El batec del poble al compàs d’un ball

La Lia, com tothom coneix a Sant Joan Rosalia Boixassa, té dues fotografies que expliquen què vol dir fer-se gran amb els Pabordes. En una, va vestida de pabordessa i sosté una nena en braços. En l’altra, aquella nena ja s’ha fet gran, és ella qui porta el vestit i la Lia li fa costat. “Com comprendràs, en braços no”, bromeja. Durant quaranta anys va treballar a l’escola bressol i ha vist sortir a plaça molts dels infants que havia cuidat. El relleu, per a ella, té cares conegudes. Al Ripollès, les danses tenen calendari, música i vestuari propis, però també persones que n’expliquen els passos, busquen substituts i reserven una tarda per assajar. Ara que el setembre tanca bona part del cicle estiuenc de festes majors, la mirada passa de la plaça a aquesta feina. A Sant Joan de les Abadesses, Campdevànol i Ripoll, tres experiències mostren com una tradició es converteix en un compromís personal. A Sant Joan, la Lia juntament amb Ramon Vila acumulen prop de cinquanta anys de vinculació amb el Ball dels Pabordes, entre l’etapa de balladors i la direcció. Quan ella va començar, n’hi havia prou de dir-ho al director: va quedar una vacant i aquell mateix any ja ballava. Ara explica que hi ha una llista d’espera, especialment de noies. La confiança en el futur li ve de veure com les famílies porten els fills a mirar el ball des de petits. Abans de la música hi havia, a casa seva, tot un altre moviment: avançar el dinar de festa major, vestir-se i preparar el cafè i les pastes per als qui vindrien a buscar-la. El passant de les pabordesses porta els balladors, la cobla i la comitiva fins a les cases. La parella surt al balcó a escoltar la serenata abans de continuar el recorregut. “Tan important és el ball com el passant de les pabordesses”, defensa. Després, el flabiol li canviava el focus. La gentada que l’havia impressionat en entrar deixava d’ocupar-li el pensament: “Ja només estàs en el ball i ja no veus ningú.” Les quatre parelles despleguen la salutació, els ventalls, l’alfàbrega i les morratxes, amb què ruixen d’aigua de roses les balladores i el públic. El cerimonial va ser reorganitzat el 1934. Xevi Hernández i Sònia Tarré, a la plaça de la Dansa de Campdevànol A Campdevànol, els assajos plantegen una pregunta: quan està preparada una persona per estrenar-se? Sònia Tarré i Xevi Hernández, que coordinen la Dansa, no volen allargar l’aprenentatge fins a una perfecció inabastable. Expliquen que una espera de cinc o sis anys pot acabar fent marxar qui tenia ganes de ballar. També respecten qui prefereix esperar: recorden dos aspirants als quals haurien donat pas, però que no es veien preparats o no podien assistir prou als assajos. La seva feina és ensenyar, acompanyar i quadrar horaris. Al juliol treballen amb els qui comencen i procuren que hi vinguin veterans: aprendre les figures amb altres balladors és més entretingut que passar-se l’estona repetint el pas. Quan un coordinador atén algú, un company pot ajudar un altre debutant. Un detall ho resumeix: qui agafa la faldilla tendeix a voler moure-la amb les mans; ha d’aprendre que el moviment l’hi dona el cos. Reunir tothom costa. Els estudis i la feina fora del poble condicionen els assajos, i els coordinadors s’adapten a les disponibilitats. Quan els entrevistem, abans de la festa major, encara no havien pogut assajar tots junts. Fins a la trobada amb la cobla poden ajustar posicions perquè funcioni l’aixecada. Les sis parelles i el capdanser que veu el públic són també el resultat d’aquesta feina d’organització. El relleu tampoc no és igual a tot arreu. A Campdevànol expliquen que van molt justos de balladores, especialment per al dilluns, i que han hagut de recórrer a una veterana per cobrir una baixa. Moltes deixen el ball després d’arribar al paper de la batllessa, vestida de negre. Els coordinadors insisteixen que poden continuar. El costum de plegar no ha de convertir-se en una obligació. La Gala, documentada per escrit des del 1888, té en les corrandes i l’aixecada un dels moments de més complicitat amb el públic. Per Sònia Tarré, l’aixecada representa la unió del poble sencer. Tarré i Hernández admiren l’elegància dels Pabordes i descriuen el tram final de la seva dansa com a més festiu. Txell Martínez, a punt per estrenar-se a la dansa dels Clavells de Ripoll A Ripoll, Txell Martínez, de 21 anys, va començar a ballar perquè li feia il·lusió representar el poble. Balla els Clavells, per Sant Eudald, i els Tonedors, a la Festa de la Llana i el Casament a Pagès. Quan estudiava a Barcelona, els assajos dels divendres al vespre li posaven una cita al retorn a casa. Des del febrer, tocava repetir fins que el pas encaixés amb les voltes i els encreuaments. De l’aprenentatge conserva una indicació: no mirar-se els peus i seguir la música. De l’estrena, els nervis de sortir davant dels pares, la parella i les amigues. Volia fer-ho bé també per respecte als qui l’havien ajudat. El moment preferit arriba quan les parelles formen una rotllana i es poden mirar: aleshores percep l’esforç compartit de tots els assajos. Martínez voldria veure més joves entre el públic i entre els balladors. Percep que a Ripoll encara pesa la idea que aquesta dansa és cosa de gent gran, mentre que veu més implicació juvenil a Sant Joan i Campdevànol. “Falta una mica d’implicació dels joves”, reclama. Ella hi ha trobat un grup on quedar-se i una manera d’agrair al poble les relacions que li ha donat. Demana implicació, però també deixa clar que és una activitat voluntària, compatible amb altres obligacions. El mapa continua a Gombrèn amb la Gombrenesa; a Molló, Llanars i Vallfogona, amb els balls del Roser; a Camprodon i Sant Pau de Segúries, amb la Maniera, també present entre els ballets d’Ogassa. A Ribes de Freser, el Ballet de Déu es va recuperar el 1998. La continuïtat té recorreguts diferents: hi ha balls transmesos entre generacions i d’altres que han necessitat tornar a trobar qui els posés a plaça. A Ripoll, els clavells acaben a les mans de persones del públic. La Txell hi busca els seus. A Campdevànol, la Sònia veu en l’aixecada la unió del poble sencer. A Sant Joan, la Lia no concep una festa major sense Pabordes: “Encara que haguessin de buscar gent de la meva edat, els ballaríem.” Entre qui s’estrena, qui ensenya i qui tornaria a sortir, el ball continua trobant parella.

El batec del poble al compàs d’un ball

El Ripollès, una comarca turística?

“Mai he tingut una oposició tan bel·ligerant. No han acceptat els resultats”

999 Barber Studio, a Sant Joan: D’un favor a un projecte de vida

El taller morer, de Camprodon: De tots i per a tots

LA PREGUNTA

Creu que s’ha de prohibir la compra d’habitatge als fons d’inversió?

Important dispositiu policial a la zona de Muntanyola

Faran 55 pisos a l’antiga fàbrica de Galetes Birba de Camprodon

Demanden l’Ajuntament de Setcases per aplanar el camí al telecabina de Vallter

“Mai he tingut una oposició tan bel·ligerant. No han acceptat els resultats”

El regidor d'Esports de Calldetenes fa fora el Riudeperes del camp de futbol

En contra de l'enderroc de la vintena de cases de l'antic poble de Sant Romà de Sau

Obriran a Manlleu un OneDiR, el segon a Osona després del de Vic

Mor Marcel Miquel, referent de la divulgació històrica de Sant Joan de les Abadesses

Detenen a Muntanyola un dels homes fugats aquest dijous a Sant Feliu de Guíxols

Sant Pere i Sant Vicenç es queden amb molt poques hores de metge, i amb el CAP de Torelló saturat