Nou. Vuit dones i una nena. És el nombre de víctimes mortals a causa de la violència de gènere en el que portem d’any a Catalunya. I d’aquests casos, en cinc l’entorn més proper de la víctima coneixia la situació però no s’havia denunciat. Aquestes nou dones s’afegeixen a una llarga llista que no para de créixer. La pandèmia també ha fet augmentar el nombre de dones ateses per casos sobretot en els mesos de confinament. Aquest any, fins al 25N, el Dia Internacional contra les violències masclistes, els Mossos han instruït 10.567 denúncies i han detingut 4.282 homes.
Un dels àmbits des del qual es vol incidir per intentar erradicar aquesta xacra és el de l’educació. Aquest és un dels aspectes amb què treballa Gerard Coll, expert en sociologia de gènere i sexualitat, director del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere (CEIG) i professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la UVic-UCC. A través del projecte “Mirades polièdriques a la violència de gènere”, un treball conjunt entre la UVic-UCC i la UOC, analitzen com es fa aquesta prevenció de la violència de gènere als centres de Secundària, ja que l’alumnat es troba en unes edats clau en la construcció de la seva identitat de gènere i de les seves relacions socials, afectives i sexuals. Treballen a partir de tres línies de qüestionament. En primer lloc, considera que “s’agafa una construcció de la violència molt limitada a home-dona” que “és una part molt important però no és l’única”, per la qual cosa insisteix en el fet de parlar de “violències, en plural” i incloure també “l’homofòbia o la transfòbia”. En el treball de camp que han fet en diferents instituts han detectat com les noies busquen rutes alternatives o decideixen tornar abans a la nit perquè tenen por de la violència a l’espai públic. També pretenen trencar amb la idea d’abordar l’home com a agressor i la dona com a víctima, ja que segons Coll hi ha casos en què l’estigma sobre determinats aspectes físics o la indumentària també el reprodueixen algunes noies. Parla de jutjar la manera de vestir, “de si van massa ajustades o massa tapades”, o de si consideren que “van amb massa nois” i en aquest sentit es refereix a “l’estigma de prostituta”. Una crítica que, afegeix el sociòleg, també es dona en “nois no heteronormatius o gais”.
La segona qüestió que tenen en compte és que habitualment en la prevenció en joves es fa una mirada “adoltocèntrica” i es posa el focus en les parelles i exparelles, quan probablement la majoria d’aquests joves no han tingut mai parella i no han viscut aquesta experiència. Així, treballen per escoltar el que han experimentat ells i “no només projectar el que viuran quan siguin adults”.
El tercer qüestionament és la interseccionalitat. Coll remarca que “a vegades es perden de vista altres qüestions” com la diferència de classe, d’origen, de capacitat corporal o la sexualitat. En aquest sentit insisteix en el fet que “hem de poder abordar les violències i la desigualtat de forma compartida”. Posa com a exemple una aula en què les noies van expressar la violència que rebien al carrer, un fet que no reben els nois, o si més no la majoria, ja que per exemple un noi de pell negra “li tocava el paper d’agressor però la seva presència a l’espai públic no era gens de poder”.
A través d’aquest projecte els sociòlegs treballen amb el professorat per fer una mirada crítica de com es tracten aquests aspectes amb la idea d’elaborar recursos i guies de cara a l’any vinent. En el treball de camp noten com “trobem oposició dels nois, que senten que els anem a dir que són agressors”, i per altra banda hi ha algunes noies que “no volen que les construïm des del lloc de víctima”. Coll diu que “hem de trobar maneres per desactivar aquestes resistències”. El treball des de l’educació, però, és clau per eliminar la xacra.
