Són les 18.23 hores del 23 de febrer de 1981. El tinent coronel Antonio Tejero, acompanyat de 200 guàrdies civils, irrompen metralladora amb mà al Congrés dels Diputats, on s’està votant la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del govern. A uns 600 quilòmetres de distància, al Palau de la Generalitat, el president Jordi Pujol, que només fa nou mesos que ocupa el càrrec després de ser escollit en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en una encara jove democràcia espanyola, rep dues trucades al seu despatx. Una d’elles és la de Carme Alcoriza, la seva fidel secretària durant tota la seva carrera política, i seguidament la de Lluís Prenafeta, secretari de la Presidència, la mà dreta del president durant aquests primers anys. La cara de Pujol canvia de cop. Mentre s’apuja amb força la part davantera dels pantalons a l’altura de la panxa exclama a les tres persones que l’acompanyen en aquells moments al seu despatx: “Nois, espereu un moment, que sembla que hi ha un cop d’estat a Madrid”. Els més estrets col·laboradors del president ho acabaven de sentir en directe per la ràdio. Els que estaven vivint un dels fets més rellevants de la història d’Espanya de la segona meitat del segle XX des del despatx del president de la Generalitat eren tres osonencs: Josep Solà i Andreu Rifà, de Torelló, i el vigatà Just Palma. Havien anat a parlar amb Pujol d’alguns temes de partit, de CDC, que afectaven la comarca. Mai no podran oblidar l’escena. Just Palma, president comarcal de CDC, recorda amb nitidesa 40 anys després la distribució del despatx de Pujol: “Jo estava a la seva dreta en un sofà i en Josep Solà i l’Andreu Rifà a la seva esquerra en unes butaques”. Abans d’entrar, però, el va sorprendre topar-se de cara amb la cúpula militar de l’exèrcit a Catalunya, amb el capità general Antoni Pascual Gamés al capdavant, que casualment aquell dia s’acabaven de reunir amb Pujol per parlar dels detalls del Día de las Fuerzas Armadas que s’havia de celebrar al mes de maig a Barcelona. “No havia vist mai tantes estrelles i medalles juntes”, bromeja. Pujol no va perdre els nervis. Ell mateix explica en el llibre Memòries. Temps de construir (1980-1993) que el primer que va fer va ser trucar a Pascual Galmés, ja que la Capitania no és gaire lluny del Palau de la Generalitat i va calcular que ja hi hauria arribat. Durant la conversa Pujol va parlar “d’un boig que ha entrat al Congrés dels Diputats amb metralleta”; el capità general li va dir que no n’estava al corrent, però que s’informava de seguida i li tornava la trucada. Tampoc en sabia res Josep Melià, governador general de Catalunya. A l’altre costat de la plaça Sant Jaume també es vivien les notícies del cop d’estat amb neguit. Pujol va donar ordres molt clares a l’alcalde socialista Narcís Serra: “Fes el favor de posar policies de la teva més absoluta confiança i tanca les portes” de l’ajuntament, van poder escoltar els convidats. Una de les trucades més impactants que va rebre a Palau va ser la de la diputada Anna Balletbò, embarassada de bessons, i que gràcies a això va ser la primera persona que van deixar sortir els colpistes de dins del Congrés. “Tranquil·la Anna, tranquil·la”, li repetia Pujol alhora que s’interessava si hi havia ferits a dins l’hemicicle.
Conscients que estaven en un lloc perillós si acabava prosperant el cop d’estat militar, els tres osonencs van veure com anaven arribant al despatx de presidència diferents consellers del govern. Recorda, sobretot, el rostre “pàl·lid” del conseller adjunt a la Presidència, Miquel Coll i Alentorn. Davant la poca informació que hi havia, Pujol va ordenar finalment a la seva secretària que truqués al rei. El cap de l’Estat i el president de la Generalitat van parlar finalment a les 20.20h, segons recullen totes les cròniques oficials. És la conversa que s’ha fet popular –fins i tot amb cançó de La Trinca inclosa– de la suposada frase que no hauria dit mai el monarca: “Tranquil, Jordi, tranquil”. En el segon volum de la biografia escrita conjuntament amb Manuel Cuyàs, Pujol cita aquestes paraules textuals de com va anar una part de la conversa: “Majestad, ¿qué ocurre? – Estoy hablando con los militares. No ocurre nada. Tranquilidad”. Va ser en aquell moment quan Pujol va tenir clar, per primer cop, que l’assalt al Congrés no prosperaria.
Enmig de tot això, Palma, Solà i Rifà van sortir del Palau de la Generalitat. Abans, Prenafeta va demanar a Palma, com a responsable comarcal de CDC, que donés ordres a les persones del partit a Vic perquè amaguessin tota la documentació sensible, sobretot el llistat de militants. Així ho van fer. Amb els nervis a flor de pell, a la sortida de la plaça Sant Jaume i abans d’agafar el cotxe en direcció cap a Vic, Palma recorda l’enfrontament amb una persona que estava al carrer celebrant el cop d’estat. “M’hi vaig encarar”. Durant el camí de tornada, tenia molt present el seu pare: “Va venir d’Andalusia i havia viscut l’aixecament militar del 38, sabia que ho devia estar passant malament a casa”. El viatge no va ser plàcid. Enganxats a la ràdio del cotxe d’Andreu Rifà, explica que hi va haver un moment, que calcula que va durar uns deu minuts –el tram de la llavors N-152 entre els Hostalets i Vic–, que van començar a sentir música militar a diferents emissores: “En aquell moment vam témer el pitjor”.
Mentrestant, a Vic, José Ferrandiz, que feia només quatre dies que havia assumit la capitania de la Guàrdia Civil a la ciutat, telefonava a l’alcalde Ramon Montanyà i li feia saber que no estava al corrent dels fets del Congrés dels Diputats i que es posava a la seva disposició pel que fes falta mostrant lleialtat a la Constitució. L’alcalde i altres regidors van ser a l’Ajuntament fins a la matinada. La tardana compareixença per ràdio i televisió del rei Joan Carles amb uniforme de capità general a la 1.14h de la matinada, amb un missatge ordenant que es mantingués l’ordre constitucional, posava punt final al cop d’estat.
Casualment, Palma i l’expresident de la Generalitat van parlar aquest dimarts per telèfon. L’amistat entre un i altre ha perdurat amb el temps. En una llarga conversa interessant-se per la salut i la família, cap dels dos va fer referència al 23-F. Han passat 40 anys i moltes altres coses.
