L’inici de la pandèmia va ser un cop dur per a moltes persones. Més per a les qui van perdre un ésser estimat. És el cas del vigatà Kamal El Kadiri i la seva família, que no poden ni podran esborrar mai aquelles dates. Tot just acabaven de començar els confinaments quan la seva sogra, de 57 anys, va emmalaltir. “Es va posar greu i la vam portar a Sant Cugat, on va morir per covid.” Ella tenia els pares i els germans al Marroc i “la seva voluntat” era que quan arribés el dia l’enterressin allà, explica el gendre. És l’opció que havia escollit, però per ara no l’han pogut portar a terme, detalla El Kadiri.
La seva sogra havia pagat una assegurança durant 25 anys, explica, perquè repatriessin el cos, però arribat el moment, amb les fronteres tancades per la pandèmia, no van poder fer-ho. Els van donar dues opcions: que la família es fes càrrec d’un enterrament provisional a Catalunya i més endavant ells s’encarregarien de portar-la al Marroc, o la inversa, que la companyia finançaria l’enterrament aquí i que llavors la família pagués la repatriació. Enterrar-la aquí, però, volia dir fer-ho a Barcelona, Tarragona o València, “Vic no era cap opció”, assegura.
Malgrat tot, “sabíem que hi havia un espai temporal”, encara que no amb les condicions que requeriria un enterrament amb el ritus musulmà. Finalment, a través de contactes van poder portar-la a la capital osonenca. Aquesta decisió, però, era temporal, per cinc anys, el temps que marcaven des de Sanitat per poder moure el cos. Tot i això, “ara ha canviat la normativa i ja es pot repatriar”, un fet que confien poder fer de cara al proper octubre.
Els primers mesos de pandèmia “hi havia poca informació, estàvem espantats”. La família, diu, ho va passar malament, “perds la mare jove i ets jove” i aquesta ha estat “la pitjor experiència i el pitjor moment de les nostres vides”, amb una “angoixa que ha durat mesos”. I per les mesures per evitar la propagació de la covid, com moltes persones, que ho van complicar, amb un dol que no va ser el que hauria d’haver estat. “En aquell moment necessites els familiars propers.” Els germans de la seva dona vivien fora, no podien venir, i “el condol era per telèfon quan necessitaves una abraçada”. I s’hi afegia la dificultat de l’enterrament: “Has perdut una persona i et tanquen les portes a tot arreu”, diu El Kadiri. “El mal hi és però si tens algú al costat ajuda, t’allibera i va ser difícil haver-ho de carregat tot.”
Repatriar el cos era el que volia la seva sogra, però “en el cas que fos algú nascut aquí i volgués ser enterrat aquí” tampoc tindria l’opció, assegura. “Aquí encara no tenim el dret de poder enterrar els éssers estimats al costat de casa”, recorda, perquè no hi ha cap cementiri ni cap espai habilitat amb les característiques que reclamen fa dècades els milers de musulmans que viuen a Osona. “Cada persona, sigui gran o jove, pot tenir un desig diferent”, però reclamen poder tenir l’opció.
“Ara ens movem per repatriar-la, era el seu desig, portar-la a descansar on ella volia”, explica El Kadiri. I això vol dir tornar a “reviure aquell moment, una mort no se supera mai però el fet que ho remoguis és difícil”.
