En els últims anys, els llocs de treball creats no destaquen ni pel valor afegit generat ni per l’atractivitat dels salaris. El resultat és que les noves feines acaben sent ocupades per immigrants

La imatge de llargues cues ha estat una constant en els principals ajuntaments del país des que, aquest dilluns, es va obrir el procediment presencial de la regularització extraordinària de treballadors estrangers. És una imatge que posa de manifest fins a quin punt s’ha utilitzat aquesta mà d’obra de manera informal, per no dir irregular. També reflecteix que les intencions, bones o dolentes, de la mesura, acaben afectant altres administracions, com els ajuntaments, que han de fer els tràmits exigits per la normativa i disposar, per exemple, de les certificacions de vulnerabilitat o de confirmació del temps de residència, sense que se’ls hagi dotat de prou mitjans per donar-hi resposta. L’objectiu manifestat pel govern estatal és que mig milió d’immigrants que ja formen part de la societat, en tant que treballen per a empreses del país, hi tinguin un sostre o portin els fills a l’escola, passin a tenir una consideració que vagi més enllà de la pura mà d’obra barata i desregularitzada. Per damunt del debat ideològic dominat sovint per interferències de posicionaments extremistes, l’economia fa el seu camí. Ja és conegut que la població estrangera ha estat un dels motors del creixement en l’afiliació a la Seguretat Social en els últims anys. Afrontar, ara, un procés de regularització comporta aflorar les ocupacions d’immigrants que també formaven part de la força laboral de l’Estat, però que estaven fora del radar formal. L’elevat pes de la població immigrant en la nova ocupació té a veure amb els tipus de llocs de treball que el país, i en això Catalunya no presenta grans diferències amb l’Estat, té capacitat de generar. S’ha posat de manifest en els últims anys que els llocs de treball creats no sempre destaquen ni pel valor afegit generat ni per l’atractivitat dels salaris. El resultat és que un contingent important de les noves feines acaben sent ocupades per immigrants. Encara més aquelles que ni tan sols passen per canals formals. El resultat és que una part de les ocupacions queden fora del radar de les administracions i, en conseqüència, voregen l’economia submergida, si no en formen part directament. Aquest és el marc del procés de regularització que ara s’obre, ja sigui per la necessitat política d’acontentar determinats socis parlamentaris del govern, o per la necessitat econòmica que una part de les feines que escapen al radar administratiu generin riquesa per a les empreses sense que l’Estat n’obtingui rendiment en forma de cotitzacions i d’impostos. Les regularitzacions no són una invenció nova del govern. N’hi ha hagut des dels anys 80 i el color polític ha estat divers, perquè també n’hi ha hagut en anys que ha governat el PP. Una de les diferències del procés que hi ha ara en marxa és que el debat migratori s’ha fet encara més cru per l’altaveu mediàtic que té actualment aquesta qüestió. Davant el biaix ideològic de la qüestió, és interessant remarcar que existeix literatura acadèmica que contribueix a desmentir alguns dogmes sobre l’efecte que produeixen els processos de regularització. La Universitat Pompeu Fabra, per exemple, va aprofundir sobre els impactes de la regularització de 2005. La conclusió és que aquell procés no va produir l’efecte crida que tant esbombaven els seus detractors. En canvi, sí que es van produir alguns efectes beneficiosos. D’entrada, per als mateixos immigrants, perquè l’estudi assenyala que les oportunitats laborals de les persones beneficiades per les mesures de regularització van millorar. I, en segon lloc, per al mateix Estat, perquè els càlculs de la recerca apunten que cada persona beneficiària de la regularització va aportar a les arques de l’Estat 4.000 euros anuals. Si el procés de regularització actual acaba complint l’objectiu de beneficiar 500.000 persones, significarien 2.000 milions d’euros de recaptació addicional. Una quantitat que es podria destinar a les necessitats sanitàries, educatives, socials o d’infraestructures que té l’Estat. Naturalment, això no pressuposa que la regularització de mig milió de persones deixi de tenir el externalitats. Mig milió de persones aportaran més força de treball, però també més pressió sobre els sistemes públics i sobre alguns mercats als quals se’ls comencen a veure les costures, com el de l’habitatge. La funció de les administracions, dels governs, és que el balanç de cost i benefici sigui favorable. En un context en el qual fins i tot els representants empresarials assenyalen que l’escassetat de disponibilitat de mà d’obra és un fre per al desenvolupament dels negocis, la regularització de la situació al país de centenars de milers de persones s’apunta com una alternativa necessària. El context laboral i econòmic del país és aquest: es requereix mà d’obra amb independència de la seva qualificació. Contractacions a l’engròs per a sectors dominants en l’economia. Per això, fins i tot les organitzacions empresarials, sovint predisposades a alçar la veu contra qualsevol decisió del govern actual, s’han mostrat favorables a la regularització. De fons, hi ha una altra qüestió, que és si l’actual model econòmic i laboral és el millor o s’hauria d’aprofundir en altres opcions que generessin llocs de treball amb més qualificació per generar productes i serveis amb més valor. Aquest mateix dilluns, el professor Guillem López Casasnovas el sintetitzava a La Vanguardia: “No és l’explotació del treball el que ens farà més rics, sinó oferir productes millors”. Aquest és un altre debat. Segurament és el més urgent, però també el que no s’afronta.

En els últims anys, els llocs de treball creats no destaquen ni pel valor afegit generat ni per l’atractivitat dels salaris. El resultat és que les noves feines acaben sent ocupades per immigrants

Regularitzacions