Les hores greus. Dietari de Canonges és un dels llibres més venuts de la setmana i ja se n’està fent la segona edició.
Sí, sembla que hi ha interès. A mi em feia la impressió que, encara que fos un període relativament recent, però coincidint amb l’any de l’inici de la pandèmia, era bo que exposés què va passar i quines van ser les meves reaccions, les meves impressions, la defensa de què vaig fer… perquè em sembla que podem aprendre molt de les lliçons del que va passar.
Diu que hi ha algunes paraules que poden ser injustes o desencertades. No les ha volgut matisar?
No. Jo crec que el valor d’aquest dietari és que, més que un dietari polític, penso que és un dietari íntim, d’un president confinat, com milers de persones aleshores, que passa la Covid sol i amb una enorme responsabilitat essent el president del país. Em feia la impressió que el que tenia valor era el que jo vaig anar apuntant en cada moment. A la introducció ja dic que és un llibre escrit a raig, amb el que jo cada dia anava apuntant com anava passant aquell moment tan tràgic pel país.
El llibre surt en plenes negociacions per investir nou president. Té constància de si hi ha impactat d’alguna manera, en les negociacions?
Suposo que no. Les negociacions segueixen un camí. Aprofitant la pregunta, una de les lliçons apreses és que no podem seguir amb aquestes contínues discrepàncies. Precisament en el moment del qual parlem també hi van ser, però es van allargar durant tota la legislatura. Jo soc partidari d’un govern dels tres partits independentistes amb un full de ruta clar cap a la independència, per això hem tret més del 50% de vots. Penso que la ciutadania es mereix aquesta claredat, veritat i lleialtat entre socis.
Es queixa d’unes diferències entre JxCat i ERC que qualifica d’atàviques. Quin és el seu origen?
Doncs hauríem de preguntar-los a ells. Jo ja havia tingut contacte amb el món de la política quan estava a Òmnium amb Muriel Casals i vaig viure molt de prop la constitució de Junts pel Sí. Ja vaig veure aleshores que era molt difícil arribar a acords entre els partits independentistes.
Llavors vostè havia proposat una llista sense polítics.
Sí, vaig proposar una llista sense polítics. Em feia la sensació que podíem tenir un moment històric si hi havia una papereta en la qual es reflectís el vot del “sí” unànimement. Finalment vam anar amb dues llistes, la de Junts pel Sí i la CUP, i ja era difícil llegir aquell resultat. Jo volia que es llegís molt clara la voluntat que hi ha a Catalunya, amb un percentatge clar, perquè fins ara estem sumant vots de partits i certament el referèndum de l’1 d’octubre va ser la primera vegada en la qual la ciutadania va poder votar sí o no a la independència de Catalunya.
Anem al llibre. Es confina a la Casa dels Canonges el 15 de març. Per què?
Aquells dies previs, quan ja fèiem el tancament d’Òdena (Anoia), ordenàvem el tancament de les escoles i ja ens assabentem per la premsa que [Pedro] Sánchez decretava l’estat d’alarma sense haver-nos comunicat res, amb la confiscació de competències que va suposar per la Generalitat, amb el meu equip prenem la decisió de traslladar-nos a Canonges per treballar les 24 hores del dia per la pandèmia. I estant a Canonges, l’endemà surto positiu de Covid-19, ja que ens vam fer la prova només entrar. Per tant, ja no va ser un confinament volgut, sinó que va ser un confinament necessari. A partir d’aquell moment em quedo sol a Canonges. Només hi havia una persona que m’entrava els dinars i els sopars, però que no veia.
Durant aquells dies plora. Què el feia plorar?
Vèiem en aquell moment tan terrible, de tanta foscor, com o familiars o amics passaven per un tràngol terrible, perdien algun ésser estimat, i amb unes xifres cada dia encara pitjors. Era aquell moment en el qual realment es crea un ambient d’una gran tensió, d’unes xifres molt negatives, i en alguns moments et trencaves, justament quan alguns amics em trucaven per donar-me ànims. Eren moments en els quals ploraves per una barreja d’estrès, de responsabilitat, de patir, d’angoixa… pensi que jo patia, no només per la gent, sinó pel nostre personal sanitari que havia d’anar a complir la seva feina en unes condicions molt precàries. Tot allò va fer que fossin moments de gran dificultat, també interior.
Per què va tenir la visió que calia actuar de pressa? Més de pressa del que pensava el govern espanyol.
A mi em feia la impressió que era un tema de sentit comú. Davant del que estava passant a Itàlia, i davant del que estava començant a passar a molts països europeus, feia la impressió que s’havia de fer tot alhora i fer-ho bé i ràpid. Jo passo aquells 15 primers dies predicant pel desert i, al final, al cap de 15 dies, el govern espanyol aprova la petició que el govern de Catalunya estava fent insistentment. Em semblava, a més, un tema gairebé de justícia. Per què jo i tota la gent que pot teletreballar ens podem quedar a casa i en canvi un obrer d’una empresa química ha d’anar a treballar? No m’ho treia del cap en aquells moments. Estàvem posant a tota aquella gent en un risc que no era necessari. Per això hi ha els estats, perquè en un moment tan tràgic i catastròfic com aquest sàpiguen reaccionar. I malauradament, l’Estat espanyol va reaccionar tard, malament i posant en greu perill les nostres vides.
Creu que el temps li ha donat la raó?
Penso que això encara ho acabarà de dir una mica més el temps, ja han començat a sortir estudis que diuen que si el confinament total s’hagués fet quan tocava, ens hauríem estalviat milers de morts.
Què no va funcionar dins el govern català en les setmanes que relata el dietari?
Vam tenir un punt de burocràcia en general de tota l’administració que em desesperava perquè les decisions s’havien de prendre immediatament i s’havien d’aplicar a l’instant. Perdre una hora o un dia en aquestes condicions em feia pujar per les parets i sobretot penso que hi ha el tema de les residències. És un tema que efectivament s’ha d’analitzar, perquè mai més pot tornar a passar una desgràcia com aquesta. I ara ens adonem que el tema social ha d’anar molt més lligat amb el sanitari i per tant hem de parlar d’un concepte sociosanitari de les residències.
Va exigir a ERC canvis en la gestió d’aquests centres. Esperava la dimissió del conseller Chakir El Homrani?
Sí, em pensava que aquest era el canvi més raonable tal com havien anat les coses, però amb la decisió que es pren i que jo estic conforme [les residències van passar al Departament de Salut] també aconseguim canviar el rumb de la situació. Seguia molt a prop el tema de les residències, cada setmana em reunia amb els representants de les patronals, les reunions més dures de la meva vida. Anava veient com no érem capaços d’aturar, com molts països, la propagació de la pandèmia i necessitava que es donés un cop de timó i va haver-hi un moment que vaig dir prou i que s’havia de fer aquest cop de timó perquè no podíem seguir amb aquesta progressió.
Es queixa de manca d’operativitat del seu govern i fins i tot entra d’incògnit a la reunió del Procicat.
Vostè s’ha de posar en la situació. Jo no tinc altra manera d’informar-me que a través dels missatges que m’enviaven, dels mails, de videoconferències, de trucades i que a vegades em feia la impressió també del meu propi equip que no tenia tota la informació. A més, per la meva manera de ser, a mi m’agradava entrar fins a la cuina on es decidien les coses. A vegades em feia la impressió que, pel que fos, no tenia tota la informació que calia, i que si jo havia d’entrar a una reunió o el que fos per poder-la tenir, doncs entrava.
Què retreu a Roger Torrent, l’expresident del Parlament?
Sobretot que el 30 de gener de 2018 suspengués el ple que teníem pactat amb Esquerra i amb la CUP d’aprovar la investidura del president Puigdemont. Jo havia redactat l’escrit del discurs d’investidura de Puigdemont que s’havia de llegir a la cambra. Després, d’un dia per l’altre, sense saber-ho, resulta que suspèn aquell ple que per mi és una cosa incomprensible. I si em permet, ja un tema més personal, quan se’m retira l’acta de diputat. Jo no ho hauria fet mai a la vida amb un president de la Generalitat, al contrari, m’hauria posat al seu costat, i sobretot no ho hauria fet en les maneres com es va produir.
Quan va ser investit, creia que durant la seva presidència s’arribaria a la independència de Catalunya?
Jo vaig ser investit en un discurs que es deia de la Restitució de la Constitució, d’aquí també el joc del debat constituent que és el projecte que porta Lluís Llach. Pensava que sí, que avançaríem de manera decidida, que ho reprendríem allà on ho havíem deixat, que era el 27 d’octubre.
De quina manera?
Per mi era molt important que arribéssim a un text de la Constitució catalana, que hauria d’haver estat ratificada i, per tant, d’alguna manera hauríem tornat a validar el resultat del 27 d’octubre.
Pensa que la resposta a la sentència de l’1-O hauria estat un moment bo per fer un pas més cap a la independència? I per què no va ser possible?
Perquè no ens posem d’acord els partits polítics. Tardem 45 dies a presentar una proposta de resolució al Parlament.
La veu factible, la independència de Catalunya, ara mateix?
Sempre, i, a més a més, voldria que es llegís també, i ho explico en el llibre, amb l’experiència que he tingut i per tant amb el coneixement que jo m’enduc. Aquest país té la força suficient per assolir la independència.
Si com diu vostè les coalicions no funcionen, què li espera al govern de la Generalitat en els mesos vinents?
Els partits polítics es presenten per governar ells, quan no tenen la majoria absoluta han de governar amb coalició, però aspiren a governar sols, no aspiren a governar amb ningú. Quan a mi em toca el moment amb presos polítics, amb exiliats, amb la repressió… doncs sembla que la situació del país és suficientment greu perquè decidim que tirem endavant sense fissures, amb lleialtat, amb confiança, i malauradament no va ser així. Les desconfiances van aparèixer massa aviat. La decisió que pren el president Torrent no genera una crisi, és la conseqüència de la crisi que ja portàvem de les desavinences prèvies. La ciutadania, en canvi, encara continua votant per enviar un missatge claríssim als partits dient “escolti’m, és igual les seves històries, posin-se d’acord encara que estiguin enfadats uns amb els altres, treballin amb lleialtat i amb confiança”.
