Els tipus d’interès eixamplen la bretxa de la desigualtat. El Banc d’Espanya no ha descobert la sopa d’all per arribar a aquesta conclusió. El que ha fet, això sí, és posar-hi dades en el seu informe sobre la situació financera de les llars i les empreses. Abans de la combinació alcista dels preus i de les hipoteques, un 7% de les llars de l’Estat espanyol tenien dificultats per afrontar, amb els seus ingressos, les despeses essencials. Passat el primer any en el qual, a partir d’una anàlisi qüestionable sobre els motius de l’encariment dels preus, el Banc Central Europeu va començar la seva política d’alça dels tipus d’interès, el percentatge ha crescut. Segons l’informe del Banc d’Espanya, ja hi ha a l’Estat un 9% de famílies (1,7 milions de llars) que tenen més despeses que ingressos. La meitat d’aquestes famílies, a més, no disposen d’estalvis per poder cobrir aquesta diferència, segons revela el document del Banc d’Espanya corresponent al primer semestre de l’any.
Al principi d’aquesta temporada, al setembre, ja hi havia clares advertències que aquests serien uns mesos de dificultat. De “dolor”, per recollir exactament la paraula que va utilitzar el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Jerome Powel, el que havia de venir en els mesos següents. Dolor és el que senten les famílies a les quals se’ls incrementava el compte del supermercat al mateix temps que ho feia el rebut de la hipoteca.
Algunes dades aporten llum sobre aquest dolor en les capes més desafavorides. El 2020, l’any de la pandèmia, amb preus estables i la relativa protecció que va permetre l’eina dels expedients de regulació temporal de l’ocupació –els llavors cèlebres ERTO–, les llars menys afavorides destinaven un 55% dels seus ingressos a béns bàsics (alimentació i subministraments com llum, aigua i gas). La xifra s’incrementava fins al 79% si també s’hi incloïa la despesa en hipoteca o lloguer. Actualment, la despesa per cobrir allò que es considera essencial arriba al 87%. Del 13% restant, n’han de sortir altres despeses no essencials, roba, oci, viatges… i, per aportar un concepte quimèric, estalvi.
No és difícil concloure que la responsabilitat d’aquesta situació s’ha d’atribuir a l’escassa repercussió de l’encariment dels costos dels productes essencials sobre els salaris. El diferencial entre la inflació i els sous s’ha anat eixamplant entre crits d’alerta dels sectors empresarials i els seus coristes que els increments salarials només contribueixen a fer més gran la inflació. Ha estat a lloms d’aquesta interpretació que el diferencial entre salaris i inflació a l’Estat va ser el més elevat de la Unió Europea l’any passat. La pèrdua de poder adquisitiu va ser del 5,3%, diferent del 3,9% d’Alemanya o del 2,2% d’Itàlia. De nou, les llars més afectades per aquest diferencial van ser les més desfavorides. Tot plegat, a més, amb interpretacions alternatives, expressades primer pel Banc Central Europeu i aquesta mateixa setmana per l’OCDE, gens sospitosos de ser altaveus de postulats d’esquerra radical, que han conclòs que en els últims mesos els beneficis empresarials han influït més sobre la inflació que els costos salarials.
No és estrany, en el context del diferencial entre creixement de preus i creixement dels salaris, que la capacitat d’estalviar s’hagi reduït de manera molt notable. Durant els temps de la pandèmia, s’atribuïa a la dificultat de gastar (tot estava tancat) el creixement dels diners que els espanyols en general tenien estalviats. El vent va canviar i no va ser únicament perquè reobrissin locals i la gent es llancés a gastar com si no hi hagués un demà. Van venir temps de creixement de preus per motius més complexos que aquest. El fet és que, mentre que en el període de la pandèmia l’estalvi a l’Estat espanyol va arribar a situar-se per damunt del 15% de la renda bruta disponible (entesa com els ingressos un cop pagats els impostos i les cotitzacions socials), actualment ha quedat per sota del 7%. Ha caigut un 60%, com una combinació de l’efecte del creixement dels preus, dels tipus d’interès i de l’escàs estímul a l’estalvi que fan les mateixes entitats bancàries, que remuneren els fons dels seus clients un 79% menys que la mitjana europea. El resultat és que la taxa d’estalvis actual ja és inferior a la que hi havia abans de la pandèmia. I, no ha de resultar cap sorpresa, l’estalvi perdut durant aquest temps prové, principalment, de les rendes més baixes. Les que estan sotmeses a una limitació dels ingressos que si no són menors que abans de la pandèmia sí que almenys són inferiors al creixement de les despeses més habituals. Amb els mateixos ingressos, han hagut de pagar més al supermercat i més per tenir un sostre, i per poder cobrir aquesta diferència han hagut de tirar dels diners que havien pogut acumular. S’han hagut de menjar els estalvis.
Per això, tot i que els indicadors estiguin assenyalant que hi ha més gent treballant que mai i que el consum, sorprenentment, resisteix, comença a intuir-se que la situació es pot complicar en els propers mesos. Així ho assenyala el mateix Banc d’Espanya i també l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF, per als amics).
El Banc d’Espanya conclou en el seu informe sobre les llars i les empreses que l’impacte dels creixements de preus dels productes i de les hipoteques o lloguers sobre les famílies més vulnerables “podria recomanar la introducció de mesures de política econòmica focalitzades a donar suport a aquest col·lectiu”. Potser seria més desitjable més contundència en l’afirmació, però el que no és difícil concloure, i criticar, és que les reflexions del Banc d’Espanya s’abracin com si fossin dogmes quan es tracta de retallar i passin més desapercebudes quan es tracta de protegir col·lectius desafavorits.
{{ comment.text }}