El pagament al dia hauria de ser una de les primeres responsabilitats socials de les empreses, però lluny d’avançar en aquest àmbit concret, es fan passos enrere

La problemàtica sobre els terminis de pagament als proveïdors està sobre la taula sense que les solucions plantejades arribin a una concreció. Fa unes setmanes, la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, una entitat estatal però amb vincles catalans, com certifica que el seu president sigui el també president de Pimec, Antoni Cañete, alertava de l’enèsim deteriorament en els terminis de pagament. Segons les enquestes internes de l’organització, el període de pagament arribava el 2025 a 67 dies de mitjana entre empreses, quan per normativa no hauria de superar els 60 dies. A més, aquests terminis van superar en tres dies els que es calculaven per a un any abans. A banda dels informes de la plataforma contra la morositat, l’organització estatal de petites i mitjanes empreses, Cepyme, encara eleva fins a 79 els dies de pagament en un informe referit al segon trimestre de 2025. Són càlculs en la línia del que indiquen alguns informes comparatius amb la situació que es produeix a Europa. L’empresa d’anàlisi Informa situa l’Estat espanyol en posicions avançades en dies de retard en els pagaments. Són més de 15 dies per damunt del que indicaria la normativa. Només Portugal, França i Itàlia superen aquestes demores, i clarament l’Estat espanyol queda per sobre dels Països Baixos, amb tres dies, i Alemanya, amb cinc. En l’informe de Cepyme, Catalunya queda per sota de la mitjana estatal, amb pagaments a 73 dies, 13 més que el que preveu la norma; poc consol, perquè està per sobre dels 12 dies de mitjana europea. El pagament al dia dels productes i serveis hauria de ser una de les primeres responsabilitats socials de les empreses, però lluny d’avançar en aquest àmbit concret, es fan passos enrere. Però la gravetat del fet en l’àmbit privat augmenta quan entra en l’equació el sector públic. Encara paga amb més retard: 70 dies, segons la Plataforma contra la Morositat, quan la normativa exigiria el pagament a 30 dies. Difícilment les administracions podran posar-se exigents amb el compliment de la llei quan són les primeres a saltar-se la normativa. El paper exemplificador de les administracions salta pels aires a les primeres de canvi. La situació és encara més paradoxal si es té en compte que l’Estat espanyol ha arribat a recaptacions rècord en els últims anys. Difícilment es pot parlar, per tant, d’un problema de liquiditat. El problema ha de ser un altre, i és temptador concloure que no s’està donant a la morositat la importància que mereix. Dins del sector privat, a més, hi ha clares diferències de comportament entre les grans empreses i les petites. La plataforma presenta dades de l’Observatori de Pagaments de la Unió Europea per remarcar que un 85% de les empreses paguen fora dels terminis establerts. En canvi, més de la meitat de les microempreses compleixen amb la normativa. El problema afegit és que les pràctiques de les administracions i de les grans empreses amb aquesta distracció del que determina la normativa provoca un efecte cascada. En no cobrar a temps, moltes empreses es veuen empeses a retardar els pagaments i la bola es va fent gran. “Pagar tard s’ha institucionalitzat; per a algunes empreses és una forma encoberta de finançar-se a costa dels seus proveïdors”, denuncia el president de la Plataforma contra la Morositat, Antoni Cañete. Cobrar amb retard empeny moltes petites empreses, amb menys múscul financer, a acudir a finançament bancari, amb la consegüent despesa d’interessos. Són recursos que aquestes empreses no poden destinar a afrontar inversions per guanyar productivitat i competitivitat. Amb alts i baixos, la morositat que s’expressa en aquestes dades ha estat persistent i el marc legal existent a l’Estat espanyol és insuficient per fer complir els terminis de pagament. Sobretot per a les empreses més grans, que tripliquen els incompliments respecte de les més petites. I, sobretot, també de les administracions, incapaces de complir el que hauria de ser un paper exemplificador. Hi ha dos aspectes en els quals confien les entitats que estan participant en la cursa de fons contra la morositat: el primer és el reglament general per a la Unió Europea, en el qual manifesten sentir-se implicades totes les institucions continentals. I el segon és que s’escolti el seu clam perquè entri en vigor un règim sancionador contra els incompliments. En un cas i en l’altre, regna l’escepticisme: la Unió Europea porta anys anunciant que farà aquest reglament, però el pas de la promesa a la realitat s’allarga. I, sobre el règim sancionador, qui ha d’impulsar-lo és jutge i part: les administracions difícilment avançaran a posar multes quan, al mateix temps, és un dels principals causants dels incompliments de la norma. Seria una guineu cuidant les gallines. Tot plegat, sense deixar de ser cert que posar normes sense sancions per als incompliments és una invitació perquè qualsevol faci i desfaci. Els anys passen i els perjudicis de la morositat no es corregeixen. Sense un criteri general europeu i sense règim sancionador, perduren els efectes contraris a un comportament equiparable entre grans empreses i petites i així es persisteix, qui sap si interessadament, en la desigualtat. A més, els recursos per fomentar la productivitat es veuen retallats. La lluita contra els incompliments hauria de deixar de ser una cursa d’obstacles, però qui pot retirar aquests obstacles, l’administració, tampoc és exemplar, en una actitud que desatén la responsabilitat de vetllar per l’interès general.

El pagament al dia hauria de ser una de les primeres responsabilitats socials de les empreses, però lluny d’avançar en aquest àmbit concret, es fan passos enrere

Morositat que perdura