“Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Les gavines volaven joiosament pel seu cel i la sorra impetjada era com un cinyell d’or entre l’aigua blava i la plana verda. Però ara s’hi estenia una ciutat de cent mil habitants.” Així començava Agustí Bartra la seva novel·la Crist de 200.000 braços sobre uns personatges que van viure al camp de refugiats de la guerra i la revolució a Catalunya situat a Argelers (el Rosselló). La història d’un dels protagonistes del llibre podria haver estat la del centellenc Joan Grau i Pujadas, nascut el 1916. Ell, per sort, se’n va poder escapar encara que mai més va poder mirar al mar.
Era el gran de cinc germans –tres nois i dues noies– i el van cridar al front el primer, a l’inici de la Guerra Civil, explica Montserrat Grau, una de les seves dues filles, encara que assegura que “el pare en parlava molt poc”. En algun moment el van enviar a Banyoles, on “a prop hi devia haver un camp d’aviació”, i d’allà va marxar amb un camió cap a França durant la retirada, encara que no sap quin recorregut va seguir. Grau, comenta la seva filla gran, formava part de l’exèrcit d’aviació com a mecànic: “Va fer un curs d’aviador però no va volar mai”. Un cop va haver travessat la frontera va anar a parar al camp d’Argelers, on s’hi va estar uns mesos. Com recull la literatura i diversos testimonis que hi van mal viure, passaven nit i dia, i fred i calor a la sorra de la platja, amb la humitat i l’únic sostre d’unes cabanyes fetes amb troncs, canyes i mantes, i envoltats de filferrada per tres bandes i el mar i l’horitzó, sovint símbol de llibertat, per l’altra, que actuava com una quarta paret. “Ell no ho explicava”, relata Grau, i en una ocasió “li vaig preguntar si el llibre Els vençuts de Xavier Benguerel deia la veritat. Va dir que sí”.
El centellenc “es va poder escapar perquè hi havia uns estiuejants de Centelles que tenien parents a França”, expliquen la filla i el seu marit, Albert Prat. La família “li va fer saber que si s’escapava com que era mecànic trobaria feina” si es posava en contacte amb aquesta gent. I quan va tenir l’oportunitat ho va fer: “Es va escapar sota un camió que entrava provisions al camp” i això el va tornar a la llibertat. Encara que les represàlies per tot plegat van durar anys, i de fet “ell sempre va procurar no fer soroll, s’ho va ben empassar que era represaliat”, apunta la filla. Al cap del temps “l’avi va considerar que les coses estaven més calmades i li va dir que tornés de l’exili perquè no tenia delictes de sang”. Un cop a Centelles “el van enviar a fer la mili”, comenta la filla. Després de tot plegat, “al cap de set anys va haver d’aprendre a dormir al llit”. En acabar el servei militar i retornar definitivament al poble, encara va haver d’estar un temps presentant-se cada setmana a Vic, ja que el consideraven “un desafecto”.
Les represàlies no van ser només per a ell. La seva mare, l’àvia de Montserrat i Laura Grau, també en va patir just acabada la guerra. “L’àvia es va revoltar molt perquè hi havia gent als boscos amagats” i els seus tres fills eren al front. Acabada la guerra “en un acte de repressió” van portar un grup de dones a la plaça de Centelles i “les van rapar al zero per humiliar-les”. En una altra ocasió, explica Grau, la seva àvia va demanar unes fulles de col per fer un brou i “una pagesa li va dir que abans li donava als porcs” que a ella, que era roja, una paraula que rebien les seves tietes com a insult per part de la canalla de la seva edat. I amb tot plegat hi van aprendre a conviure.
Grau i Prat expliquen la història que ha marcat la família mostrant tota la documentació que tenen arxivada de forma minuciosa. Fotografies del moment i també la correspondència que enviaven els tres germans quan eren al front. En les cartes, per exemple, el germà més petit, de la lleva del biberó, “no havia sortit mai del poble i comparava el destacament on el portaven amb topònims de Centelles”. En total, 52 cartes sobre qüestions quotidianes, “cap de compromesa”.
“Quan va tornar a la platja es va posar de cantó, no podia veure el mar i l’horitzó”
El pas de Joan Grau per Argelers el va marcar tota la vida –va morir el 1985–. Mai més havia tornat en una platja fins que ho va fer amb la seva filla i els nets que cada estiu anaven a Begur, a la platja Fonda. “Per nosaltres el mar era motiu de joia, mai se’m va acudir que anar-hi li provoqués el que li va provocar”, recorda la filla. Aquell dia el seu pare va baixar a la sorra, “tots teníem la línia de l’horitzó al davant, ell es va posar de cantó i de bocaterrosa i tot d’un plegat va començar a tremolar i es va posar a la gatzoneta. Vam haver de marxar”. De fet, aquesta escena es recreava en part al muntatge sobre Argelers que es va fer fa dos anys a Centelles en què participava Prat. Amb el temps Grau valora “com la família va ser capaç de conviure amb tothom i no encendre el foc del rancor, memòria sí, però rancor no”. Tot plegat, “és la nostra història, dels que no vam saber guanyar la guerra, i no l’hem d’oblidar”. Ara la platja d’Argelers torna a ser deserta.
