“El fracàs dels ineptes demostra que al món no està tot perdut. Brindo per això”. Quim Monzó (Seixanta-sis normes, 2003)
Aquesta és una primavera florida d’eleccions, tot va començar amb les Generals del 28A quan el mapa ibèric es va tenyir de vermell socialista amb les excepcions resplendents del verd nacionalista a Euskadi i del groc republicà a Catalunya. Les dretes blaves d’aquí i d’allà van patir, com es diu en l’argot cortesà, un “varapalo”. I ara, el 26M, eleccions Europees i Municipals, un nou repte per la consolidació de les esquerres a la marca hispànica en èpoques, però, en que les dretes reaccionàries guanyen escons arreu, des de Finlàndia a Hongria, des d’Holanda a Itàlia, des d’Àustria a França, per no parlar de Brasil, Israel o Estats Units. Probablement l’empenta del vot més democràtic de les Generals provoqui que al Regne d’Espanya i a Catalunya els partits socialdemòcrates i republicans tornin a omplir les urnes, però les neodretes, ultres o liberals, han arribat per quedar-se i per emprenyar.
Si ens centrem a Catalunya, la lluita per conquerir Europa la disputen ERC i el PSCPSOE, tot i que l’efecte rebel·lia de Puigdemont i Cia. -que ha provocat desvaris a la JEC- pot protagonitzar sorpreses virtuals al Parlament de Brussel·les. La dreta catalana va perdent presència, però els malabarismes de PDeCAT-JxCat-Crida dirigits des de Waterloo, amb l’(as)sentiment del M.H.Q.Torra i alguns consellers abrandats, volen ressuscitar dins les institucions europees aquell nacionalisme convergent on Pujol, Trias, Duran, De Gispert o Rigol no dubtaven en omplir de peixos els seus coves, un nacionalisme transformat avui –i demà?- en independentisme semàntic pels hereus Mas, Rull, Homs, Turull o Forn, tots sota l’atenta mirada dels Jordis, d’Òmnium i de l’ANC, però també dels juràssics jutges de l’espai Suprem. Esperpèntic, doncs, pels seus votants ha de ser contemplar com els murris diputats i senadors catalans qüestionats o custodiats per l’aforament constitucional, ansiegen seure a les poltrones de les Corts Espanyoles precisament quan sembla que les presons han enfortit les esquerres republicanes i que l’exili reviu telemàticament les dretes nacionalistes. I tot això en un context europeu -Alemanya inclosa-, on els estats es neonacionalizen perillosament amb partits regionals indiscretament xenòfobs, pot provocar tensions –evidents ja- en l’anomenat bloc independentista català.
Si apuntem, em sembla adient, com a data fundacional del Procés el 13 de setembre de 2009 amb les onades de consultes sobiranistes iniciades a Arenys de Munt, enguany la (re)conversió independentista compleix –seria agosarat dir celebra- deu anys, que analitzats psicològicament demostren que el procés encara es troba entre la infància i l’adolescència tot esperant el desitjat parèntesi revolucionari de la joventut que sempre porta, inexorablement, a una etapa adulta en la que els processos ja no poden evitar una vellesa que, si no si posa remei, culmina en la mort. El Procés, en majúscules, pateix ara de tots els mals i de tots els beneficis de la pubertat i es fa necessari no sols cuidar-lo sinó sobretot enfortir-lo amb exercicis físics i mentals, si convé amb vacunes preventives, si convé amb medicació i amb cirurgia. Abandonar el Procés, després de deu anys de progressió, seria imperdonable, però deixar que creixi malaltís en mans dels pederastes amb toga, d’aquí i d’allà, pot convertir-lo en un cos vulnerable difícil de refer i condemnat a una joventut i a una maduresa més dependent que independent. El poble català ha fet i fa el que cal per mantenir enèrgic i revitalitzat el Procés però els polítics no han trobat les vitamines oportunes per explicar que saben de què va tot plegat, ja que sovint els dirigents de l’independentisme han practicat un escoltisme sedentari de videoconferències deixant els pregonats fulls de ruta de genolls davant d’un miracle més celestial que terrenal, més judicial que polític.
La lluita entre estats, nacions i pobles històricament ha estat acarnissada, sobretot si es té en compte que els colonialismes interns i externs s’aferren a un passat feudal en que el poder militar i religiós sotmetia els pobles en la misèria inhumana. Aquest segle XXI, diuen els experts en geopolítica, serà el segle de les descolonitzacions, però en aquest Procés –també en majúscules- cal actuar amb intel·ligència més que amb astúcies ja que en cas de fracàs la repressió i la recolonització seran irreversibles. Europa, líder secular del colonialisme, veurà com Àsia, Africa i Amèrica s’emancipen de l’occidentalització, amb revolucions clàssiques i tecnològiques, a la vegada que, avui i demà, sotmeten al Vell Continent a un estrès socioeconòmic i cultural que farà espetegar les xarxes socials. Després d’aquestes cabòries emocionals, producte de la meva (de)formació antropològica, tornem a les urnes, ara a les Municipals. Aquí el combat serà encara més contundent que a les eleccions Generals i a les Europees, atès que els contrincants conviuen en el dia a dia, saben quins pecats ha fet l’adversari, saben com humiliar-se en la fosca intimitat i com despullar-se en la claror social. A Catalunya els pronòstics anuncien un aclaparador triomf d’ERC pel que fa al número de municipis, capitals de comarca incloses, encara que el pastís demogràfic se’l pot endur el PSC si recupera el cinturó roig metropolità. Els (re)convergents probablement s’hauran d’acontentar amb els micropobles tot veient com a la majoria de ciutats decideixen enterrar aquell conservadorisme devot que, orquestrat per CIU, va sumir a Catalunya, durant una vintena d’anys (1980-2003), en un deliri nacionalista de pal de paller mullat, un paller amb molta palla i amb molta merda a l’espardenya, un nacionalisme no absent de deixes financeres pirinenques. La batalla municipal al Cap i Casal Barcelona, qüestió de seguretat, segur valdrà una missa concelebrada on l’alcaldessa Colau de somriures i llàgrimes se les tindrà amb uns alcaldables de traca i mocador, des del fill pròdig Valls i del polit Collboni fins al prohom de nissaga Maragall.
Per concloure aquesta cursa electoral de primavera, triple salt/viatge general, europeu i municipal, es més que probable que el M.H.Q.Torra, censurat al Parlament i a les places, pressionat pels tribunals, presons i exilis, es vegi obligat a convocar eleccions catalanes, que seran (in)definides, altra volta, com autonòmiques pels constitucionalistes i com plebiscitàries pels independentistes. Serà aleshores quan Catalunya, en un estrenat marc sociopolític europeu i espanyol, decidirà un nou cicle nacional que, arran dels resultats, pot encallar-se en el status quo autonòmic, pot reclamar amb diàleg un federalisme fiscal o pot pactar a la baixa un referèndum d’autodeterminació, diguem-ne, ibèric. Els deu anys de Procés poden tenir aquesta tardor un final de temporada (SensacionsIndependentistesSI-09/19), una tardor engolida per les sentències, per una Diada i per un 1-O en la que el poble segur tornarà a ser protagonista en un reclam de més política, de més qualitat de vida social i de més llibertat.
