Núria Esperó, de 77 anys, i Maria Estany Esperó, de 70, són dues germanes que viuen a l’Estany i coneixen de primera mà les complicacions de no tenir cap caixer ni sucursal al seu poble, ni tampoc disposar de banca en línia.
La Núria va a Moià cada dues o tres setmanes per treure diners amb la llibreta. Això li suposa dedicar dues hores a aquesta gestió, perquè no se sent còmoda conduint el cotxe i ha d’agafar l’autobús de Sagalés: “He de baixar amb el cotxe de línia. Surt a les 9 i torna a les 11.” Per anar de l’Estany a Moià hi ha cinc trajectes diaris els dies feiners, quatre dels quals són abans de migdia (si vas de l’Estany a Moià amb el bus de 2/4 de 2, t’has d’esperar fins a les 8 del vespre per tornar, per exemple). Això fa que sigui necessari pràcticament tot un matí cada cop que algú ha d’anar a treure diners i no disposa de transport privat.
“Per treure bitllets m’espavilo, però d’ingressar-ne ja no en sé”
La bretxa digital és un agreujant. “Jo no en sé, si em surt alguna cosa estranya, necessito ajuda”, relata la Núria. Totes dues germanes tenen el suport de la família, però Maria Estany destaca la problemàtica de les persones que estan soles, que “ho tenen més complicat i ho passen malament”.
Asseguren que tenir el caixer més a prop els facilitaria la vida. “Però seria un caixer sol o una sucursal?”, pregunta la Núria. “Perquè per treure diners m’espavilo, però d’ingressar-los no me’n surto.” Totes dues comenten que, segurament, si hi hagués només caixer algú o altre els donaria un cop de mà i almenys podrien provar-ho. “A les persones grans totes aquestes coses ens han vingut molt de nou”, hi afegeixen.
“Pensàvem que les màquines ens facilitarien la vida, però ens l’espatllen”
L’arrel del problema no només està en la proximitat dels bancs i els caixers, sinó també en el desconeixement de les eines informàtiques i els entorns digitals. “Jo sempre dic que soc de l’època medieval. Ni m’atreveixo a provar-ho”, assegura la Maria Estany. “Davant un ordinador o un llibre, aviat ho tinc triat.” En aquest mateix sentit, la Núria diu que “nosaltres no hem crescut amb això. Jo l’ordinador el faig servir per mirar fotografies, que n’hi tinc moltes de guardades, però si s’han de començar a prémer creus o punyetes, no ho faig”. Totes dues utilitzen el telèfon mòbil, però no hi tenen instal·lada cap aplicació bancària. La targeta de crèdit la reserven per a pagaments molt concrets.
En termes generals, les germanes Esperó consideren que els processos varien molt de pressa. “Quan has aconseguit aprendre una cosa, te la canvien”, diu la Núria. “Pensàvem que les màquines ens facilitarien la vida, però ens l’han anat espatllant”, sentencia la Maria Estany.
