Una paraula que li agradi. Aquesta és una de les preguntes del qüestionari que cada dilluns es publica a la Contraportada d’EL 9 NOU. De respostes possibles n’hi ha una infinitat. O potser més. Però tothom sol coincidir en l’elecció de mots agradables. Alguns exemples desordenats. Josep Olmo, de Folgueroles, es va decantar per t’estimo; Miquel Moraleda, de Vic, va escollir amistat i Miquel Suriñach, d’Alpens, va proposar ànims. M’agraden. Són paraules positives. Transmeten optimisme. Vehiculen valors.
A mi, una que em sona bé és heurística. No sé ben bé per què. Em va quedar de les classes de Filosofia, on un profe esforçat posava els cinc sentits per explicar-nos que la vida a COU era alguna cosa més que la prova de selectivitat. L’heurística, en una definició deliberadament lliure i distorsionada per una memòria perfectible, vindria a ser la capacitat humana de trobar dreceres per resoldre problemes. És una virtut que de forma recurrent ens passa per alt.
Durant els últims anys a l’hora de resoldre problemes en l’àmbit públic massa sovint només han pres decisions els que tenen poder; no els que disposen de solucions
I que ens convindria que abundés més. Durant els últims anys a l’hora de resoldre problemes en l’àmbit públic massa sovint només han pres decisions els que tenen poder; no els que disposen de solucions. Potser per això no resulta estrany que les persones, quan se’ns deixa escollir, parlem d’estimar, d’amistat o d’ànims. Són paraules que actuen de contrapès d’una realitat que a vegades no ens agrada.
D’ençà del 2008, l’any en què els economistes van començar a denominar crisi al que fins aleshores es coneixia com una desacceleració econòmica, la petjada del patiment ha estat profunda. A Osona, on el juny del 2007 hi havia 5.237 persones desocupades, l’atur va escalar fins a les 13.466 el desembre de 2012. El miratge d’una societat que vivia sobre el confortable matalàs d’un consum que semblava no tenir fi –els 510 milions d’euros caiguts del cel de la grossa de Nadal de l’any 2005 en podrien ser una metàfora– es va esmicolar amb l’esclat de la bombolla. Famílies que tenien uns ingressos i uns projectes vitals es van trobar, gairebé d’avui per demà, sense cap horitzó. N’hi ha molts exemples. Un, el de l’Artur –un nom inventat per explicar el cas real d’un veí de Manlleu–: treballava en una empresa de material per a la construcció. Feia hores i remenava duros. Casat i amb tres fills, el dúplex se’ls va fer petit. Van comprar una casa. La quota de la hipoteca feia mitja por, però a la caixa li deien que treballant… Fins que un dia es va acabar la feina. De cop. Aquella quota de la hipoteca es va convertir en una llosa.
La hipoteca es va deixar de pagar. Els problemes es contagien. La crisi contamina tots els àmbits de la vida. Van patir una injusta incomprensió: si s’havien compromès a pagar… Aquesta tesi s’accepta de manera natural a l’Europa de l’austeritat. Acceptar aquest tesi sense tenir en compte els motius no és una crítica econòmica, sinó social. Els rics poden tenir ambició; els pobres només tenen dret a somiar. El problema de l’Artur, li venien a dir, no era tenir una casa que no va poder pagar, sinó haver-se cregut que podia tenir-la. Parlar de rics i pobres pot semblar pretèrit. En realitat no ho és: la classe mitjana s’ha difuminat, s’ha eixamplat l’escletxa de rendes i ha crescut la desigualtat.
Aquest paisatge ha generat dolor. Hi ha qui sosté –li he sentit dir al professor Pedro Arrojo– que és un dolor diferent. Com un dolor de part, que anticipa que d’aquesta crisi en naixerà una nova societat més justa i més solidària. Estaria bé que fos així, però caldrà prendre nota dels errors, de les decisions injustes i de les receptes equivocades per sortir d’un pou en què, molts, hi han quedat atrapats amb l’aigua fins al coll. Per això paraules com heurística reivindiquen
Hi ha qui sosté que el de la crisi és un dolor diferent. Com de part, que anticipa que d’aquesta crisi en naixerà una nova societat més justa i més solidària
als que són capaços de prendre decisions audaces encara que, a vegades, no segueixin l’ortodòxia. M’hi va fer pensar fa unes setmanes un episodi rememorat amb gràcia per l’amic Siscu Jiménez, exfutbolista del Manlleu. En els anys d’eufòria del futbol a Osona, quan van arribar a tocar la Segona A amb la punta dels dits, cap de setmana sí cap de setmana no marxaven amb autocar a
Fa anys, l’autocar on viatjava el Manlleu després d’un partit ves a saber on va parar de nit en una àrea de servei. Quan va arrencar, faltava l’‘utiller’, en Patri. Ningú se’n va adonar. Després d’estona, un Patrol de la Guàrdia Civil va avançar l’autocar i va fer-lo aturar al voral de l’autopista
jugar partits cap a València, Alacant o Múrcia. Eren viatges interminables d’anada i eterns de tornada. Una vegada, tornant d’un desplaçament a ves a saber on, l’autocar va fer una parada tècnica en una àrea de servei. Just fer un cafè i anar al lavabo. Van reprendre la marxa de forma precipitada. I es van descuidar l’utiller, en Patri. Ningú se’n va adonar.
L’autocar va començar a sumar quilòmetres de nit enmig d’una autopista deserta fins que un Patrol de la Guàrdia Civil desbocat els va avançar i els va convidar a aturar-se amb els quatre intermitents al voral de la via. Del Patrol, a banda de la parella de la Guàrdia Civil, en va emergir, braços en alt i cara de pocs amics, en Patri, que devia dir
Del 4×4 en va sortir en Patri amb cara de pocs amics: “Era al lavabo!”. En una època en què no existien els mòbils va aplicar una mena de lògica heurística per resoldre un problema gruixut. Ens calen més ‘Patris’
alguna cosa així com: “Collons, era al lavabo!”. En una època en què no existien mòbils en Patri, mort fa anys i molt estimat en aquell vestidor, havia aplicat una mena de lògica heurística per resoldre un problema gruixut. O és que a algú se li hauria acudit enfilar-se en un Patrol de la Guàrdia Civil? Ens calen més Patris. Als problemes, solucions imaginatives. I, sobretot, humor. Ens caldrà aquest 2018. Bona entrada d’any a tothom.
{{ comment.text }}