui la nacionalitat espanyola o una residència de més de 12 mesos a l’Estat espanyol. Ha de tenir capacitat per decidir, és a dir, per prendre decisions per si mateix. O en el cas que no sigui així, que disposi d’un document de voluntats anticipades (DVA), on quedin recollides. I que tingui el que diem un entorn eutanàsic: és a dir, una malaltia greu i incurable o que li provoca un patiment prou important perquè aquella persona cregui que no val la pena continuar i vol accelerar la mort. En aquest primer any ha sigut habitual la petició de l’eutanàsia?En aquest primer any no ha sigut gaire freqüent. La majoria de persones no demanen l’eutanàsia. La majoria de persones el que volem és viure. Però també ho volem fer amb certa qualitat i dignitat humana. Per tant, qui demana l’eutanàsia no vol morir. Demana acabar amb un patiment insofrible. Accelerar la mort perquè creu que la vida que té ja no és digna. A qui s’ha de demanar i de quina manera la seva aplicació?Es pot demanar al professional sanitari que es vulgui. Diria que sovint és al més proper a la persona, i les dades ens mostren que solen ser persones dels Equips d’Atenció Primària, ja sigui el metge de família o infermeres. I es pot fer de manera oral o cal fer un tràmit administratiu?Es pot fer a través de qualsevol full oficial per fer una petició formal. A la web del departament de Salut hi ha un document que serveix per orientar el pacient que ho vulgui fer. El professional sanitari que ho rep actua com a notari, donant fe que és el pacient qui voluntàriament fa la petició. A la pràctica, l’entrada formal d’aquesta petició va precedida d’un seguit d’actes: les persones implicades han parlat de la decisió. El desig s’ha verbalitzat de forma oral i se n’ha parlat amb anterioritat. Hi ha hagut una maduració de la decisió.Exacte. La llei preveu un moment en què s’engega el procés amb l’entrada d’un document escrit, però la realitat ens mostra que arribats en aquest punt se n’ha parlat molt. I en el moment que s’inicia el tràmit també es preveu un procés de deliberació: és a dir, un temps en què el pacient s’explica i el professional sanitari també l’ha d’informar de diversos aspectes. I quins dubtes apareixen entre els pacients?El ciutadà té molts dubtes de què es pot demanar i com ho pot demanar. I té dubtes en diferenciar l’eutanàsia d’altres situacions de final de vida. L’eutanàsia és un acte actiu, en què s’ajuda a avançar la mort. En canvi, després tenim les cures pal·liatives, que són un altre tema. En els pal·liatius el que faig és apaivagar el patiment de la persona fins al punt que s’adorm. Però no accelerem la mort, que arribarà quan hagi d’arribar. També és important des del punt de vista professional: en l’eutanàsia es pot objectar; en el cas d’aplicar pal·liatius, no. I entre els professionals, com s’ha rebut aquesta llei?Diria que han reaccionat molt bé. I hi ha hagut pocs problemes. Els professionals han tingut una gran actitud, perquè atendre una persona en un procés de final de vida sempre és una tasca complexa. És una càrrega administrativa i emocional molt elevada. Però també hi ha cert orgull: tenim una oportunitat més d’ajudar els nostres pacients si així ho desitgen. Hi ha diversos perfils professionals que acompanyen el pacient en el procés. Qui són?La llei preveu que hi ha d’haver un metge responsable en cada cas. Aquest metge l’escull el pacient, i moltes vegades sol ser el metge de família o l’especialista que més l’ha acompanyat en la malaltia que provoca el patiment: un neuròleg, un oncòleg, etc. És qui coordina tot el procés. Després hi ha una figura cabdal i que la llei no posa prou en valor com és la infermera. És qui acompanya el pacient, i sovint és qui fa temps que li fa cures. I segurament ha parlat moltes vegades sobre el tema amb ell. També és qui té els coneixements per l’aplicació dels fàrmacs finals si així ho demana el pacient. En segon lloc, i amb l’objectiu de ser un procediment garantista, es recull la participació d’un metge consultor. Ha de ser extern a l’equip del metge responsable, però amb coneixements sobre la malaltia de base del pacient. Per últim, el cas passa per una comissió de garanties i avaluació, que valida que el procediment s’ha fet correctament. Parla d’un procés garantista i hi podríem afegir molt reflexionat?Sí, fomentar la reflexió forma part de la garantia. Podem dir que és l’última llei que ens faltava per garantir l’autonomia del pacient, un valor que ha anat a l’alça. Deixem enrere un paper paternalista dels sanitaris, i passem a un escenari en què amb l’ajuda, consell i criteri professional –perquè són els que en saben–, es tenen en compte els valors i desitjos del pacient. Amb la llei d’eutanàsia, el pacient pot arribar a decidir en certes circumstàncies el moment en què vol morir. El protagonista és el pacient, l’acompanya el personal sanitari i també hi ha la família o entorn del demandant. Quin acompanyament es fa, en aquest àmbit?Diria que no més enllà del que és habitual en un episodi convencional de final de vida. En l’acompanyament en un final de vida estem expectants a l’evolució de la persona, l’ajudem i intentem oferir totes les cures pal·liatives necessàries perquè no pateixi. En l’eutanàsia, el pacient ha près la iniciativa. Ja no tolera més una situació que no li és digna i decideix que la malaltia no avanci més, sinó que accelera el procés de la mort. És un dol una mica especial. I es viu diferent aquest procés de dol?Hi ha diverses situacions, i ens les hem trobat en la realitat. Quan la família està d’acord en acompanyar el pacient, jo diria que es viu amb molta pau. En el sentit que ajudem el nostre ésser estimat a fer el que ell volia. I l’actitud de la majoria de famílies és aquesta. Fins i tot amb persones que no ho farien. Però arribat el moment es posen al seu lloc i li fan costat. Se’n parla poc, de la mort, en la nostra societat?Poquíssim. És un tema tabú per tota la societat. Fins i tot per a molts sanitaris. La mort ens fa por. I és una reacció normal i humana. Però la por no hauria de negar que la mort és una realitat vital, i que morir-se forma part de la vida. En confiança, i amb alguns pacients, els ho comento: escolti, vostè es morirà. El que no sé és quan passarà. És una realitat, la mort. I no la podem negar, com no podem negar altres coses com que surt el sol cada dia. Forma part de la vida i seria bo que en parléssim més. I la llei de l’eutanàsia és una gran oportunitat per promoure l’autonomia del pacient i pensar en la mort. Planificar alguna cosa sobre el nostre final de vida. Per exemple, creant un document de voluntats anticipades. Perquè hi ha gent que vol viure fins al final, siguin quines siguin les circumstàncies. I d’altres que no, que arribats a cert punt, creuen que la vida ja no serà digna i hi voldran posar punt i final. Totes les posicions són respectables, però és important reflexionar-hi i expressar-ho. Curiosament, molta gent fa un testament sobre els seus béns, fins i tot en edat joves, en canvi poca gent disposa d’un document de voluntats anticipades. El document de voluntats anticipades descarrega de responsabilitats l’entorn en determinades circumstàncies?I obliga a parlar de les coses. Perquè una part molt important és que en el document de voluntats anticipades hi defineixo una persona que em representarà si algun dia no puc decidir per mi mateix. I, per tant, en la seva elaboració haurem hagut de parlar de temes com el final de vida. El document de voluntats anticipades no només defineix unes decisions i descarrega de responsabilitat l’entorn de la persona, sinó que a més provoca aquest diàleg.

Albert Planes: “Qui demana l’eutanàsia no vol morir, sinó acabar amb un patiment insofrible”

Restablerta l’R3 entre la Garriga i Ripoll

Demanen que hi hagi també a Osona un punt oficial per a la regularització extraordinària d’immigrants

Creen un grup de suport d’afectats de Parkinson a Centelles

Proquimia obre una botiga digital per a les línies ciclista i nàutica

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Orriols, a Illa: “Gràcies pels pressupostos i per haver desarticulat el PSC a Ripoll; ha sigut una jugada mestra”

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

La carrera de Medicina de la UVic-UCC valdrà un 40% menys als alumnes que l'acabin