Quarta generació de tota una nissaga de metges vigatans. Per què va escollir l’especialitat de cardiologia?
Les especialitats mèdiques van començar no fa pas massa. Fa 30 anys no hi havia pediatres, per exemple… la cardiologia va arrencar pràcticament després de la guerra. Al principi ajuntaven cor i pulmó en una única especialitat. El meu pare era especialista de pulmó i jo a vegades l’ajudava i veia que els de pulmó sabien poca cardiologia… Casualment jo llavors estava al Clínic i allà es va fundar la primera escola de cardiologia de tot l’Estat. Vaig tenir la sort d’estar allà en aquell moment i de seguida em va agradar. Després vaig tenir l’oportunitat d’anar a Anglaterra, el 1961, amb alguns dels referents anglosaxons de l’especialitat. Tornant ja vaig entrar a l’Hospital de Sant Pau i de professor a la Universitat Autònoma. La cardiologia tot just estava començant…
Metge de l’any, doctor honoris causa, premi Rey Jaume I de Medicina Clínica. Vostè porta anys rebent premis i condecoracions. De què se sent més orgullós quan mira enrere?
Del que estic més orgullós és de l’agraïment dels malalts. Ajudar la gent és el més important en aquesta professió, la resta poden ser coses anecdòtiques fins i tot. La medicina serà excel·lent si els que escullen aquesta professió ho fan per vocació i entenen que pot resultar una aventura engrescadora que els permetrà tenir satisfaccions íntimes molt intenses.
Ha passat pels hospitals Clínic, de la Santa Creu i Sant Pau, Quiron. Quina nota posa a la cardiologia d’aquest país?
El nivell de la cardiologia catalana és molt bo, i el de l’espanyola, en segons quines regions, també ha fet un salt molt important. Podem dir que la cardiologia catalana està a nivell europeu.
Però s’investiga prou?
S’hauria de poder investigar més, cert. A vegades el que s’ha fet aquí és més fruit de la imaginació i la intuïció que no de diners. Un exemple molt clar és el de La Marató de TV3. Que cada any surtin 10 milions d’euros per investigar és una demostració de solidaritat increïble. Quan em van fer cap del Servei de Cardiologia de Sant Pau vaig apostar molt per muntar una àrea de recerca, que no n’hi havia; parlo de fa més de 30 anys. I llavors vam rebre l’ajuda del govern de la Generalitat, però també de patrocinadors privats…
A escala local vostè va crear les beques Bayés. Una manera de donar exemple?
És una iniciativa petita, però va en aquesta línia d’ajudar la gent jove a fer recerca. Mira, hi ha una cosa que ja sempre m’havia dit el meu pare [Antoni Bayés Bayreda]. Si tots quan ens morim deixéssim alguna cosa per a obres socials o per a recerca, perquè totes dues coses són prou importants, seria fantàstic. També és veritat, però, que als catalans no els agrada dir que fan una donació. Jo he aconseguit fons de molta gent que sempre et posaven com a condició que no sortís el seu nom.
Va ser un dels impulsors del Dia Mundial del Cor quan va presidir la World Heart Federation, entre 1996 i 1999.
En vaig ser l’inventor, sí. Quan tens un càrrec has de pensar, què puc fer jo que deixi petjada? Quan vaig assumir aquest càrrec em vaig marcar alguns objectius bàsics. Un va ser aquest, el de crear el Dia Mundial del Cor, que de seguida va ser rebut amb molta il·lusió; un altre va ser incorporar la Xina comunista dins de la Federació Mundial. I té mèrit, perquè la Xina deia que no entrarien mentre hi hagués Taiwan; i a Taiwan deien que si entrava la Xina sortirien ells. Vaig tenir entrevistes importants… un dels que més em va ajudar va ser Samaranch… I vam aconseguir desbloquejar el problema.
Cada dia hi ha més episodis de crisis cardiovasculars. És la malaltia del segle XXI?
Ha estat la malaltia de la segona meitat del segle XX, juntament amb el càncer. Però s’ha avançat moltíssim en els últims anys. El que he viscut com a cardiòleg els últims 50 anys ha estat espectacular. La gent té un infart i continua vivint molts anys. Ha estat una cosa espectacular. Per exemple, l’any 1984 l’equip del doctor Josep Maria Caralps va assistir el primer trasplantament de cor que es feia a l’Estat, i ho vam fer a l’Hospital Sant Pau. S’han assolit grans fites.
Què ens recomanaria, com a bon cardiòleg, per tenir cura del nostre cor?
Fer exercici és molt important; la dieta és molt important; i agafar-s’ho amb calma també, però alhora treballar molt. Treballar és bo per a tothom, però intentant de ser feliç i no deixar-se portar per les modes. Jo estic molt en contra d’això d’haver de fer el que marca la moda…
El 2014 la comunitat científica posava la cirereta al seu currículum: batejar amb el seu cognom una nova malaltia, la síndrome Bayés.
Sí, és una prearrítmia associada a un major risc d’infants i demències, en la qual vaig començar a treballar als anys 70. Em va fer molta il·lusió aquest reconeixement, que, a més, m’ha donat corda per continuar investigant. Pensa que estem publicant de 30 a 40 treballs cada any en relació amb tot això i he tingut la sort que els meus llibres s’han traduït a diversos idiomes. Em va costar d’aprendre tot això de l’electrocariografia per després poder-la ensenyar als meus alumnes, però mira, al final en vaig aprendre…
Quan un seu fill, Antoni Bayés Genís, li va dir que també volia ser cardiòleg, què va pensar? No era una pressió afegida, per ell, això de ser fill de?
També ho va ser per mi en el seu moment… Però vaja, jo a ell el veia molt llest, sabia que se’n sortiria segur [actualment és cap de Cardiologia de l’Institut Germans Trias i Pujol]. No en vaig tenir mai cap dubte. Ell ho diu, que va ser una pressió, però segurament també un estímul. Ha set molt bon estudiant i és un molt bon investigador. És una sort. Ara tinc dos nets que també estan estudiant Medicina. Poden ser la sisena generació Bayés.
El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi. Què va representar per a vostè?
És molt important per a un català, el màxim que et poden donar. Tens la sensació d’estar vivint un moment dolç de la teva vida. També pel que llavors representava la figura de Jordi Pujol…
Va estar a punt d’entrar a primera línia política. Va sonar com a conseller de Sanitat en alguna ocasió.
Vaig estar de molta sort de no entrar-hi. Molta sort. No hauria servit, jo, per polític. A més, jo em trobava en l’esclat de la meva carrera com a metge i no podia deixar la medicina.
I alcalde de Vic, no li hauria fet il·lusió?
M’ho van arribar a demanar, però exigia el cent per cent de dedicació també, i és clar. No negaré que m’hauria fet il·lusió. Així com ser conseller de Sanitat, mira, però ser alcalde de la teva ciutat! Si no hagués tingut aquesta feina tan absorbent no et dic que no m’hauria fet il·lusió. Però també t’he de dir que no m’agrada massa la política, així des d’una primera línia; una altra cosa és que tots haguem d’assumir responsabilitats d’alguna manera, més cíviques potser.
Sense ser polític, sempre s’ha dit que vostè ha manat molt a Vic…
Pots comptar. Vols dir que es diu això? L’únic és que, si algun cop m’han demanat un consell, el dono, això sí.
Se sent estimat a la seva ciutat?
Em sento estimat i me l’estimo molt, la meva ciutat. Molt. I he portat el nom de la ciutat a tot arreu. Sempre que em demanen d’on soc no dic mai de Barcelona, sempre dic de Vic. Sempre he viscut entre Barcelona i Vic, però mai no he deixat de venir a visitar a la meva ciutat, com a mínim un dia per setmana, i cada cap de setmana sempre he tornat a Vic. Ho necessito.
A vostè se li atribueix haver llançat el repte que Vic havia de tenir Facultat de Medicina. Va ser durant un pregó del Mercat del Ram…
És veritat. Està escrit, això. L’any 1990, imagina’t. El meu pare també hi tenia una obsessió, amb això que Vic havia de recuperar la universitat, perquè el que va fer Felip V amb el Decret de Nova Planta va ser una animalada tremenda.
Tenir universitat és clau per a una ciutat com Vic?
Sí, sí, i tant. He conegut moltes ciutats mitjanes europees com Montpelier, Bolonya, Gant, Oxford o Cambridge que tenen universitats espectaculars.
L’any 2008 va publicar el llibre Les etapes de la vida. Allà venia a dir que la felicitat no consisteix a “triomfar” sinó a saber-la buscar en les coses petites.
Si no tens un ambient familiar adequat, els èxits puntuals, aïllats, desapareixen i t’acabes trobant sol. És molt important sentir-te acompanyat i jo he tingut molta, molta sort. Sense aquest entorn familiar…
També va escriure: “La vellesa no s’ha de considerar una malaltia sinó que hem de pensar-hi com una etapa plena de possibilitats. Hem de saber convertir el camí de la vellesa en un art”. L’està disfrutant, vostè, la vellesa?
Sempre he dit que hi ha tres etapes de la vellesa. Una preetapa que en dic gloriosa. És quan tens una mica menys de feina però tens el reconeixement i encara molta plenitud física. Una segona etapa, la xacrosa, que no està malament, i que duri molts anys per anar bé, que és quan et comences a queixar d’aquí i d’allà i has d’anar al metge de tant en tant, però tens el cap clar i pots anar tirant; i després hi ha la tercera etapa, que és molt trista, que és la vellesa decrèpita…
En sabrà, d’estar jubilat, després d’una vida professional tan plena?
Només em jubilo de portar malalts de forma activa. Si algú ve a la consulta i demana “em vull visitar amb el doctor Bayés de Luna” li diran que no, que ja no visita, però per exemple entre setmana continuo anant a la Quiron a fer lectures i interpretació d’electrocardiogrames, sense tenir contacte directe amb el malalt. Paral·lelament, continuaré fent investigacions vinculades a la síndrome Bayés, que ens dona molta feina. Ara estem intentant veure si aquesta arrítmia es relaciona amb la demència. Si fos així es podria abordar amb anticoagulants i seria un canvi importantíssim.
Vostè també ha estat un escriptor científic prolífic. Continuarà escrivint?
I tant. És l’altra gran activitat que em mantindrà actiu, els llibres. He arribat a escriure molt sobre electrocardiografia [moltes generacions d’alumnes l’han estudiat a través dels seus llibres], i en aquest sentit vull agrair haver pogut treballar amb editors que han tingut una gran sensibilitat científica i una gran qualitat humana.
I més enllà de la temàtica científica?
Sí, tinc ganes d’escriure un altre llibre sobre coses de la vida, però això com a mínim no ho podré fer fins l’any que ve, de feina que tinc. He dedicat moltes hores de la meva vida a escriure, i encara ho faig amb bolígraf!
Com li agradaria que el recordessin?
Com un membre més de la família Bayés i una persona que ha estimat molt Catalunya, però molt especialment la ciutat de Vic. No sé si el fet d’haver nascut en aquesta plaça [la de la Catedral] i tenir a l’altra banda la catedral imprimeixen cert caràcter. Ves a saber.
Més informació a l’edició en paper d’EL 9 NOU d’aquest divendres 28 de febrer.
