En un passat no tan llunyà les empreses tenien un cert pudor a comunicar la seva participació en el sector de la defensa. Uns anys i algunes guerres després, una part del sector empresarial s’ha tret la màscara i abraça amb entusiasme la idea d’augmentar la despesa militar

Un corrent d’opinió militarista va prenent múscul a Europa. En un passat no tan llunyà les empreses tenien un cert pudor a comunicar la seva participació en el sector de la defensa. Uns anys i algunes guerres després, una part del sector empresarial s’ha tret la màscara i abraça amb entusiasme la idea d’augmentar la despesa militar. Ho fa en nom la suposada defensa dels principis europeus, però no costa gaire endevinar que en aquest interès alguna cosa hi deu tenir a veure el compte d’explotació. En les últimes setmanes ha estat constant el flux d’informacions sobre com la indústria catalana es posiciona per tenir una part significativa del pastís de la despesa en defensa. S’han fet trobades públiques per reivindicar que Catalunya pugui rebre la part que li correspon per pes en el PIB de la nova despesa militar, entitats empresarials han fet declaracions en el mateix sentit i grans empreses del sector, com Indra, han aterrat per comunicar aliances estratègiques amb petites empreses catalanes per crear un ecosistema militar a partir del coneixement industrial del país. No es volen amagar les capacitats industrials en defensa per no perdre ni les engrunes de tanta alegria militar. Les guerres que es produeixen a tocar de la Unió Europea han suscitat prou preocupació entre la seva població per sostenir el relat de la necessitat d’enfortir la capacitat militar per garantir la seguretat al continent. Al mateix temps, per convèncer els sectors més pacifistes, es destaquen les bondats que pot aportar la defensa en la reconstrucció d’un sistema industrial en declivi a la Unió Europea i el foment de tecnologies pròpies. De fet, en informes encarregats per la UE, com el de Mario Draghi, ja s’esmenta la defensa com un dels puntals de la reactivació econòmica i industrial. La indústria de defensa, o de la guerra, s’obre pas de manera desinhibida. El context internacional ho afavoreix. Els embats que arriben des de l’altra banda de l’Atlàntic, que busquen una submissió europea a cop de despesa militar (com es pot comprovar amb els compromisos en inversió dels països membres de l’OTAN) suposen un pretext perfecte. Fins i tot països reticents, com l’Estat espanyol, ha incrementat la despesa militar. Els 39.000 milions d’euros destinats el 2025, segons dades del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, suposarien una despesa que superior al 2% del PIB en despesa militar que l’Estat havia fixat com a compromís màxim. Amb més entusiasme, altres estats europeus han trobat en aquest pretext de compromís amb el gran aliat de l’OTAN i el clima bèl·lic una oportunitat per recuperar el pols econòmic perdut. En els últims anys països europeus, en particular Alemanya, han quedat en un punt d’estancament econòmic. En aquest marc, han acabat redescobrint un clàssic en matèria econòmica: John Maynard Keynes. L’economista britànic apuntava el segle passat al paper determinant que han de tenir els estats quan el sector privat ha arribat a una situació d’incapacitat de generar feina per a tots els habitants d’un país. L’argument és que la despesa pública, sigui en infraestructures, equipaments, projectes energètics o fins i tot en prestacions, genera un efecte multiplicador, perquè la ciutadania obté capacitat de despesa per consumir més i, amb més consum, es recupera producció i la cadena del sistema torna a funcionar fins a recuperar, fins i tot, el dèficit de addicional que hagi generat aquella despesa pública. Els ecos de Keynes ressonen ara amb la dèria militar que s’està imposant a Europa, fins al punt que el terme de keynesianisme militar s’està estenent entre els analistes. La despesa en defensa és, d’alguna manera, una recuperació de la teoria de Keynes. S’augmenta la despesa, a costa d’un increment paral·lel del dèficit de l’Estat. Tot dèficit de l’Estat s’acaba pagant d’una manera o altra i per això sempre hi ha hagut, i especialment a Alemanya, la prevenció que la despesa no s’allunyi gaire dels ingressos. És aquella austeritat que es va conèixer en els temps de la gran recessió. Ara, Alemanya ha optat per desmentir-se: no considerarà dèficit la despesa que es destini a la indústria militar. Esmentar Keynes en aquest context té un punt d’injustícia, particularment perquè no se li pot demanar opinió sobre si aquesta dèria de despesa militar formaria part dels seus postulats econòmics. En tot cas, l’esperit de les seves propostes tenien un caire més redistributiu que el que, aparentment, suposa regar de diners públics empreses que fabricaran drons, tancs, carros de combat, vaixells i avions de guerra o qualsevol tipus d’armes. És cert que el full de ruta que marcava l’informe Draghi apuntava a la defensa com una via per a la reindustrialització europea, però també ho és que el mateix informe en proposava d’altres. Dotar Europa de sobirania energètica o tecnologies per pal·liar el canvi climàtic són tant o més urgents que la indústria de la guerra, però per a aquestes necessitats els canvis de les regles de deute i dèficit només van ser temporals. L’aposta per la indústria de la guerra s’assembla més a la metàfora del mateix Keynes quan deia que en temps de crisi econòmica calia arribar, si era necessari, a pagar a la gent per cavar forats i tornar-los a omplir per estimular el consum. Però, més enllà de la metàfora, l’economista defensava les inversions útils. Interpretar lliurement Keynes no és exactament un camí directe a l’èxit.

En un passat no tan llunyà les empreses tenien un cert pudor a comunicar la seva participació en el sector de la defensa. Uns anys i algunes guerres després, una part del sector empresarial s’ha tret la màscara i abraça amb entusiasme la idea d’augmentar la despesa militar

La defensa i keynes