Com va arribar a implicar-se en la lluita política en ple franquisme?
Una colla d’amics del barri de Sants de Barcelona ens vam associar a un club excursionista. Teníem setze anys. En les excursions vam prendre consciència del tema nacional, perquè la gent més gran ens explicava coses i ens vam introduir en el món del catalanisme, encara que no fos des d’un punt de vista independentista encara. Un dia que tornàvem d’excursió ens vam trobar de cara amb una colla de falangistes als passadissos del metro de plaça de Catalunya. Quan van veure que jo portava un escut amb les quatre barres a la motxilla ens van atacar i ens van mig matar. Això ens va empènyer a organitzar-nos en clandestinitat amb altra gent que havia viscut coses similars.
I aquí van prendre contacte amb la lluita armada?
Vam contactar amb gent de l’exili català com Batista i Roca o Pau Casals, al voltant de 1968. També estàvem influenciats per les lluites d’alliberament d’Algèria, Irlanda i altres països d’Europa, per actuar de l’única manera que es podia, amb el sabotatge i els atemptats, creant el Front d’Alliberament Català (FAC). I va començar la nostra odissea.
Què els va suposar aquest activisme?
Moltes conseqüències, no només pels atemptats. Ens van voler atribuir l’atemptat del carrer Capitán Arenas, que precisament va ser una acció erràtica de l’extrema dreta. Els va explotar una bomba que va acabar amb divuit veïns innocents morts. Més tard vam saber que en aquell pis hi vivia un militar espanyol d’alta graduació que preparava una bomba per atacar contra el món catalanista.
Té delictes de sang d’aquella època?
Érem molt curosos de no provocar morts, perquè ho consideràvem una etapa superior. Va haver-hi un atemptat d’un comando del FAC a la Sagrera, on sense voluntat de matar ningú va morir un policia armat. La versió oficial és que en veure el fum d’una metxa va voler-la apagar amb les mans. Per això ens demanaven la pena de mort. A mesura que les coses es radicalitzaven, vam estar a punt de fer el salt a la lluita armada contra les persones. I es va obrir un debat al Front arran d’unes mobilitzacions obreres de Motor Ibèrica on la policia havia carregat contra els treballadors de forma brutal. Perquè no es repetissin accions obreres, la policia tenia un equip d’antidisturbis a uns dos-cents metres de la fàbrica. Es posaven sota un arbre per tenir ombra. I l’organització es va plantejar d’atemptar contra el grup de policies amb un artefacte potent, però un sector majoritari vam decidir de no fer-lo.
S’ha penedit mai d’haver-se involucrat en la lluita armada?
No. De fet, ens hi vam iniciar el 1968, i el grup es va ampliar amb més gent de Barcelona fins a esdevenir una organització potent. Quan ens van detenir l’any 1972 ens van acusar de més de 120 atemptats, entre els quals el de l’oficina de recaptació d’impostos de la Sagrera on va morir un policia, o l’atemptat contra el monument dels caiguts a la Diagonal. En el consell de guerra, els advocats ens van mentalitzar que ens demanarien pena de mort. Finalment, no va ser així, però en el consell de guerra a Ramon Llorca li van demanar 130 anys de presó i a mi a 128. A ell li van caure trenta anys i a mi vint. Va ser quan ens van portar a la presó de Segòvia.
Què pensa una persona quan li imposen una pena de vint anys de presó, en un règim dictatorial com el d’aleshores?
L’obsessió era la d’escapar-nos. I això vam fer. Segòvia només acollia presos polítics, una setantena majoritàriament bascos. Hi havia l’Oriol Soler Sugrañes, en Llorca, en Frederic Sánchez Juliach, el Josep Lluís Pons Llobet i jo. Quan els bascos ens van proposar la fuga, vam dir que sí. Durant l’escapada vam tenir la mala sort que els “mugalaris” que ens havien d’ajudar a passar la frontera no hi eren, i ho vam intentar pel nostre compte. Ens vam escapar 29 presos, i el govern espanyol va mobilitzar més de tres mil homes entre militars i guàrdia civils, amb alguns dels quals vam mantenir un tiroteig de 24 hores. Durant la fuga van matar a Soler Sugrañes i van ferir diversos bascos. Quatre de nosaltres i una noia del comando vam amagar-nos en una casa de segona residència a Espinal, Navarra, on vam estar durant onze dies, amb guàrdia civil a la porta controlant cada dia que no estiguéssim a dins.
Una setmana i mitja assetjats…
Érem a dalt amb les armes, preparats pel que passés. Coincidia amb setmana santa i va aparèixer la família de la casa. Els vam intentar convèncer amb metralletes perquè ens portessin a Pamplona, però no van voler. Els vam lligar i vam marxar amb un dels dos cotxes que duien. A Altsasu vam demanar auxili i una família de pastors ens va acollir dient que qualsevol a qui perseguís la guàrdia civil era benvingut a casa seva. Hi vam estar una setmana. En dos viatges ens va dur a la frontera entre Navarra i Guipúscoa, on ens vam amagar en un monestir. ETA ens va dur fins a Donosti, i disfressats de pescadors en una nau de pesca, ens van deixar a l’estat francès.
Teníeu la sensació de tenir suport social en aquella època?
En certa forma sí. Al cap d’uns anys el cap de l’operatiu per detenir-nos, el general Atares, va rebre dos trets mortals al cap a Pamplona. No se n’ha fet mai publicitat, però va ser la venjança d’ETA per la mort de Soler Sugrañes. Resulta que l’autora va ser una noia veïna precisament d’Espinal, que amb el temps s’havia implicat en la lluita armada. No crec que fos casualitat.
Vostè va col·laborar amb ETA.
En escapar de Segòvia i arribar a França, ens van desterrar a l’illa de Yeu, d’on també ens vam escapar. Em vaig instal·lar a la Catalunya Nord, on vaig estar organitzat amb ells durant dos anys. Passàvem comandos a una banda i altra de la frontera. Catalunya era aleshores la gran plataforma d’accés a l’Estat i als atemptats perquè Euskadi estava militaritzada i ho complicava tot. Madrid era una ratera amb l’operació Gàbia on tancaven la ciutat cada cop que hi havia un atemptat. Els bascos, per les seves característiques físiques i la parla, ho tenien complicat també a altres zones de l’Estat. I a Catalunya tenien una infraestructura.
Sentia simpatia per la seva causa?
A partir de l’atemptat d’Hipercor a Barcelona el 1987, i més tard el de Vic, molta gent va començar a veure-ho amb mals ulls. A mi em va passar. Ens va caure la bena dels ulls.
Per què ETA va estar tan present a Catalunya?
Si no sabem d’on venim, no sabem qui som. La transició o ruptura democràtica, va paralitzar molts activistes perquè vèiem una sortida al canvi que oferia Suárez. Quan vam constatar amb impotència que era més del mateix, vam reprendre l’activitat. Molts companys del FAC ho van fer amb ETA. Durant molts anys va haver-hi activitat d’ETA a Catalunya precisament perquè tenia militants catalans. Jo me’n vaig mantenir una mica al marge perquè havia muntat una empresa. Tot i això, el 1986 vaig ser detingut perquè m’hi volien relacionar.
Haver col·laborat amb ETA, va crear-li cap mena de conflicte, encara que no fos autor material dels atemptats?
Per mi quedava lluny. La nostra missió era passar comandos i recollir-los, per més que haguéssim participat en algun tiroteig.
Quin paper va tenir vostè en els següents anys?
Feia temps que militava a ERC on vaig estar divuit anys. Vaig proposar a Carod Rovira i dues persones més que podíem contactar amb ETA i demanar que deixessin d’atemptar a Catalunya. Em van fer cas amb la condició que no se’n parlés amb el partit, perquè no es refiaven de gent que en formava part. Allò va culminar amb el pacte de Perpinyà, amb converses amb ETA i Herri Batasuna a través dels meus contactes. No anàvem a teoritzar res, simplement volíem que deixessin de posar bombes a casa nostra, igual com a ells no els hauria agradat que activistes catalans haguéssim atemptat a Euskadi. ETA va acceptar-ho i ho va escenificar amb el comunicat de dos encaputxats i la senyera afirmant que deixaven d’actuar a Catalunya. Aquell va ser el principi de la fi d’ETA perquè era el lloc de pas, la reraguarda, sense la qual no tenien res.
El pacte de Perpinyà va crear un sisme dins d’ERC.
Va haver-hi un rebot dins de la direcció, ofesos perquè no els havíem explicat res. Ens van fer la proposta que admetéssim una persona del partit per fer-nos un seguiment. I va ser quan vam deixar ERC amb Carod Rovira i dues persones més. Per cert, que qui ens va empènyer fora va ser el ripollès Joan Puigcercós a través del Xavi Vendrell, quan va veure que tenia l’oportunitat d’ocupar el lloc de Carod.
Si no l’haguéssiu deixat aleshores, ho hauríeu fet ara?
I tant. Quan vaig deixar Esquerra vaig dir que mai més militaria en cap partit, però, en canvi, ens vam organitzar amb l’Assemblea Nacional Catalana.
Què va fallar el 2017?
No estàvem prou preparats ni érem conscients que Espanya estava disposada a tot. Quan ho vam constatar, més d’un es va fer enrere. Això va crear una frustració molt gran. Però l’hem de superar. Tenim un baluard molt gran amb l’u, el tres i el 27 d’octubre, que han de ser símbols per més endavant. La gent hi és, emprenyada però hi és. Hem de fer-ho millor la pròxima vegada.
Creu que hi haurà pròxima vegada?
No sé si ho veuré, però sí.
La nostra principal arma és la llengua?
És una lluita que no hauríem hagut de deixar mai. Franco va industrialitzar Catalunya, empobrint la resta de l’Estat i provocant una migració aquí per guanyar-se la vida. Un dels objectius era que hi imperés el castellà i els costums castellans. Però no se’n va sortir. El meu pare era de Granada, però parlava el català perfectament i defensava la independència tant com jo. Però ells no deixen d’intentar-ho.
Les migracions actuals hi poden tenir un paral·lelisme?
És un fenomen global, però segur que ho afavoreixen. És normal que la gent vulgui marxar de països on hi ha misèria. L’estat espanyol és molt racista, i pot ser que existeixi la voluntat d’enviar més migració a Catalunya. En tot cas, no ho veig insalvable. L’escola ha de fer un gran treball i comprometre’s encara més.
Per algú com vostè que ha estat implicat en la lluita social, li sap greu que sovint el proletariat abraci actituds racistes?
No entenc l’animadversió que es genera contra les persones. Podem criticar les polítiques de les administracions però no les persones, que prou feina tenen. I a Ripoll el problema ha crescut més per la radicalització de nois del poble, el 2017. En tot cas crec que se superarà.
El jovent d’ara està més desmobilitzat que quan va començar el seu activisme?
No. Llavors érem quatre gats. Vam començar amb coses molt bèsties. Ara hi ha molt més jovent involucrat, en un ampli context gràcies a la tecnologia.
A qui cal retreure més el desengany de 2017?
Allò era una olla de grills. No només Junts, també ERC, les paraules provocadores de Rufián i les baralles entre ells. Tot era improvisat, no hi havia res preparat. No era seriós, com a mínim pel que sabem fins ara. Em vaig desenganyar molt.
Es considera actiu encara?
Participo en l’ANC. Donem suport a persones represaliades, i cada quinze dies fem protestes a la comissaria de Via Laietana per tal que la tanquin. He estat amb les marxes que s’han fet a Barcelona. M’apunto a tot, però ara des d’un segon nivell.
