Garantir patrons de consum i producció sostenibles és el tema que s’aborda en l’objectiu de desenvolupament sostenible número 12. La sostenibilitat es recolza en tres pilars: econòmic, social i ambiental. “No hi ha cap sector productiu que quedi fora d’aquest desafiament”, diu convençuda Alba Cabañas. Llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i Màster en Estudis Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona, Cabañas ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de la sostenibilitat ambiental i l’empresa. És assessora sènior d’estratègies de sostenibilitat i membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS). El passat 2 de febrer va participar en la IV Trobada Internacional d’Economia Circular que va tenir lloc a Donostia.
Alba Cabañas Varales
En els darrers anys s’ha passat de posar el focus en les conseqüències sobre el territori i el medi dels processos i les instal·lacions industrials, a posar l’accent en els materials i productes que es consumeixen, inclosa l’alimentació. En aquest context, la principal dificultat per adaptar-se als canvis la tenen, segons l’economista, els sectors amb una infraestructura física més rígida, i també les activitats “que tenen unes inèrcies per la banda del consumidor que són molt difícils de canviar”.
Petjada de carboni: hi ha una tendència a escollir proveïdors més propers
Precisament el consumidor és l’altre escull a tenir en compte, “de vegades el canvi no només depèn de qui produeix o distribueix”, diu Cabañas, sinó que correspon a un perfil que de vegades és client i de vegades és consumidor. Com a consumidor forma part d’un col·lectiu abstracte que reivindica productes fabricats respectant el medi ambient; però com a client, és un individu concret “que compara, decideix i paga, i sovint hi ha una certa distància entre el que pensem com a col·lectiu i el que escollim quan ens comportem com a individus. I això determina moltes vegades la velocitat del canvi del mercat”.
Això no obstant, assegura que el sector productiu a Catalunya “ha fet un esforç extraordinari” en els últims vint anys d’adequació amb els requisits de producció més sostenible. Ara els desafiaments de la indústria pel que fa a la sostenibilitat “estan en el producte i en la cadena de subministrament”. En el producte perquè l’abast de la responsabilitat de l’empresa actualment “s’estén al llarg de tot el seu cicle de vida, inclòs el rebuig”. En els aprovisionaments, perquè determinaran la petjada ambiental de l’activitat i del producte, per tant “caldrà prendre decisions sobre les fonts d’energia, la disponibilitat d’aigua o l’origen de les matèries primeres i secundàries”.
La complexitat de la distribució
La distribució és un dels sectors que pateix per fer possible la transformació cap a la sostenibilitat, perquè no té ple control de decisió sobre els productes que posa als lineals dels seus establiments; “opera amb marges molt baixos i en un entorn de molta competència”, especialment en el sector alimentari. Cabañas apunta que la societat cada dia demana productes d’alimentació o de neteja amb més atributs (qualitat, assortiment, proximitat, especialitat…). És per això que les resistències a transformar el sector “són molt grans” i el poder d’acció d’aquesta baula de la cadena de valor “no és tanta com el ciutadà podria pensar”. Això no obstant, remarca que el sector està fent un esforç “molt gran” per “adequar la seva oferta a les expectatives de la ciutadania”.
La contractació pública
Que les institucions públiques contractin empreses que practiquin la sostenibilitat ja s’està fent “però no de forma suficient”, afirma Cabañas, perquè les inèrcies a la contractació pública “són molt fortes”. A la Unió Europea, la contractació pública representa un 20% del total. La innovació “i concretament l’eco-innovació dins la compra pública seria un motor molt interessant per incentivar que les companyies poguessin aportar valor en aquest sentit”. A l’Estat està vigent el Pla de Contractació Pública Ecològica pel període 2015-2025, que determina un grup de 20 béns, obres i serveis i incorpora criteris ambientals en els concursos. Per altra part, la Generalitat va començar a impulsar aquesta línia el 2004. Els acords marc que han estat ambientalitzats són: energia, paper, mobiliari d’oficina, material d’oficina, serveis de neteja d’edificis, serveis postals i missatgeria, vehicles i serveis de vigilància i seguretat.
La petjada de carboni
El mercat globalitzat fa que consumim productes fabricats a milers de quilòmetres de la nostra llar. Un aspecte a tenir en compte és que “ja hi ha una tendència a escollir un proveïdor més proper, sempre que es donin les mateixes garanties de qualitat i de preu” però “no dic que sigui fàcil”, apunta. Les empreses grans ja estan tenint en compte la petjada de carboni i els impactes de la cadena de valor. Pel que fa a les empreses més petites “algunes encara no tenen aquesta capacitat de rotació però, en la mesura que la tinguin, i precisament perquè treballen en local, estic convençuda que ho faran”.
Un factor a tenir en compte en aquest context és l’encariment del transport i de l’energia. L’escalada de preus del primer s’ha generat arran del “trencament de fluïdesa de la cadena de valor arran de la postpandèmia” i cal veure si aquesta “batalla campal” que hi ha mundialment per adquirir les mercaderies “és estructural o conjuntural”. En qualsevol cas, si surt més a compte un proveïdor més proper, primer caldrà que hi sigui: “No sempre tindràs aquest producte a prop”, i aquí introdueix un altre problema: la desindustrialització que s’ha fet a tot el país “és un disbarat, però a escala europea també”. Aposta per repensar si realment volem dependre d’uns sectors productius “que no sabem si tenen les garanties ambientals que nosaltres podíem oferir, i que no estan a l’abast perquè ens els hem carregat”. Assegura que la reindustrialització europea “s’haurà de repensar”.
Segons Cabañas, caldrà que siguem capaços, en l’àmbit europeu, de donar una resposta productiva des del punt de vista de nous materials i noves tecnologies “i que no siguem tan dependents de l’exterior”. Al seu entendre “hem de canviar de xip i acceptar que es pugui produir aquí”. I introdueix un altre concepte controvertit: “Som molt primmirats amb el que produïm aquí, però no amb el que consumim aquí procedent d’altres parts del món. Tenim un model de consum amb un impacte molt gran. Necessitaríem 2,8 planetes per suportar el nivell de consum que tenim a Europa.”
Un turisme extractiu
El turisme és un sector amb molt pes tant a Catalunya com a l’Estat. Cabañas posa les Balears com a exemple de l’esforç que s’està fent per part de cadenes hoteleres per integrar qüestions de medi ambient i de biodiversitat “perquè han entès que viuen d’això”. “Em pregunto si a Catalunya es té la mateixa consciència. Crec que s’han fet esforços per adequar-se a aquesta nova mirada, però encara té recorregut”, apunta.
Segons Cabañas, el sector de vegades no s’adona que revisar com ens relacionem amb les nostres ciutats i amb el nostre entorn “també és un factor de competitivitat”. S’ha viscut en una inèrcia que cal canviar per mantenir-se en un model sectorial que sigui d’excel·lència i sostenible a llarg termini, sense degradar allà on es desenvolupa l’activitat “i aquí és on jo tinc els meus dubtes, perquè hi ha àrees en les quals el model turístic és absolutament extractiu”, en el sentit que va permetre la democratització del concepte del lleure en un temps en què no tothom ho tenia a l’abast i que amb els anys no ha corregit els impactes negatius en l’àmbit urbanístic “creixent d’una manera desendreçada i que dona un valor afegit quantitatiu però no qualitatiu”.
Un model turístic de congestió i permissivitat enfront de l’excel·lència
Aquest valor quantitatiu també es pot traslladar a ciutats com Barcelona. El fenomen del turisme de baixa qualitat i el d’alta qualitat confluirien en la quantificació: un nombre de turistes “superior al que pot suportar l’ecosistema ciutadà”, quanta gent és capaç d’absorbir una ciutat?: “Aquí el problema és la congestió.” I proposa una simulació: “Imagina’t que no són els grans creuers que arriben a Barcelona, sinó que fem una crida a tot Catalunya i ve tothom a la ciutat; si això fos sistemàtic, podríem suportar-ho?” Planteja una reflexió sobre les regles del joc que es donen a les ciutats, l’estàndard col·lectiu, la laxitud amb el mode de convivència i la permissivitat amb un turisme de baixa qualitat, que s’emborratxa i fa destrosses: “A vegades estem culpabilitzant uns actors a qui deixem venir i a qui els costa molt barat, però el problema el té el teatre.”
El granel depèn del producte
Actualment a l’Estat s’està tramitant la Llei de residus i d’economia circular, i la compra a granel és un dels eixos que s’està promovent. Aquesta compra pot ser un nínxol de mercat, però no seria viable a gran escala perquè “suposa moure una cadena de valor molt llarga”. Per exemple, emmagatzemar a granel no té res a veure amb l’emmagatzematge que s’està fent actualment si es té en compte les quantitats de producte que els posen als mercats cada dia. Pot tenir sentit “depenent del producte, de la durabilitat, de la resistència”, diu Cabañas.
Es pot pensar com un model petit de distribució per a petites botigues però no a escala nacional: “És que probablement es faria malbé la meitat d’aquest producte”; precisament, “un dels desafiaments del granel és el malbaratament alimentari”.
Altra cosa són determinats productes de neteja i cosmètica i posa l’exemple d’algunes firmes de perfums de luxe que ja ofereixen el reompliment d’envasos i amb bona resposta per part del mercat. “Hi ha recorregut”, diu, però depenent del producte.
“El filó estarà en revisar aquesta forma que tenim d’empaquetar”
Si l’emmagatzematge, la distribuciói la compra a granel no és viable a gran escala, el repte serà el packaging; “probablement el filó estarà a revisar aquesta forma que tenim d’empaquetar”, admet Cabañas. De fet, és en el que s’està treballant, principalment en envasos que siguin reutilitzables i després reciclables, compostables i biodegradables.
Per exemple, podrien ser sacs de cinc quilos, de cacau en pols, que permetessin anar reomplint el pot. “Jo amb això hi crec molt, perquè penso que és una via relativament fàcil de reduir l’impacte dels envasos i racionalitzar aquesta cadena de valor.” Això no obstant, recorda que “la reciclabilitat té límits” perquè no depèn només del productor o del comerciant, “necessites el concurs de consumidor, que és qui ha de decidir si vol que allò es recicli o no”.
Cabañas assegura que ha vist moltes plantes de reciclatge “i m’esfereeix veure la quantitat d’impropis i d’envasos que no van a parar allà on toca” i afegeix que “encara hi ha una manca d’encaix entre aquest consumidor-client que diu però no acaba “El filó estarà a revisar aquesta forma que tenim d’empaquetar” de fer i aquest fabricant-distribuïdor que el que vol és encaixar amb aquest mercat”.
Actualment a l’Estat s’està tramitant la Llei de residus i d’economia circular, i la compra a granel és un dels eixos que s’està promovent. Aquesta compra pot ser un nínxol de mercat, però no seria viable a gran escala perquè “suposa moure una cadena de valor molt llarga”. Per exemple, emmagatzemar a granel no té res a veure amb l’emmagatzematge que s’està fent actualment si es té en compte les quantitats de producte que els posen als mercats cada dia. Pot tenir sentit “depenent del producte, de la durabilitat, de la resistència”, diu Cabañas.
Es pot pensar com un model petit de distribució per a petites botigues però no a escala nacional: “És que probablement es faria malbé la meitat d’aquest producte”; precisament, “un dels desafiaments del granel és el malbaratament alimentari”.
Altra cosa són determinats productes de neteja i cosmètica i posa l’exemple d’algunes firmes de perfums de luxe que ja ofereixen el reompliment d’envasos i amb bona resposta per part del mercat. “Hi ha recorregut”, diu, però depenent del producte.
El model de negoci de la ‘fast fashion’
El model de negoci de la fast fashion és un dels que més contamina. Hi ha marques que segueixen aquest model i que fan 50 minicol·leccions a l’any, “la qual cosa vol dir pràcticament una càpsula a la setmana”, subratlla Alba Cabañas. En aquest cas, cal tenir en compte els recursos que es fan servir per fer aquestes produccions, “que unes substitueixen les anteriors”, però sobretot, com alerta Cabañas, el que suposa en el mercat en el qual incideix aquest model de negoci, “perquè el senyal que emet al mercat és que allò que tenies ja no és prou actual, i ho hauràs d’anar canviant” molt més ràpid del que realment caldria.
Segons l’organització ecologista Greenpeace, la moda ràpida segueix un model en què es produeixen peces de baixa qualitat per assegurar un preu barat. Dades de l’organització assenyalen que la producció de roba representa el 10% de les emissions globals de CO2. Estima que més de la meitat d’aquesta roba es llença en menys d’un any i la major part acaba incinerada o en abocadors, i reclama una regulació vinculant de la UE per canviar el sistema.
La llei és la solució?
Si els consumidors no tenen opcions per reduir l’impacte ambiental del consum quotidià, forçar la màquina amb una llei perquè el sector privat faci més esforços pot ser viable? Les prohibicions funcionen, diu Cabañas, “però haurien de venir després dels incentius”. Posa l’exemple del Pacte per la Bossa a Catalunya, una iniciativa que ella va liderar. Es va plantejar a l’administració un acord voluntari de reducció de bosses adaptat a les circumstàncies de cada model de negoci. S’hi van integrar els petits comerços, la distribució, els fabricants de bosses i les petites i mitjanes empreses “i va resultar un èxit, especialment en els formats comercials mitjans i grans”.
Sobre la imposició per llei té un argument a favor i un en contra. A favor: si la llei defineix un marc comú per a tothom, “tu i els teus competidors”; per tant, llei ben estructurada, ben dissenyada i quan és per a tots”. En contra: moltes vegades la llei es fa amb una visió merament política, “i entrem en una gran confusió, perquè hi haurà més resistències derivades de la manca de realisme que no pas de voluntat d’avançar”. L’empresari, diu, vol un marc normatiu sòlid, estable i rigorós.
La taxonomia de la Comissió Europea
Cada vegada serà més difícil per a les empreses fer el que s’anomena greenwashing. La Comissió Europea està treballant en l’elaboració d’unes regles de joc objectives que han de determinar “què és i què no és una activitat sostenible”. Segons explica Cabañas, la taxonomia tindrà un poder normatiu més gran davant d’un escenari “prou complex”. I s’està dissenyant per alinear els recursos financers que seran necessaris per fer la transformació tant circular com climàtica amb els recursos tant públics com privats.
Les entitats financeres, seguint els criteris marcats per la Comissió Europea, hauran d’exigir determinats paràmetres de sostenibilitat als empresaris abans de finançar projectes. Per tant, assegura Cabañas, “cada vegada serà més difícil fer aquests, diguem-ne, focs d’encenalls amb les coses que fem bé si no tenim cura que siguin coherents amb la resta d’accions de la companyia”.
Més que greenwashing, Cabañas entén que el que han fet algunes empreses ha estat “posar un perfil que trobava que li esqueia” perquè potser ha subestimat la intel·ligència del consumidor.
Les dades
{{ comment.text }}