Catalunya registra una productivitat deu punts inferior a la de les principals economies europees

Els suposadament sòlids registres en l’evolució del producte interior brut (PIB) a Catalunya amaguen un estancament en el benestar de les llars. Pocs dies després que la Generalitat, a través de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) fes públic un increment del PIB català del 3,6% l’any 2024 i el govern es vantés que és un creixement que supera la mitjana estatal (3,2%) i europea (1%), la Cambra de Comerç de Barcelona venia a acreditar, amb el seu informe sobre els indicadors de progrés i benestar, que una cosa són les dades en cru i una altra de ben diferent quan les mateixes dades passen per la cuina. El PIB mesura el valor de tots els béns i els serveis produïts en un territori durant un període de temps concret. Es mesura a partir de l’agregació del que s’ha consumit en l’àrea objecte d’estudi, la inversió pública i privada que s’hi ha produït i el resultant de les exportacions un cop restades les importacions. És una mesura idònia per calibrar l’evolució d’aquell territori concret, sobretot si es posa en relació amb altres de propers, però fa curt per extreure’n veritables conclusions socials. Vista la predisposició dels governs actuals de Catalunya i de l’Estat espanyol quan, com és el cas actual, aquesta estadística els és favorable, es fa necessari assenyalar que el PIB no és l’únic mesurador de riquesa. Ni tan sols el millor. El PIB, sol, només indica si el país produeix més, però no si és més productiu i encara menys si la fortalesa en la producció es tradueix en un millor benestar per als que hi viuen. Això és el que calcula un informe que la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar la setmana passada. El titular, i també el desenvolupament de les dades, matisa el cofoisme dels governs sobre l’evolució econòmica del país. Catalunya creix per una raó senzilla: té més població i això significa que hi ha més persones consumint. No es pot afirmar que guanyi ni en productivitat ni reparteixi millor la riquesa creixent que genera. Més riquesa no fa gent més rica. Menys encara en un país que, amb mínimes correccions, manté encara quotes altes de desigualtat. Un primer indicador que analitza l’informe de la Cambra és el PIB per habitant. Amb aquesta dada encara no s’està calibrant la qualitat del benestar. En tot cas, es calcula la qualitat de la producció. En una sèrie històrica llarga, que arrenca l’any 2000, es pot comprovar com el PIB català ha crescut un 48%. Uns registres certament destacables. Però, en termes de PIB per habitant, aquesta solidesa és menor. Fins a tres vegades menor, perquè el creixement d’aquests 24 anys queda limitat a un 14%. Aquesta evolució és fruit que hi ha persones que han deixat de produir perquè, per edat, han quedat fora del mercat de treball. L’envelliment de la població explica una part de la situació. Perquè, a més, es dona la circumstància afegida que el PIB per ocupat, és a dir l’aportació individual de cada treballador al global de producció del país, també està en retrocés. Per tant, l’economia catalana era menys productiva el 2024 que el 2000. I, en una evolució que tendeix a deteriorar-se, aquest indicador de productivitat es troba 10 punts per sota de les economies més avançades d’Europa. Vinculat a aquest primer indicador, es calcula la renda disponible bruta per habitant. Aquest indicador sí que té més lectures socials. Al producte interior brut per habitant, se li resten les cotitzacions que paga i se li sumen, en canvi, les prestacions monetàries que aporta el sector públic (les pensions, per exemple). En aquest indicador, no hi ha avenços en els últims 25 anys. La renda disponible bruta per habitant està estancada. En aquest indicador, la comparativa amb les economies europees més avançades és encara pitjor que la productivitat. De 10 punts de diferència en productivitat, es passa en el cas de la renda disponible a 15 punts per sota. Aquesta bretxa encara és superior si als factors que configuren la renda disponible bruta (PIB per habitant i prestacions monetàries, restades de les cotitzacions socials) se n’hi sumen altres com les despeses destinades a l’habitatge (quotes d’hipoteca o lloguer i subministraments). En els últims 25 anys, aquestes despeses han crescut fins a significar un 30% de la renda disponible. Una xifra que a les principals economies d’Europa, segons l’estudi de la Cambra, ha crescut amb menor intensitat que a Catalunya en el període analitzat. La bretxa es fa més gran i només s’estreteix quan en les anàlisis hi entren variables com la salut (l’esperança de vida ha crescut de 80 a 84 anys des del 2000) o la sostenibilitat (les emissions de CO2 han baixat més a Catalunya que a Europa). Aquests últims indicadors no deixen de ser un mínim consol, comparats amb la constatació que els fonaments del creixement del PIB català estan construïts sobre fang. Per desmuntar el triomfalisme dels discursos del govern no cal furgar gaire. Només unes quantes capes per sota, el PIB per habitant i la renda disponible bruta ja indiquen que el PIB creix més per quantitat que per qualitat. El diagnòstic de la Cambra, al qual se li podria demanar també alguna aportació per trobar remei als desajustos detectats, hauria de convidar els governs a aparcar l’afany propagandístic i treballar en solucions que permetin guanyar productivitat i reduir l’impacte de factors com l’habitatge, que juguen en contra del desitjable benestar de les persones.

Catalunya registra una productivitat deu punts inferior a la de les principals economies europees

Els parquets | Més riquesa no fa més rics