Els diumenges i festius la plaça de Sant Eudald es converteix en un lloc de pas de famílies que van o venen de les diferents pastisseries que hi ha al barri vell, portant un paquetet encordillat amb el braç de gitano o les pastes de rigor per fer postres. El cap de setmana passat no en va ser cap excepció. Des de fora podria semblar que l’aïllament quinzenal de la comarca ens retornaria a imatges similars a les del confinament de març i abril, o a una mena de ciutat siberiana durant l’època soviètica. Res més lluny de la realitat. De fet, la diferència entre el Ripollès perimetrat i el de fa quinze dies és pràcticament nul·la, si no fos per la quantitat de policia que intenta contenir l’entrada de vehicles a la comarca.
Durant molt de temps el Baix Ripollès ha estat capaç de sobreviure amb una atracció turística sota mínims. En les darreres dècades aquesta tendència s’ha invertit, però si qualsevol cap de setmana les inclemències meteorològiques o simplement l’alineació dels astres redueixen la presència de forasters, gairebé ningú –excepte segurament aquells comerciants que hi tenen més enfocat el negoci– s’estira dels cabells. El Ripoll d’ara mateix és el més autòcton possible, si bé la mutació veïnal més immediata afavoreix que això signifiqui persones de múltiples orígens i procedències. Precisament si alguna cosa va trobar-se a faltar durant Nadal i Sant Esteve és l’habitual desembarcament d’exripollesos que han establert la seva residència fora de la comarca, i que hi tornen per passar les festes en família. Uns quants, per cert, van aconseguir empescar-se una excusa prou bona per convèncer la vigilància policial, tot i que a una dona li vaig sentir dir que “només els va faltar demanar-me la talla de les calcetes”. D’altres de més rebuscats s’hi han internat per carreteres secundàries, com ara la de Santigosa, on el control ha estat molt més relaxat que a la C-17 o a la N-260, per accedir als seus destins, encara que regularment el soroll d’un helicòpter ens recorda que estem controlats també per aire. Visitar la comarca amb tren o autocar diuen que també resulta més fàcil que fer-ho amb vehicle particular. Clar que costa entendre aquesta obsessió per anar a un lloc estigmatitzat per la pandèmia, com tampoc he entès mai el costum de visitar Txernòbil o països en guerra o el perill manifest de patir atemptats contra interessos occidentals.
Tampoc és que l’època de l’any convidi massa a sortir de casa. Les baixes temperatures han convertit les passejades en un esport de risc. El trajecte entre Sant Joan de les Abadesses i la cooperativa dels pagesos que hi ha més enllà de la Colònia Llaudet se’m va convertir diumenge passat en un principi de congelació per les meves mans i peus. Només l’afició que ha arrelat entre el sector ciclista explica que els practicants d’aquest esport no hagin desaparegut ni tan sols en els dies de fred més estricte. La reducció de vehicles a les carreteres també els ha permès pedalar sense més entrebancs que els dels cotxes nostrats.
La nova normalitat ripollesa no és en definitiva gaire diferent de qualsevol altre any, segons quines siguin les nostres rutines. Això sí, els detractors dels esveraments festius viuen unes festes de Nadal idíl·liques, gairebé religioses, siguin o no catòlics. Tot valgui en benefici de l’acotament del maleït virus.
