L’abandonament injustificat de la llar, la infidelitat, una conducta injuriosa o vexatòria, l’alcoholisme, la toxicomania o el cessament efectiu de la convivència durant sis mesos lliurement consentit. Són alguns dels motius pels quals es va començar a permetre la separació matrimonial i posteriorment el divorci ara fa 40 anys, quan es va aprovar per primer cop la llei del divorci, un fet que només s’havia pogut portar a terme en un breu període, durant la Segona República. Ara, quatre dècades després, les xifres del Consell General del Poder Judicial mostren com cada any els partits judicials de Vic i Ripoll sumen prop de 400 divorcis i separacions, una xifra que s’ha estabilitzat des de fa uns 15 anys, després de la modificació de la llei del 2005. Per contra, cada any hi ha una mitjana de 700 casaments.
“No es pot condemnar a viure dues persones” si no ho volen, assegura l’advocat i màster en Dret de Família Rogeli Montoliu Viñeta. Ell recorda quan es va aprovar: “La gent ho esperava”, i afegeix que “va ser rebut com un ‘ja era hora que es pogués fer amb normalitat”. Amb tot, recorda, era una època en què s’acabava de sortir del franquisme i per a alguns sectors “semblava que establir el divorci era una cosa pecaminosa i que passarien grans desgràcies”. El govern de l’època va haver de fer front a pressions de la dreta contra el divorci, per la qual cosa, explica, els legisladors van acabar establint unes determinades causes que s’havien de tenir en compte a l’hora de poder fer el tràmit o no. “A l’inici els jutjats van tombar-ne moltes perquè no concorria causa”, però al final els jutges “es van anar decantant per estimar les demandes basant-se en la pèrdua d’affectio maritalis” que no pas per les causes previstes perquè “s’entenia que una cosa ja comportava necessàriament l’altra”.
Amb la llei del 1981 “al divorci no s’hi podia anar directament”, tret d’algunes excepcions, i s’havia de passar forçosament com a mínim per un any de separació per fer el tràmit. Aquest és un dels canvis principals que es van establir a partir del 2005 amb la revisió de la llei. A partir de llavors, es podia anar directament al divorci, un aspecte que mostren clarament les xifres dels partits judicials de Vic i Ripoll, ja que hi ha un canvi de tendència. A partir del 2006, es disparen els divorcis i cauen les separacions fins arribar a ser pràcticament residuals els darrers anys. La majoria, en els dos casos –el CGPJ només disposa de dades comarcalitzades a partir de 1995–, es donen separacions o divorcis amb consens i només en molt poques ocasions els que no n’hi havia superaven els consensuats. L’advocat recorda que en el primer cas hi ha un acord entre les dues parts del matrimoni, ja sigui amb un advocat o cadascú amb el seu, i en el segon es fa la demanda perquè no hi ha acord i s’ha de negociar, en alguns casos a través de mediació. Habitualment, apunta l’advocat, el punt de fricció més important passa per les custòdies dels fills i les pensions.
Amb el canvi de la llei del 2005 també es va descartar el fet d’haver de buscar una causa i es va incorporar la custòdia compartida pel que fa als fills. Montoliu recorda com ell mateix en alguna ocasió en què les dues parts i els fills volien aquesta custòdia compartida i la llei no ho permetia van haver de buscar la fórmula per fer-ho: “Va ser amb un règim de visites molt ampli”. Finalment, “ha arribat” i és la línia general.
Ara també s’hi ha incorporat el Pla de Parentalitat segons el Codi Civil de Catalunya. Aquest punt aglutina altres punts que cal concretar i que amb els anys es va veure que era necessari sobre aspectes relacionats amb els fills, com el lloc on viuran habitualment, les tasques del pare i de la mare, com s’han de fer els canvis de guarda, com es comunicaran els fills amb el qui no els té en aquell moment, el tipus d’educació que han de rebre, com es compartirà la informació acadèmica o de salut o com seran les vacances.
Montoliu explica que amb el temps també s’han regulat les separacions de les parelles de fet, que pràcticament s’equiparen.
La pandèmia va comportar una davallada de casos durant l’any passat
Les dades del CGJP sobre divorcis i separacions també mostren una caiguda de casos a Osona i el Ripollès durant el 2020 a causa de la pandèmia, un descens que en el conjunt de l’Estat defineixen com a històric. Al Partit Judicial de Ripoll la davallada pràcticament no es nota, però en el cas del de Vic va ser del 21%, sobretot en els divorcis consensuats.
