El cuiner de Cantonigròs Ignasi Camps llançava un crit d’alerta setmanes enrere a les xarxes socials perquè per primera vegada en 32 anys d’ofici no troba treballadors per al seu restaurant. En pocs mesos li han marxat dues treballadores i no té com substituir-les. No s’ho explica, però considera que és una tendència detectada del confinament cap aquí perquè molts altres negocis del seu entorn, de sectors diferents, estan igual: troben a faltar mà d’obra per als caps de setmana. “No surt ningú i en el nostre cas és una feina ben pagada, amb alta a la Seguretat Social i amb horaris”, perquè actualment només fan el torn del dinar.
Camps no hi troba més explicació que el fet que “la gent ha fluctuat cap a un altre sector”, perquè “potser no som atractius”. La potència del sector alimentari a Osona pot atraure treballadors que havien fet feines de cap de setmana, de vegades temporals, i la pandèmia els ha fet replantejar valors i que optin per buscar feines possiblement més estables i entre setmana. Més enllà de la restauració, “hi ha molts oficis que depenen del cap de setmana”, afegeix el cuiner, que es mostra contrariat pel fet que “durant molt de temps he hagut de dir que no a gent perquè ja tenia els llocs de treball coberts i ara és al revés”.
“És el problema nacional i de tros en l’àmbit de l’hostaleria”, conclou Antoni Dinarès, gerent de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme del Moianès i d’Osona, que acte seguit detalla el reguitzell de restaurants de la comarca obligats a reduir horaris o torns o que, en els casos més extrems, han tancat. Fins i tot hotels que pertanyen a cadenes estatals han fet venir treballadors d’altres punts de l’Estat espanyol. I apunta també que de cara al Mercat Medieval de Vic molts associats no troben gent per reforçar les plantilles.
Dinarès: “És el problema d’àmbit nacional i de tros en l’àmbit de l’hostaleria”
La primera resposta quan es planteja la situació a la majoria d’interlocutors amb els quals hem elaborat aquesta informació és comuna: l’hostaleria està mal pagada. Però sempre apareixen matisos i s’arriba a la conclusió que qui paga salaris justos i respecta horaris també es troba en el mateix atzucac. Aleshores és quan es plantegen sortides com la de reduir torns o fer menys serveis per torn. “Tocarà fer-nos petits”, sentencia Camps.
El fenomen tampoc està estudiat encara des de l’àmbit sociològic. Jordi Collet, sociòleg i vicerector de Recerca i Transferència del Coneixement de la UVic-UCC, emmarca el cas de Ca l’Ignasi o de feines de petits industrials o botiguers del Collsacabra “en el despoblament de la Catalunya rural”. Un dels col·lectius que sovint s’associa a les feines de cap de setmana és el dels estudiants que treballant contribueixen a finançar les despeses de la carrera. Sense més aprofundiment científic que l’observació dels hàbits dels seus alumnes, Collet també explica que als joves d’avui no els cauen els anells. “El percentatge d’alumnat de la universitat que compagina estudis i feina és elevat, supera el 50%”. I lògicament ho fan fora de les hores lectives, “ja sigui a les tardes, el cap de setmana i també a l’estiu”. “La gent jove d’avui fa el que s’ha fet sempre”, conclou Collet, que afegeix, a més, que amb la implantació del pla Bolonya “no és fàcil” compaginar feina i estudis.
Queda descartat, per tant, que els joves d’avui de feina no en volen. De fet, les dades diuen més aviat que no en troben. El butlletí de joves i mercat de treball del tercer trimestre de 2021, publicat la setmana passada, conclou que l’atur juvenil s’ha reduït lleugerament a Catalunya. Segons les dades de l’EPA, recollides en aquest butlletí, a Catalunya el tercer trimestre de l’any s’ha tancat amb 134.000 persones menors de 30 anys en situació d’atur. Són el 31,5% de l’atur català i representen una reducció important (del 20%) respecte al segon trimestre. Pel que fa a l’ocupació juvenil entre el segon i tercer trimestre de l’any ha crescut un 4,4%.
La pèrdua d’incentius per treballar el cap de setmana detectat a partir de la pandèmia també es pot associar a un fenomen que no es considera que hagi arribat a l’Estat espanyol però que fa estralls a les empreses dels Estats Units. L’han batejat com la Gran Dimissió (amb majúscules per reforçar el missatge) perquè molts treballadors han deixat el lloc de treball cremats a la recerca d’un sistema de vida més tranquil amb l’únic coixí dels estalvis aconseguits amb la injecció d’estímuls contra la pandèmia del govern federal. Estem parlant de registres de quatre milions de baixes mensuals des del mes d’abril. Certament, res a veure amb casa nostra, ara per ara.
