El termòmetre continuarà marcant valors plenament hivernals almenys fins al dia de Reis, però el fred no és cap estrany per a Elisabet Serra. Tot i que ara ha tornat a Catalunya amb motiu de les festes, fa vuit anys que conviu amb nevades i baixes temperatures al Canadà i ja ha interioritzat el costum local de sortir a caminar, patinar sobre gel o esquiar fins i tot quan el termòmetre es desploma a mínimes de 30 sota zero. A Calgary, una ciutat d’1,3 milions d’habitants al sud del país, s’ha convertit en una més a l’hora de posar en pràctica “una cultura extensa de passar moltes estones a la natura” que es tradueix en caps de setmana d’excursions i esports extrems.
Aquest torrent d’energia i vitalitat malgrat el fred, igual que el respecte per l’entorn, és un dels punts forts del Canadà quan Serra el compara amb Catalunya, però tot i això també explica que no hi ha dia que no trobi a faltar el fuet, la llonganissa i el pa i els pastissos que elabora la seva família, una nissaga de tres generacions a l’obrador que a dia d’avui compta amb botigues a Torelló i Manlleu a banda de l’originària de Sant Hipòlit. Torrons, coca, tortells… Serra habitualment es retrobava amb la dolçor i la calidesa de casa un parell de cops cada any, però els últims ha hagut de reduir les visites en pro de la seva feina com a gerent en una empresa d’assessoria de serveis financers, sector que precisament ha descobert al Canadà. I és que abans, de fet, era més de lletres que de números. Això explica que estudiés Traducció i Interpretació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i que l’any 2011 escollís la d’Ottawa per fer una estada a l’estranger, ja que volia formar-se específicament en anglès i francès. Aquest primer contacte amb un país que es caracteritza per la multiculturalitat i el patinatge sobre gel –així queda recollit en una cançó d’Antònia Font– va durar nou mesos, un curs acadèmic, i després Serra va tornar a Barcelona per acabar la carrera i emprendre un camí que va resultar molt costerut: “Vaig buscar feina a Catalunya, vaig portar el currículum a totes les empreses de treball temporal de Vic, però era el pitjor moment de la crisi econòmica i no sortia res de res”.
Aleshores el Canadà es va vestir d’oportunitat. Allà hi havia conegut l’Austin, que continua sent la seva parella, i el que d’entrada havien de ser unes setmanes d’impàs s’han acabat convertint en vuit anys. Els dos primers, durs, condicionats per la dificultat d’obtenir la residència permanent. Els altres sis, molt més confortables, però a la llarga a Serra li agradaria tornar a Catalunya. Vivint a prop dels Pirineus, això sí, i preferiblement en un poblet del Ripollès.
