Es creix en sectors de poc valor afegit, que paga salaris baixos i això pot conduir a un gran descontentament social

L’Informe Fènix que un grup d’analistes econòmics, com Jordi Galí, Modest Guinjoan o Guillem López Casasnovas, van presentar la setmana passada està carregat de veritats incòmodes. La màxima incomoditat prové del diagnòstic final de l’informe: el model de creixement vigent a Catalunya en l’últim quart de segle condueix, paradoxalment, a un empobriment de la població. El motiu és que els sectors sobre els quals es basa l’inqüestionable creixement del producte interior brut (PIB) paguen salaris tan baixos que es fa necessari que la resta de la població subvencioni els serveis dels quals gaudeixen els seus treballadors. Una dada que il·lustra aquesta tendència a l’empobriment en un context de fort creixement econòmic és la del PIB per càpita. Catalunya començava el segle amb aquesta dada, simple divisió del PIB pel total d’habitants, sis punts per damunt de la mitjana europea. 25 anys després, està sis punts per sota. S’han perdut 12 punts percentuals en termes de PIB per càpita respecte a Europa. Això, malgrat que el primer dividend, el producte interior brut, ha crescut més del 50% en termes constants (deduint en cada cas l’efecte de la inflació). Passa que el divisor, el total de la població, encara ha crescut més i això comporta que el creixement del PIB per habitant quedi només en un 21%. En definitiva, durant aquest segle s’ha crescut més per agregació, hi ha més habitants, que per la producció que, individualment, generen aquests habitants. Aquesta circumstància es produeix perquè els sectors d’activitat que han centrat el creixement tenen productivitats baixes i salaris encara més baixos. Els autors de l’estudi han fet càlculs per estimar que en aquells sectors en els quals la mitjana dels seus treballadors cobra menys de 27.500 euros bruts s’han de considerar altament subvencionats perquè, amb aquests ingressos, no es cobriran el consum de serveis bàsics (ensenyament, sanitat, ordre públic) que faran al llarg de la seva vida. Hi ha sectors en els quals l’aportació de la societat per cobrir la diferència entre l’aportació dels treballadors i el cost efectiu dels serveis públics que se’ls ofereixen arriben a estar justificats per una pura qüestió d’equilibri social. L’agricultura, per exemple, proveeix aliments a la resta de la societat, contribueix a la sobirania alimentària del país i arrela persones en territoris que, en cas de no rebre serveis bàsics, es desertificarien; són factors que justificarien una aportació de la societat. En canvi, els autors de l’estudi assenyalen que altres sectors altament subvencionats, que paguen menys de 27.500 euros l’any de mitjana als seus treballadors, no tenen la mateixa justificació social. Apunten el turisme, en el qual els beneficiats d’aquesta subvenció no són ni tan sols la resta de residents al país, sinó persones de pas. Les activitats que l’informe considera altament subvencionades, entre les quals també s’inclou la indústria càrnia, en el sentit que la compensació social és insuficient, suposen actualment un terç del total de població ocupada a Catalunya. Però el que més intranquil·litza és que en els últims anys aquestes activitats amb salaris molt baixos han generat el 44% de l’ocupació. Això significa que són les que més estan creixent. Difícilment, en aquest context, s’aconseguirà que el creixement de l’activitat es tradueixi en més benestar. Aquests factors, units a una disponibilitat de mà d’obra gairebé il·limitada com es pot comprovar amb el creixement de població constant que ha tingut Catalunya els últims anys, estimulen empreses i sectors que només són econòmicament viables si paguen salaris baixos. Per això, els autors de l’estudi demanen abandonar un tipus de creixement que només es basa a pagar poc a treballadors. Independentment de l’empobriment general que provoca aquest context, es produeixen un seguit de desajustos en forma de dificultat d’accés a l’habitatge i als serveis públics o la disponibilitat de recursos naturals que comporten un risc de fractura social. La cruïlla seria clara: o es fan reformes per revertir les dinàmiques actuals o s’assumeix el risc de deteriorament progressiu del model econòmic. Del diagnòstic a la recepta, l’informe també fa propostes per avançar en la correcció de l’actual dinàmica. Assenyala la necessitat de més transparència amb la publicació de la balança fiscal i el valor afegit que aporta cada sector; eliminar els avantatges fiscals que afavoreixen activitats de baixa productivitat; incrementar el salari mínim per frenar el creixement de llocs de treball poc qualificats; avançar en polítiques d’immigració selectiva basades en la qualificació i la demanda; reduir la capacitat turística; reformar polítiques d’ocupació per equiparar-les als estàndards europeus més avançats; revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi. Una última recomanació, que segur que serà controvertida, és fer obligatori el coneixement del català per ocupar llocs de treball d’atenció al públic i serveis de cura personal. L’Informe Fènix detecta els símptomes (es creix en sectors de poc valor afegit, que paga salaris baixos) per arribar al diagnòstic (el creixement econòmic no es tradueix en més riquesa individual i això pot conduir a un gran descontentament social) i apunta a una possible recepta en forma de propostes. De fons, batega la màxima del premi Nobel Paul Krugman: la productivitat no ho és tot, però a llarg termini ho és gairebé tot. Coneguts els orígens del mal seria desitjable aplicar el tractament sense esperes.

Es creix en sectors de poc valor afegit, que paga salaris baixos i això pot conduir a un gran descontentament social

Veritats incòmodes de l’Informe Fènix